sábado, 10 de julio de 2010

Una dona lliure que ens deixa...

El passat 8 de juny de 2010 va morir a Montady, França, la Sara Berenguer Laosa, poetessa i militant anarquista. Tot i no haver llegit “Entre el sol y la tormenta”, biografia bàsica de la militància d'aquesta dona, intentaré fer un esbós de l'herència que ens deixa la seva experiència. Ella ha estat una de les protagonistes de la història social femenina anarquista i la seva trajectòria està repleta de rebel·lia contra l'explotació, com a dona, com a proletària i com a anarquista; d'entusiasme, de perseverança, de valentia, acció i cultura, de pràctica de la solidaritat, de recolzament mutu.

La Sara va nèixer l'1 de gener de 1919 al Poble Sec, a Barcelona, al si d'una modesta família obrera. Filla d'un maçó i militant llibertari de la CNT, amb 13 anys començà a treballar en una carnisseria i desprès en un taller de brodats on prengué consciència de l'explotació obrera.

Però no serà fins al cop d'estat feixista, al juliol del 1936, que la Sara s'implicà activament al moviment revolucionari. Primer amb la CNT i el Comitè Revolucionari del barri de les Corts, on es va encarregar del repartiment d'armes; va pertànyer al Comitè Regional de l'Edificació, la Fusta i la Decoració de Catalunya; va militar en el Comitè Local de les Joventuts Llibertàries i va participar en la secretaria de l'Ateneu Llibertari; alhora que treballava de mestra d'infants sense escolaritzar a l'Ateneu Cultural de les Corts i en tasques de propaganda. Al maig de 1937 va lluitar a les barricades i durant la primavera de 1938 va passar al Consell Nacional de Solidaritat Internacional Antifeixista (SIA), visitant freqüentment el front.

A finals de 1937 s'afilià a Mujeres Libres. Mujeres Libres era una organització de i per a dones, creada amb la intenció d'emancipar-les de la ignorància, de la seva condició de proletàries i del seu sotmetiment tant en el terreny públic com en el privat. Van criticar el comportament sexista de les diverses organitzacions, incloent-hi les obreres, essent increïblement reivindicatives amb els seus propis companys. Arribaren a tenir 20000 afiliades en més de 100 agrupacions, estenent-se fins i tot arreu d'Europa. Tot i que en un principi la Sara estava en contra d'una organització exclusiva de i per a dones, el comportament masclista dels companys va canviar la seva perspectiva:


«
No estava d'
acord amb què es formés un grup de dones. Creia que la lluita afectava tant a les dones com als homes. Tots lluitem per una societat millor, per a què una organitzaci ó a part? Un dia que estava amb un grup de les Joventuts llibertàries, vam anar a un acte que havia organitzat “Mujeres Libres” a la seu de les FIJL, on a més hi havia una oficina. Els nois van començar a burlar-se de les oradores, el què em va enfurir. Quan la dona que estava parlant va terminar, els nois començaren a fer preguntes i a dir que no tenia sentit que les dones s'organitzessin per separat, ja que de totes maneres no farien res. El to dels seus comentaris em va molestar fins i tot més i vaig sortir en defensa de “Mujeres Libres”... Al final, m'anomenaren delegada de la nostra barriada per la reunió de la Federació Local de Mujeres Libres de Barcelona».


Al gener del 1939, quan les tropes de Franco estant prenent Barcelona, la Sara hagué de fugir juntament amb un grup de companyes de Mujeres Libres. Així descriví aquest llarg camí al seu llibre:

«...nuestro grupo se componía de veintiuna compañeras, más el niño de meses, que nos proponíamos llevar en brazos un rato cada una. La noche era negrísima, negra como todo lo que se presentaba ante nosotras. (...) De vez en cuando hacíamos un alto y nos llamábamos una a otra, para cerciorarnos de que no faltaba ninguna. Paso a paso, acercándonos hacia la frontera. Y mientras unos morían por los caminos, consumidos por las bombas y el frío, la naturaleza dejaba su semilla. Antes de morir, ¡gozar de la vida! Pasión por la vida, encarando la muerte con el deseo violento de escapar de ella. (...) Anduvimos toda la noche. (...) Solamente nos hacía compañía el ruido de nuestros pasos y el retumbar lejano del cañón».


