Existeixen evidents asimetries de gènere en la pràctica dels esports de muntanya i en l'escalada. Aquests esports compten amb una llarga tradició a Catalunya i, en els últims anys, la seva pràctica no ha deixat de crèixer. Tot i què les dones també en practiquen cada cop més i que el nivell de les escaladores d'èlit ha assolit les fites masculines, aquestes dones continuen sent una minoria, tant en el lleure com en la professionalització. La majoria de persones que practiquen l'escalada i el muntanyisme continuen sent homes i, d'altra banda, la majoria de dones que també escalen o fan muntanya estan en nivells habitualment inferiors a aquells. I si ens fixem en el sector laboral i/o econòmic, el 90% són homes, éssent les dones que treballen en el sector, moltes vegades, recepcionistes o monitores, categoritzades professionalment en nivells inferiors.
La nostra societat està construïda i construeix les persones en base a una socialització sexuada que dona lloc a la dicotomia de gènere home/dona, tenint cada gènere una psicologia associada, unes preferències, un rol social. Estudis recents, més centrats en la biologia i la medicina, han anat més enllà afirmant que el gènere no només és una manera d'estar no innata dins la societat, sinó també una construcció sexual i física: que les dones som petites/febles i hormonals i, per tant, histèriques i sentimentals, mentre que els homes són grans/forts i, per tant, racionals, freds i valents, no és real. És només una categorització cultural i social que ha pretès justificar-se en generalitzacions físiques ón l'única regla general són les excepcions. La societat, però, tot i haver acceptat en aparença la igualtat d'homes i dones, fomentant la desaparició dels tradicionals rols, continua transmetent i perpetuant els estereotips, en base a una errònia arrel biològica de diferències, afavorint la persistència de la dominació masculina en la major part dels aspectes.
Dins l'àmbit més específic que ens ocupa, d'acord amb D. Moscoso, «el gènere d'una persona constitueix una variable amb una càrrega important en el camp del muntanyisme, tant en la pràctica de l'esport com en la gestió i la professionalització.» (Moscoso, 2008). Les dades així ho confirmen: segons l'Anuari 2011 de la FEDME, només un 26,6% de les llicències federatives eren de dones, sent les proporcions molt semblants a Catalunya. I és que, de predomini tradicionalment masculí, la cultura muntanyenca ve marcada per valors androcèntrics com la força, el coratge, la perseverància i l'esforç o l'esperit de conquesta: la cultura del guerrer, vaja, en la què els homes creixen des de ben petits. En contraposició, les dones s'identifiquen amb la debilitat, la interdependència, la cura, la maternitat i la criança, les emocions i la por, l'estètica i la bellesa. Diversos estudis recullen que aquests estereotips genèrics són molt presents entre aquests i aquestes esportistes de la muntanya, no només en referència a la imatge o expectatives que puguin reflectir cap a ells i elles mateixes i la seva pròpia relació amb el muntanyisme i escalada, sinó també en el tracte i les expectatives respecte al sexe contrari, creant ambicions i motivació en els homes, però limitacions i dissuassió en les dones (Plate, 2007; Kiewa, 2001; Moscoso, 2008). Però referents com la Sílvia Vidal, Lynn Hill o Josune Bereziartu han deixat clar que les dones són capaces de la mateixa força, perseverància, esforç i possibilitats d'assolir el nivell de rendiment masculí, dels mateixos coratge i superació de les pors i limitacions personals, que els homes; el masclisme muntanyenc les considera casos anecdòtics o anormals o fins i tot bromeja sobre la seva 'naturalesa' realment femenina. L'androcentrisme muntanyenc incentiva l'estereotip femení de debilitat i bellesa. Gestors d'entitats esportives, entrenadors, organitzadors d'events i periodistes, mitjançant les revistes de muntanya i escalada, limiten constantment la publicació de fites i referents femenins, donant-hi menys credibilitat o importància; publicitant, d'altra banda, el seu rol de mares o l'element estètic en les esportistes enfront la fortalesa, l'habilitat en situacions difícils o l'esforç, entre altres (Goodey, 1997; Kiewa, 2001; Moscoso, 2008; Plate, 2007; Ryan, 2005; Frohlick, 2006).
