El món és de les atrevides

Al davant, un projecte: la via. És un repte. No serà fàcil... o potser sí. Sigui el que sigui, nervis i motivació m'invaeixen el cos: en algun punt de la via, fregaré els meus límits. Vaig per ells, a traspassar-los... si puc. Sé que l'ojectiu és arribar allà, a dalt. El recorregut és incert, però el meu cos i la meva ment, la meva sang i els meus sentits tenen masses ganes de provar-ho, ansiegen intentar-ho. Miro els alejes, imagino les caigudes. No em mereix la pena pensar-hi, ho intentaré igualment. Em preparo: estiro el meu cos, el relaxo; inspiro, expiro. Em col·loco les cintes, em lligo la corda, em poso els gats. Comprovo el vuit, el grill de la meva companya, ¡i que no em falti el magnesi! Allà vaig.

L'entrada: ni pensar en que encara no he passat la corda. Ara és el millor moment de començar a fer-ho bé: m'oblido de si vaig o no txapada, coloco les mans, els peus, un pas darrera l'altre. Clac, clac! Primera cinta passada, salvada! I a per la resta!

Miro cap a dalt, visualitzo per ón he d'anar. Enraono amb la roca: ella esbossa el camí, jo decideixo cada pas, cada moviment, quina serà la ruta definitva. Palpo, provo els moviments que em van bé. Amunt. Dubtes... miro cap abaix. Pors... cauré, em faré mal? No em serveix de res! Agafo aquests pensaments i emocions i zas! Els desterro del meu desig, de la meva finalitat, de les meves forces, de la meva motivació. Prudent? I tant. Covarda? Mai! Poso en marxa els meus sentits, enfoco tota la meva energia cap a cada detall, cada pas, cada moviment i, tot i que cada cop que txapo respiro alleujada, gaudeixo entregant-me a cada mil·límetre que avanço.

Reprenc alè, concentració: només existim la paret, la companya que m'assegura i jo. Confiem en que puc fer la via i en que la faré; m'ho crec, ens ho creiem, és el que vull fer, ho sento molt endins. Apretón aquí, moto allà, uufff, nervis, tremolors, mantinc la calma, controlo el meu cos, els meus pensaments i sensacions, em moc amb precisió, seguretat i decisió. Ho estic fent bé, segueixo, passo la... no sé ni quina cinta és, quant em queda? És igual, segueixo.

No veig el pas, tantejo, palpo, observo. Provo això, no m'agrada; d'aquella altra manera, tampoc. M'estic rebentant. Segueixo fins a caure? No, no veig el pas. “Pilla!” Millor paro. M'ho miro amb la calma, tot i que sé que fins que no ho provi, no se'm desvelarà el misteri. He fet bé de parar, necessito parar-me per tenir clar com ho vull fer. De totes maneres, no m'aturo gaire estona, sóc impacient i vull fer-ho ja. Tinc una lleugera idea així que m'animo i vaig: em col·loco, apreto, uf, què dur, continuo apretant, intento moure'm, no encallar-me, llisco per la seqüència de passos que intueixo que haig de fer. Intento tirar-li, a mort!! Ara mateix, no existeix ni la caiguda ni òsties. Adrenalina i... “Merda!” He caigut. “Merda, merda! Va, puja'm fins a la cinta!” Ja m'he engoril·lat. El pas em porta als límits però sé que jo estic per sobre d'ells, jo això ho supero. “Ei, txula, espera, descansa i mira-t'ho.” Sí, és un bon consell... que només segueixo uns instants. Torno a intentar-ho: apreto, em col·loco, tremolo, adrenalina a mil, llenço el braç i zas! “Merda, merda, joder!” He tornat a caure. “Puja'm fins la cinta!” - “Sí, vinga, però descansa, mira-t'ho, va. Per què no intentes...?” Tots els consells em serveixen. Però perque em fan sentir la complicitat de qui m'assegura. A l'hora de fer el pas, totes tenim forces, flexibilitats, alçades diferents; també és cert que, de vegades, nosaltres podem no veure passos que d'altres sí veuen: alguns consells serveixen. Però d'altres no: la manera com jo faci una via, en un moment precís, és única. I tinc clar que ara superaré la barrera que se m'aixeca al davant. Conscient de les meves limitacions, sé que aquest pas el puc fer, està clar, ho sento dintre meu... i la veritat és que el consell rebut és bo. Em centro: la meva ment, els meus sentits, la meva energia. Torno a intentar-ho. Peus, mans, moviments, força, adrenalina, cor accelerat, respiració, control, mirada centrada en els punts clau... ara sí, amunt!! Bé!! bé!! Se m'instal·la a la cara un somriure feliç, satisfet i orgullós. “Dona'm corda!”

Continuo pujant, concentrada. Un altre pas difícil, aguanto; tot i sentir que m'estic rebentant ho provo, m'hi llenço directa, plena de determinació, deixant de banda, un altre cop, inseguretats i pors; tots els sentits estan alerta. Fet! Pujo, pujo, reunió! “Baixa'm!” Toco terra optimista, he donat el millor de mi mateixa.

De mentres que intento treure'm el vuit sense gaire èxit, qui m'assegura s'acosta a mi, somrient i felicitant-me, al temps que em neteja el magnesi de la boca. La miro amb ulls còmplices: sé que no podria haber-ho fet de no haber estat pels seus ànims constants, la seva atenció, les seves cures, el seu recolzament, pel fet que ella cregués tant en mi, en les meves capacitats. Moltes gràcies.

Podria haver-me trobat amb una via que no hagués pogut acabar; hauria baixat, llavors, amb la mateixa alegria? La resposta és una altra pregunta: què he fet durant l'ascens? Donar-ho tot!

Està clar que cada dia és diferent, mai estem iguals respecte a les nostres capacitats físiques, emocionals i mentals. Els nostres límits són, doncs, fluctuants, canviants. És important tenir-los en compte però, passi el que passi, regalar el millor de nosaltres als nostres desitjos, als nostres projectes, a les vies que provem, és el veritable avenç, la veritable saviesa. Donant-ho tot, no hi ha derrota.

Els reptes ens mantenen vives, ens il·lusionen i ens desafien, ens animen a superar-nos. Les pors i la dolor són transitòries. Som més capaces del que ens creiem; més, si estem rodejades de bona companyia. El món és de les atrevides.