La Sara va reflexionar llargament sobre la seva vivència d'exiliada i és així, de forma cruenta,com ens explica el significat de l'exili per a les dones de la seva generació:

«Aquella eclosión esperanzadora que se había enraizado en las mujeres. Nosotras, las que sentimos en el espíritu y en el corazón, esa ansia de lucha por la emancipación de la mujer y la libertad de la humanidad entera, ¡las ilusiones de un nuevo porvenir! Todo se perdió en aquellos primeros años de exilio, cercenado por un ambiente de traición al ser humano, sin horizntes, sitiados en campos de concentración o refugio... (...) El final de la guerra fue guillotinar toda aquella acción deo progreso y de independencia de la mujer: en España encarceladas, burladas y despreciadas, seccionando todos aquellos espíritus imbuidos de libertad. A las exiliadas, otros zarzales nos obstruían el camino, hallando ante nosotros todos el abismo en lo desconocido... (...) Todas las esperanzas de un futuro desaparecían, quedando hundidas en un pozo sin fondo: sobrevivir era lo más urgente, en tan tremenda situación, y se ataron lazos de solidaridad».


Exiliada a França, els primers temps sobrevisqué als camps de refugiades com el seu company, el pintor i il·lustrador anarquista Jesús Guillén Bertolín,
Guillembert. Prosseguí la seva tasca amb la organització de Solidaritat Internacional Antifeixista, la SIA (juntament, entre d'altres, amb la Lucía Sánchez Saornil, una de les f
undadores de Mujeres Libres) a Perpinyà i desprès a Béziers, on es dedicà a socórrer els internats als camps. Entre 1941 i 1945 va pertànyer al Grup Confederal de Bram, organitzant la SIA allà i desplaçant-se pels departaments francesos d'Aude, Arieja, Erau i Alta Garona en tasques d'enllaçde la resistència antinazi, promovent la reorganització de les Joventuts Llibertàries, així com una col·laboració considerable en la resistència durant la ocupació nazi. Això la va obligar a haver de fugir dels gendarmes en alguna ocasió.

La Sara ens ha deixat una anècdota (entre moltes altres!) en la qual queda patent la personalitat d'una dona que mai va fer seu el paper secundari i passiu que la societat ens reserva a les dones. Així, al grup del qual formava part en la resistència als nazis, explicar que, estant a casa:

«Era la única mujer en el grupo. Y una vez había una reunión muy importante en el bosque y Jesús para que no me cansara -yo ya sé que lo hizo por eso- no me dijo nada. Y yo veía pasar a los compañeros.

-¿Pero dónde vais?

-A la reunión.

-Qué reunión

-Pero ¿tú

no estás convocada?

-A mí no me ha convocado nadie

-Pues, tenemos la reunión en tal sitio.

Cogí a mi chiquillo, me lo puse en los hombros y los seguí. Entonces teníamos que pasar por unos lugares muy malos, y había un campo roturado y yo pasaba con mi chiquillo al hombro. Todos los compañeros me querían coger el niño, yo no quise, tenía mi amor propio. Cuando llegamos al sitio, antes de empezar dije:

-Yo antes que nada tengo que decir algo. Se ha convocado una reunión ¿por qué no se me ha invitado? Yo soy miembro del grupo.

-Se lo hemos dicho a Jesús

-Pero Jesús no soy yo. Me teníais que haber invitado a mí. La próxima vez sino me avisáis, presento la dimisión».


Després de l'Alliberament va instal·lar-se a Montpellier i desprès a Montady; casa seva, Villa Sara, serà, fins al final dels seus dies, un lloc de trobada d'anarquistes.

A començaments dels anys seixanta va aparèixer lligada als grups d'acció antifranquista, arran de la re-unificació confederal dels anys 1960 i 1961, al costat d'Alberola, de Mera, de Cañete i d'altres. En 1963 va ser detinguda amb son company, arran de l'execució de Granado i de Delgado, per «associació de malfactors». Després del Congrés de 1965, el seu company i ella van ser exclosos de la CNT pel seu recolzament als joves activistes antifranquistes que el moviment no reconeix. L'anarquisme, però no l'abandonà mai.


Especial menció mereix la seva participació a
Mujeres Libres. Portavoz de la Federación de Mujeres Libres de España en el Exilio
que començaren a editar l'1 de Novembre de 1964 a Londres, amb la Suceso Portales, amb la següent declaració de principis:

«¡Mujeres! se trata de nuestra intervención y orientación en el devenir de la vida, de la necesidad cada vez más apremiante de que cada mujer, se transforme ya, desde ahora, en un ser definido y definidor; para ello hay que desechar con energía los titubeos, las ignorancias, las debilidades. La mujer ha sido condenada a vivir fuera del tiempo, en el retraso del tiempo; pues bien hay que recuperar el tiempo; tenemos la necesidad apremiante de compenetrarnos con los problemas de nuestro tiempo. Para ello hay que vencer el conformismo de un 'estar' por el positivo de un 'ir haciendo' que trascienda de nuestras inquietudes. De nuestra vibración de hoy, de nuestro acierto en el arranque ha de depender formarse el núcleo estimulante del desenvolvimiento de la transformación social del futuro que ha de alcanzarnos a todos los seres humanos...».