Quantes vegades he vist al roco tios molt forts però que no es mouen a la roca! O és que no hem vist prou a Lynn Hill o Leire Aguirre ballant a les parets? Escalar requereix altes dosis d'equilibri i d'habilitats en els moviments del cos, aspectes en els què els homes no estan en avantatge respecte a nosaltres. La diferència és que ells s'ho creuen més que les dones, evidentment perquè hi ha un context cultural i muntanyenc que els hi fa més fàcil, tal i com venim dient. Nosaltres som tan capaces com ells en tots els aspectes, incloent la superació, la constància i la fortalesa. «Les dones no són millors o pitjors que els homes en la seva competitivitat i aspiracions, tot i què la sociabilització femenina sovint les deixa en desavantatge per realitzar les seves ambicions.» (Fillion a Kiewa, 2001). La pràctica del muntanyisme i l'escalada pot empoderar les dones convertint els seus cossos i les seves ments en eines per assolir objectius, desenvolupant el coratge, la força, l'esforç i la perseverància sense perdre l'equilibri, la flexibilitat i l'elegància de tot el repertori de moviments corporals, millorant la segurat i la confiança en elles mateixes, deixant de banda el prejudici de la dona feble però bella, insegura i incapaç del mateix rendiment que els homes en el terreny d'aquests.
Muntanyisme i escalada a la societat actual: dels estereotips a la subversió del gènere
La nostra societat està construïda i construeix les persones en base a una socialització sexuada que dona lloc a la dicotomia de gènere home/dona, tenint cada gènere una psicologia associada, unes preferències, un rol social. Estudis recents, més centrats en la biologia i la medicina, han anat més enllà afirmant que el gènere no només és una manera d'estar no innata dins la societat, sinó també una construcció sexual i física: que les dones som petites/febles i hormonals i, per tant, histèriques i sentimentals, mentre que els homes són grans/forts i, per tant, racionals, freds i valents, no és real. És només una categorització cultural i social que ha pretès justificar-se en generalitzacions físiques ón l'única regla general són les excepcions. La societat, però, tot i haver acceptat en aparença la igualtat d'homes i dones, fomentant la desaparició dels tradicionals rols, continua transmetent i perpetuant els estereotips, en base a una errònia arrel biològica de diferències, afavorint la persistència de la dominació masculina en la major part dels aspectes.
Tal i com explicita la Guía para la incorporación de la perspectiva de género a la gestión deportiva local, «las asimetrías de género son un fenómeno aún presente en muchos ámbitos de la sociedad española actual, también en el deporte. Revertir esta situación constituye uno de los retos del siglo XXI» (2011). Segons la Encuesta sobre los hábitos deportivos en España 2010 del CSD, el 45% de les persones majors de 14 anys practica alguna mena d'esport, però només un terç són dones. I és que el món esportiu és androcèntric. Per això, no ens ha d'estranyar que el mateix concepte d’esport hagi pres com a model referencial l’home: la força, l’esforç i la superació, la competició, i tot plegat lligat al poder i a la vida pública. Així doncs, els esports no competitius compten amb una major participació femenina (en l'esport federat només un 20% són dones) però, evidentment, no tenen el mateix reconeixement social. Les dones acostumen a associar l'esport a la salut i l’estètica, mentre que els homes el realitzen com a entrenament, espectacle, sortida professional o factor de reconeixement social. I en el context sociocultural actual, la publicitat, els mitjans de comunicació, l'espai públic, els recursos en infraestructures i econòmics (patrocinis, beques, etc.) reforcen la persistència d'aquestes representacions socials de gènere, potencien l'esport masculí i limiten la pràctica i el rendiment femenins. Finalment, la presència femenina als òrgans de direcció de les federacions i clubs esportius és mínima (10%).
