Sí, ho sabem. Hem estat 6 mesos sense publicar res de res al blog.
Com us podreu imaginar, això no vol dir ni que no hem escalat, ni que hem abandonat el blog. Això vol dir que hem treballat molt, ens hem mudat, hem viatjat i el poc temps que ens ha quedat lliure, l'hem aprofitat per escalar molt.
Però ja ho diuen, ja, que millor tard que mai. Així, l'arribada del 2011 ens ha portat uns dies de descans i temps per explicar-vos una mica el que hem fet amb les roques. Primer de tot i més important: per fi hem encadenat els nostres primers 7a!!! Sí, tant la Shant com jo hem encadenat un 7a cadascuna, el què fa que comencem el 2011 molt motivades.
Durant aquests mesos, hem fet més d'una sortida; en algunes hem apretat més i en d'altres menys. Us passo aqui un esboç de les últimes de l'any.
A l'Octubre, vam sortir unes quantes a Gelida. La Shant i jo vam estar probant, per variar, el 7a “Chapas negras”: dos o tres pegues cadascuna i la perspectiva continua igual, impossible encadenar aquesta via. Així que aquest any, hi haurem de tornar, per probar i ficar-hi ganes, que no sigui. De moment, us deixem amb aquesta foto de la Shant txapant i a mi volant, totes dues al mateix punt de la via.
Un cap de setmana guapo, guapo a Margalef... o curiositats de la reglaL'últim cap de setmana d'Octubre va empalmar amb la festa de Tots Sants el dilluns, així que la Mònica, la Neus, la Shant, l'Òscar i jo vam decidir aprofitar per fer una visita a Margalef. Donada la previsió meteorològica descoratjadora que hi havia a totes les terres catalanes, vam decidir sortir de diumenge a dilluns i provar sort. ¡I la vam trobar!
Jo no hi havia estat mai allà, a Margalef, tot i que feia molt de temps que tenia moltes ganes d'anar-hi ja que molta gent m'havia dit que m'encantaria. I la van encertar: plaques, bidits, vies llargues i escalada de resistència, el paradís per a mi, vamos. ¡I amb un solete que ens va acompanyar que es va agraïr que no vegis!
Diumenge, només arribar, vam anar a Can Torxa, on podiem trobar, a part de sol tot el dia i molta gent que va pensar el mateix que nosaltres, desde 5ès fins a 7a. La Neus, la Mònica i l'Òscar es van engrescar amb tots els 5ès i 6ès que teniem al voltant, incloent-hi, per part de la Mònica, el 6b+ que et posava els braços com butifarres.
La Shant em va engrescar a provar el 7a que hi havia allà, el “Txapi qui pugui”. És un 7a guapo, guapo, que haurem de tornar a intentar quan tornem a Margalef. Això sí, demoledor, al menys per nosaltres. Tots els passos són factibles, alguns amb més potencia que altres però no té desperdici.
Aquella mateixa nit, vam sopar al refugi de Margalef, ón ens van recomanar anar, al dia següent, al sector anomenat Camí de l'Ermita, ón hi havia un 7a, el “Karate Kid”, que s'havia de fer. Dit i fet: dilluns matí, esmorzem i anem cap allà. Tot i el camí per pujar, les vistes i el sol de la zona fan que s'hi escali molt a gust.
Un dia més, la Mònica, la Neus i l'Òscar es van quedar probant tot un ventall de 5ès i 6ès que hi havia al final del sector. La Mònica va a conseguir encadenar un 6b de bloc un mica cabrón així que totes vam tornar molt contentes del finde.
La Shant i jo vam decidir que haviem de provar el “Karate Kid”. Uf, dos 7a en un mateix cap de setmana no és gaire comú entre nosaltres, però estàvem bastant optimistes. Arribem a peu de via i un noi que l'acabava de probar ens motiva que no vegis: que si fijo que la trèiem, que estava molt txula, que venga, que vamos. La Shant em pilla, em poso els gats nous i les cintes i començo a pujar. La part dura està al principi, les tres primeres txapes. No m'ho acabo de creure però trec aquesta part, reposo una mica i segueixo. Vaig fent, tal i com m'ha recomanat el noi. La gent d'abaix m'anima molt, què bé, m'encanta. És una via de 30mts i no m'haig de confiar.
Segueixo txino, txano, vaig pseudo-reposant gairebé a totes les passes, els braços se'm carreguen i la corda pesa cada cop més, què dur que és txapar! Així que encara no m'ho crec: ¡he encadenat el meu primer 7a... i a vista! ¡Increïble! Ara començo a prendre'm en serio que el grau màxim s'assoleix en vies en les que una s'hi sent còmoda; aquesta era la meva, per descomptat.
La Shant i l'Òscar també la proven i els hi surt la mar de bé, tot i que no és la mena de vies que li molen a la Shant. ¡Quina motivació, anem millorant!
Sí, ho reconeixem, no hi han fotos guapes del finde, una pena, però és que la sort s'havia conjurat per a que tinguèssim un bon cap de setmana però, això sí, sense càmeres disponibles; així que els únics testimonis visuals que podem deixar són els trets amb el mòvil.
Sí, ja va: ¿què té a veure la regla amb tot això? Vaig encadenar perque era una via de les que a mi se'm donen bé, i tant. Però també va coincidir amb què just era el dia abans de què em baixés la regla. Jo em sentia molt motivada, lleugera i concentrada... com el darrer que cop que havia encadenat, un 6c+ a Montserrat, just feia un mes, és a dir, un dia abans de l'anterior regla.