En referència a la seva poesia, l'Antonio Téllez opinà que «la poesía de Sara Berenguer se inspira en la vida social, y sus axiomas pretenden ser sólo una advertencia, una llamada de atención al ser humano, sin que con ello pretenda enjuiciar; sólo desea que el avisado juzgue con su propio discernimiento... Comparto con Sara Berenguer la aspiración de vivir en una comunidad humana fraterna, que será realidad cuando la educación haga innecesario el resorte de la autoridad para lograr una convivencia armoniosa, sin odios y pacífica entre los humanos».

Va col·laborar, fent servir diversos pseudònims (Alisma, Blanca, Anade, Sara Lahosa, Sandra Berenguer, Evora), en diverses publicacions llibertàries, com Adarga, Amicale Durruti, Ateneo de Alcoy, Cultura Libertaria, ECA, Evocación, Gramenet del Besòs, Libre Pensamiento, Mujeres Libertarias, Mujeres Libres, El Noi, Noticiari, Polémica, Pueblo Libertario, Quaderns, Rojo y Negro, Ruta, Solidaridad Obrera, Tierra y Libertad, El Vaixell Blanc, La Voz Anárquica, etc. Col·laborà en antologies poètiques, com ara Fleurs du Midi (1977, 1980 i 1981) Les deux arbres (1977), A Juan Ramón Jiménez (1981), España sangra (1985), Antología de novísimas poesías de habla hispana (1986), Nostre club (1989), Poemas de luz (1994); i és autora de Cardos y flores silvestres (1982), Jardín de esencias (1986), Entre el sol y la tormenta: treinta y dos meses de guerra (1936-1939) (1988 i 2006, autobiografia), Las tres adelfas (1989), El lenguaje de las flores (1992), Mujeres Libres. Luchadoras libertarias (1999, en col·laboració), Sentiments (2004), entre d'altres. Jacinte Rausa va publicar a l'octubre de 2000 a França la biografia Sara Berenguer. En 2004 Sara Berenguer va participar en el documental de Susana Koska Mujeres en pie de guerra, amb María Salvo, Rosa Laviña, Rosa Díaz, Neus Catalá, Teresa Buígues, Carme i Merçona Puig Antich. El 13 de desembre de 2008 es presentà a l'Ateneu de Madrid el seu llibre Mujeres de temple, un recull biogràfic de 26 dones lluitadores (Simone Weil, Maria Bruguera, Ligia de Oliveira, Jeanne Ragaudin, Ana María Cruzado, Mollie Steimer, May Piqueray, etc.).

La Sara també formà part d'altres projectes com la B.A.S.E (Biblioteca y Archivo de Sociología y Economía), ubicada a casa seva; la Associació Colonia Española, creada per escurçar els vincles fraternals i de solidaritat entre espanyols i facilitar la divulgació del patrimoni cultural i artístic espanyol, declarant-se lliure i independent de tota creença política i confessional però basant-se en els principis de solidaritat, el respecte als drets fonamentals de la persona humana, la llibertat de consciència, la lliure expressió d'idees i la tolerància mútua.

Durant els seus últims anys continuà la tasca en SIA, realitzant activitats culturals (teatre, poesia), formant part de grups de dones.


Que la terra et sigui lleu, companya.


Fonts:

  • Sara Berenguer, entrevista, Montady (Francia), 28 de desembre de 1981; publicada al llibre “Mujeres Libres. El Anarquismo y la lucha por la emancipación de las mujeres”, de M. Ackelsberg.

  • Entre el sol y la tormenta”, de Sara Berenguer.

  • La cultura del exilo en Francia vista a través de dos libertarios: Sara Berenguer (poetisa) y Jesús Guillén (pintor e ilustrador)”, de Rafael Maestre Marín, Fundació Salvador Seguí, València.

  • Las mujeres en la revolución libertaria. Cuarta conferencia de las Jornadas Libertarias de Málaga”, a www.memorialibertaria.org

  • www.alasbarricadas.org/ateneovirtual

  • www.estelnegre.org

No hay comentarios:

Publicar un comentario en la entrada