Dins l'àmbit més específic que ens ocupa, d'acord amb D. Moscoso, «el gènere d'una persona constitueix una variable amb una càrrega important en el camp del muntanyisme, tant en la pràctica de l'esport com en la gestió i la professionalització.» (Moscoso, 2008). Les dades així ho confirmen: segons l'Anuari 2011 de la FEDME, només un 26,6% de les llicències federatives eren de dones, sent les proporcions molt semblants a Catalunya. I és que, de predomini tradicionalment masculí, la cultura muntanyenca ve marcada per valors androcèntrics com la força, el coratge, la perseverància i l'esforç o l'esperit de conquesta: la cultura del guerrer, vaja, en la què els homes creixen des de ben petits. En contraposició, les dones s'identifiquen amb la debilitat, la interdependència, la cura, la maternitat i la criança, les emocions i la por, l'estètica i la bellesa. Diversos estudis recullen que aquests estereotips genèrics són molt presents entre aquests i aquestes esportistes de la muntanya, no només en referència a la imatge o expectatives que puguin reflectir cap a ells i elles mateixes i la seva pròpia relació amb el muntanyisme i escalada, sinó també en el tracte i les expectatives respecte al sexe contrari, creant ambicions i motivació en els homes, però limitacions i dissuassió en les dones (Plate, 2007; Kiewa, 2001; Moscoso, 2008). Però referents com la Sílvia Vidal, Lynn Hill o Josune Bereziartu han deixat clar que les dones són capaces de la mateixa força, perseverància, esforç i possibilitats d'assolir el nivell de rendiment masculí, dels mateixos coratge i superació de les pors i limitacions personals, que els homes; el masclisme muntanyenc les considera casos anecdòtics o anormals o fins i tot bromeja sobre la seva 'naturalesa' realment femenina. L'androcentrisme muntanyenc incentiva l'estereotip femení de debilitat i bellesa. Gestors d'entitats esportives, entrenadors, organitzadors d'events i periodistes, mitjançant les revistes de muntanya i escalada, limiten constantment la publicació de fites i referents femenins, donant-hi menys credibilitat o importància; publicitant, d'altra banda, el seu rol de mares o l'element estètic en les esportistes enfront la fortalesa, l'habilitat en situacions difícils o l'esforç, entre altres (Goodey, 1997; Kiewa, 2001; Moscoso, 2008; Plate, 2007; Ryan, 2005; Frohlick, 2006).
Una dona amb poc pit i musculada no és acusada socialmente de marimacho? I una dona suada, amb roba ampla, amb la pell destrossada pel fred de l'alta muntanya? Educades en una societat ón la base de ser dona és la bellesa i/o debilitat física, la muntanya és una possibiltat per les dones per transgredir les normes de gènere patriarcals. Concretament en l'escalada, els homes senten reconeguda la seva virilitat quan, a peu de via, s'animen els uns als altres sobre lo forts i/o valents que estan quan arriben o superen certs graus. Aquí trobem la primera barrera per les dones: la nostra forma habitual d'estar en societat, de relacionar-nos o comunicar-nos, no passa per ser valentes o estar fortes. Aquí tenim una primera barrera psicològica que cal trencar: ¡som molt capaces! I a més, preferim estar guapes sent femenines o superar reptes, guanyar en autoconfiança i assolir fites pròpies?
Però és que a més a més, si mirem l'escalada des d'un enfocament més tècnic, ens adonem de que és un esport ón les habilitats de les dones són molt rellevants. Seguint amb K. R. Plate, «l'escalada seria una curiosa barreja de característiques femenines i masculines donat que comporta alts nivells de risc i força, però també bona tècnica que implica equilibri, elegància i és molt estètica. (...) Afirmo que l'escalada continuarà reproduint l'hegemonia masculina a menys que s'emfasitzin els valors de les característiques femenines» (Plate, 2007).
El muntanyisme i concretament l'escalada són espais ón obrir esquerdes a la dicotomia hermètica dels gèneres, ón l'autoconfiança, l'avaluació i decisió davant els riscos però també l'equilibri o l'elegància en els moviments es combinen, tant en homes com en dones; les possibilitats d'ambdós gèneres es veuen equiparades i el context obliga a modificar les habilitats i visions de l'altra/e. Aquesta és la línia desenvolupada als articles i recerques de R. Dilley, la qual, prenent de referència el pensament post-feminista de Butler o Grosz sobre la contingència cultural del gènere, el sexe i el cos, fixa en les escaladores 'contradiccions culturals': «la seva subjectivitat es vivencia com un tot unitari ón s'hi combinen la capacitat resolutiva, els coneixements tècnics, l'agilitat física, la valoració de riscos en funció de les habilitats, la força i la destresa. (...) Les escaladores es descriuen a elles mateixes i les altres com 'no convencionals', 'eccèntriques' i 'no conformistes'. La 'contradicció cultural' entre el cos musculat d'escaladora i la feminitat és evident.» (Dilley, 2007).