Una terapeuta meva m'explicava que la regla era una forma d'expulsar ràbies i dolors emocionals; que, a través de la regla, les dones ens desfeiem de càrregues emocionals. Així, quan menys coàguls expulsàvem, menys patiment teniem enmagatzemat. Tot i que, des de ben jovenetes, ens han ensenyat a veure la regla com un moment de debilitat física i mental, des de fa uns anys, moltes informacions que m'arriben, incloent la pròpia experiència, em diuen el contrari. No, no és que m'hagi posat una compresa amb ales, d'aquestes que surten per la tele que deuen anar impregnades d'algun al·lucinògen assimilable per la vagina, i ara me-gusta-ser-mujer-porque-ya-sé-qué-huelen-las-nubes-zum-zum. M'agrada ser una dona, és clar, però aqui estic en una altra cosa bastant més interessant que anuncis de compreses i tampons, que et parlen d'una felicitat irreal durant la regla, només fent servir els productes aquests.
Casilda Rodrigáñez, entre altres, en molts dels seus llibres (centrats en el part natural i sense dolor), explica també el per què del dolor menstrual, font de la debilitat física i mental que sentim moltes de nosaltres. Explica que, des de petites, la societat ens imposa un rol femení que inclou una actitut física i mental que no desenvolupa els nostres músculs i òrgans genitals i reproductors. Això s'evidencia especialment en l'úter espàstic i el seu coll: sense haver-se desenvolupat, estan rígids, atrofiats i per això, en dilatar-se, per exemple per expulsar la sang morta de la regla, fan molt de mal, debilitant tot el nostre cos i, en conseqüència, produint una baixada d'energies també mentals. Ella ho explica molt bé fent una analogia: ¿què passaria si tinguéssim un braç en la mateixa posició durant molt de temps, diem-ne anys? ¿Oi que si el volguéssim moure un dia ens provocaria una dolor insoportable? Per a més informació, www.casildarodriganez.org.
El darrer cop que havia encadenat, com he comentat, a Montserrat, la Shant i jo vam estar parlant de la regla, precisament d'aquesta curiositat, de que jo, des de feia un any, des de que escalava amb més ganes i força, els millors dies coincidien amb la regla. La Shant va comentar que la seva mare ho tenia clar: sempre deia que les coses grans i importants que havien fet sempre les dones, coincidien amb dies de menstruació.
L'úter i el seu coll són músculs i per tant, s'han d'exercitar, el què no fem gairebé mai les dones perque no coneixem com fer-ho. La societat patriarcal en la qual vivim ens anima a realitzar tasques que no requereixin gaire energia. Quedar-nos quietes no ens fa gens bé. El nostre cos té prou força com per requerir que aquesta s'utilitzi.
Singermornisme a Montserrat Sí, ja torno a centrar-me en l'escalada. Però ara per parlar d'una sortida d'aquelles que senten tant bé, perque apretar i encadenar mola, però dedicar un diumenge a fer el “singermornings” o “cantamañanas” encara més. Seguint aquesta premisa, a mitjans de desembre, en tornar jo d'unes vacancetes pel Sud, la Shant, la Neus i jo vam trobar-nos al Vermell, a Montserrat. Del que teniem ganes era d'estar juntes... i escalar, sí, és clar, però d'estar juntes també. Vamos, com diria un vell conegut nostre: que vam a anar a fer amigues i a passar-ho bé.
Així que a la part dreta del sector, vam gaudir d'un 5è, un 6a+ i un 6b, a més del solete que calentava la mar de bé i feia l'ambient encara més agradable (tot i que superar el benestar que em crea estar amb la Shant i la Neus, és difícil).
Tot i això, la Shant va salvar la dignitat probant un 6c+ concentrat que hi havia per allà. Se li va fer una mica dur, però al menys ella el va probar. La Neus estava que es sortia també i va probar un 6a+ que hi ha allà, de bloc i el va fer la mar de bé. ¡A la Nieves no hay quien la pare cuando se pone chunga! I per la meva banda, ni dignitat ni ná, que jo ja era prou feliç retrobant-me amb elles després de les vacances i fent unes risas en una sortida de dones i amigues, ¡que es lo más grande!
La triunfada de la Shant: primer 7a a Paparres
I toca explicar el moment gloriós de la Shant. Bé, arribades en aquest punt, haig d'aclarir una cosa. Jo no hi era aquest dia. La Shant va sortir a escalar amb el nostre vell conegut al qual no li agrada sortir a fer amigues i passar-ho bé; per ell, només hi ha un punt clau en aquesta vida: quan farem grau? Doncs se'ns va endur a la Shant i ella va fer grau, ole!!!
El cas és que, tornant jo al Sud de la Península, la Shant m'envia un missatge dient-me que ha encadenat un 7a. Clar, jo, con la emoción de vivir, la truco i li pregunto. I així que sembla ser que el tema va anar així. La Shant va anar a Paparres ón hi havia un 7a allà que duia el seu nom; és a dir, que ella li tenia moltes ganes. Hi va anar, va calentar i al segon pegue aquell dia ¡el va encadenar! ¡Ole, ole i ole! Així que acabem totes dues l'any d'estrena amb els 7a, molt i molt contentes, ¡encadenar 7a és possible!
Així que Shant, ja saps el què ens queda ara, no? Vull dir a part d'encadenar 7a i fer fotos memorables, és clar. Doncs encadenar més grau, cari! A entrenar i a encadenar, amb molta i molta motivació, que ara que hem fet un pas enrera ja no podem pensar en aturar-nos.
Ale, bon any 2011 i la resta encara més!!
Ahora sólo queda armarse de valor para regalar a estas cosillas y decidir nombres... será más facil decidir nombres.