Conclusió
Quantes vegades he vist al roco tios molt forts però que no es mouen a la roca! O és que no hem vist prou a Lynn Hill o Leire Aguirre ballant a les parets? Escalar requereix altes dosis d'equilibri i d'habilitats en els moviments del cos, aspectes en els què els homes no estan en avantatge respecte a nosaltres. La diferència és que ells s'ho creuen més que les dones, evidentment perquè hi ha un context cultural i muntanyenc que els hi fa més fàcil, tal i com venim dient. Nosaltres som tan capaces com ells en tots els aspectes, incloent la superació, la constància i la fortalesa. «Les dones no són millors o pitjors que els homes en la seva competitivitat i aspiracions, tot i què la sociabilització femenina sovint les deixa en desavantatge per realitzar les seves ambicions.» (Fillion a Kiewa, 2001). La pràctica del muntanyisme i l'escalada pot empoderar les dones convertint els seus cossos i les seves ments en eines per assolir objectius, desenvolupant el coratge, la força, l'esforç i la perseverància sense perdre l'equilibri, la flexibilitat i l'elegància de tot el repertori de moviments corporals, millorant la segurat i la confiança en elles mateixes, deixant de banda el prejudici de la dona feble però bella, insegura i incapaç del mateix rendiment que els homes en el terreny d'aquests.
Bibliografia
- Guía para la incorporación de la perspectiva de género a la gestión deportiva local. Federación Española de Municipios y Provincias y Consejo Superior de Deportes. 2011.
- Dones i Esport. Reflexions en femení nº29. Diputació de Barcelona, Àrea d'Igualtat i Ciutadania i Àrea d'Esports. 2010
- Encuesta de hábitos deportivos en España 2010, Centro de Investigaciones Sociológicas y Consejo Superior de Deportes, 2010.
- Anuari 2010 de la Federació d'Entitats Excursionistes de Catalunya (FEEC), a www.feec.cat
- Anuario 2011 de la Federación Española de Deportes de Montaña y Escalada a http://issuu.com/bibliotecafedme/docs/anuario2011/1
- “The social construction of gender identity amongst mountaineers”. D. Moscoso (2008). European Journal of Sport and Society, 5 (2), 183-190.
- “La institucionalización del montañismo en España”, Moscoso, D. (2004). Acciones e Investigaciones Sociales, 19, 5-29.
- La montaña y el hombre en los albores del siglo XXI. Una reflexión sociológica sobre la situación del montañismo en España. Moscoso, D. (2003). Huesca: Barrabes.
- “Stepping around things: Gender relationships in Climbing”, Kiewa, J. (2001). Gender and Extreme Sports: The case of Climbing, ed. V. Robinson, University of Sheffield, 2007
- "Rock climbing is a masculine sport? Understanding the complex gendered subculture of rock climbing", Plate, K. R. (2007). Gender and Extreme Sports: The case of Climbing, ed. V. Robinson, University of Sheffield, 2007.
- "Women's Climbing Physicalities: Bodies, Experience and Representation", Dilley, R. (2007). Gender and Extreme Sports: The case of Climbing, ed. V. Robinson, University of Sheffield, 2007.
- Climb like a girl, Ryan M. (2005), a www.ukclimbing.com
- “Wanting the Children and Wanting K2: The incommensuaribility of motherhood and mountaineering in Britain and North America in the late twentieth century”, Frohlick, S. (2206), in Gender, Place & Culture, 13:5, 477 – 490
- “No Frills”, Goodey, D. (1997), On the Edge, nº 72: 60-6.
Fotos: Ja coneixem a Sílvia Vidal i a Lisa Rands, la primera és tota una fita en vies llargues i la segona ho és en bloc i gritstones. Però a més, hem volgut posar-hi a Hazel Findlay a la Golden Gate de Yosemite, via llarga que va acabar després d'esforç i perserverància tot i no tenir cap mena d'experiència en via llarga. I finalment, també hi ha la Tere, a la reunió d'una via a Montserrat que no estava gens segura d'encadenar.
