Eleccions, crisi i més del de sempre

Tornen les eleccions i, un cop més, l’espai públic, així com els mitjans de comunicació, s’omplen de missatges difusos i repetitius. Aquesta vegada ens toquen les estatals, les eleccions grosses, a les quals, degut a que són les primeres eleccions nacionals des de que va esclatar la crisi, sembla que ens hi juguem quelcom d’important.

De fet, des de l’entrada en recessió al 2008, algunes coses han canviat, sense, evidentment, variar la trajectòria dels últims 30 anys: començant per l’accerelada contracció de l’anomenat Estat del Benestar, exemplificades en les ja conegudes retallades en sanitat i educació del recent govern CiU; l’elevat atur i precarietat laboral assolides pel PSOE, a través de les últimes reformes laborals que han aconseguit que arribem als 5 milions de parats i que han seguit la línia dels altres governs socialistes dels 80 i els 90; milers i milers de persones i famílies desnonades, incapaces d’afrontar les hipoteques que van demanar per poder accedir a una vivenda; i molts altres exemples dels quals aquests només en són una petita mostra.

Com deiem, tot això és més del de sempre: la davallada de les condicions de vida en democràcia porta ja unes quantes dècades, procés que ara adquireix una velocitat tal que ens és més difícil de pair que en anys anteriors. Les campanyes polítiques intenten ofertar un futur pròsper; però sigui quin sigui el resultat d’aquests comicis, la conclusió será la mateixa, l’acatament, per un govern de tecnòcrates, de directrius europees ja consolidades. Així ha quedat palès a Grècia, Itàlia, Portugal o Irlànda, a través del canvi forçat de governs (Grècia i Itàlia) o de l’impuls dels governs prefigurats des de instàncies no populars, mitjançant procesos electorals (Portugal o Irlanda). L’Angela Merkel ha estat clara en aquest punt, expressant en diverses ocasions la necessitat d’instaurar governs tecnòcrates i afins a les polítiques econòmiques sortides del Banc Central Europeu.

De tot plegat, extreiem que ens espera un futur inquietant, que tot anirà a molt pitjor. La majoria, no votarem; a les passades eleccions municipals de maig, l’abstenció va crèixer entre aquelles que estem més desfavoridades pel sistema econòmic i polític, però va pujar entre les classes acomodades. No és que ara siguem totes una colla de fatxes, és que ja n’estem cansades de tantes mentides d’esquerres i de dretes, per acabar sempre malparades i precaritzades. I és clar, les classes acomodades, com que amb aquest sistema democràtic ja els hi va bé, continuen votant els seus partits.

Tot i així, a algunes els hi costa d’empassar-se la possibilitat d’una altra victòria de la dreta i es debateixen entre què és més adient, si serveix o no abstenir-se, si els vots nuls van a parar al partit guanyador, que què passa amb els vots en blanc. Una petita aclaració, llavors. El vot nul és un vot no computable, és a dir, que no val per recomptar vots en l’assignació d’escons (no és utilitzable per cap partit per aumentar la seva representació parlamentària). El vot nul és un element de protesta comú a tots i totes aquelles que considerant-se demòcrates, han volgut mostrar el seu rebuig envers unes eleccions concretes, pel motiu que sigui. En canvi, el vot en blanc transmet el malestar de l’elector/a cap a les candidatures i partits que es presenten als comicis, però en cap moment posa en dubte ni la democràcia, ni el sistema electoral, ni representatiu. Però el què més diferencia el vot en blanc de les altres dues opcions és que el vot en blanc sí que es computable a l’hora d’assignar escons als partits, ja que redueix la possibilitat de representació de partits minoritaris a les cambres legislatives, afavorint la omnipresència dels grans partits.

Perquè és important abstenir-se: la mentida de la democràcia

Les què ens abstenim no és només perquè no ens agradi ni cap polític ni cap partit, és que no ens agrada ni la democràcia ni les eleccions, i de raons en tenim un munt, començant per l’evidència de dècades d’injústicies democràtiques. Perquè tots els candidats i els partits obeeixen els mateixos interessos, els dels bancs, empreses i grans corporacions. Perquè la gestió conjunta de tots ha provocat que 5 milions de persones estiguin a l'atur i, en molts casos, amb famílies senceres a la pobresa; perquè retallen la sanitat, l'educació, les pensions i llibertats bàsiques de tota persona, mentre mantenen altes despeses militars. Perquè han deixat clar que la política és un negoci de corrupcions, comissionistes i intermediaris que es reparteixen altes quantitats en sous, dietes, cotxes oficials, subvencions per a viatges i d'altres privilegis¸ Perquè obeeixen únicament a unes estructures, els partits, que serveixen per perpetuar-se a si mateixos i seguir robant els diners públics; perquè són uns mentiders que oculten els seus interessos reals sota paraules com a democràcia, llibertat, justícia, drets, igualtat o estat de benestar, mentre practiquen tot el contrari.

Però hi han altres raons bàsiques. Com ja comentàvem, la democràcia ni és ni ha estat mai un sistema polític pensat per a totes.  Les eleccions no són més que una de les eines que serveixen per legitimar els poders polítics, donant-li l’aparença de participatiu i col·lectiu. Res més lluny de la realitat: ficar una papereta amb unes opcions limitades, pre-establertes per persones i organitzacions alienes a l’elector/a, dins una capsa, cada 4 anys, no és decidir o participar en la decisió sobre les condicions sota les quals es desenvoluparan les nostres vides. Aquestes decisions es prendran als ents de govern polítics, econòmics i burocràtics, en base a criteris bastant llunyans de les nostres quotidianitats. Les èlits polítiques formen un grup social amb els seus propis interessos, bastant llunyans als de la majoria de la població i bastant propers als de les èlits econòmiques. Les seves decisions mai ens aportaran cap benefici. De fet, és molt probable que la millora d’objectius macroeconòmics i d’ordre polític i social perseguits per aquestes decisions siguin inversament proporcionals a la millora de la nostra situació real.

I no ens deixem enganyar per promeses o programes electorals. És important recordar que el mandat al qual estan lligats els polítics respecte a l’electorat és representatiu i no imperatiu, és a dir, que una vegada escollits, no estan obligats a seguir cap línia, programa o promesa política. Menys encara a dimitir per cap mena de pressió popular. Així doncs, el mandat representatiu és una carta blanca als polítics, només han de seguir els seus propis criteris, sempre que els seus actes no estiguin fora de les lleis; les quals, no està de més mencionar, també les creen, les treuen i les canvien ells. La relació de poder entre polítics i població que otorga el mandat representatiu és una mena de tutela, una mena d’infantilització segons la qual no tenim prou criteri per prendre decisions sobre la nostra realitat; en virtut de la qual una èlit decideix què ha de fer la població i, si aquesta no hi està d’acord, o calla i obeeix, o és reprimida, ja sigui a cops de porra o amb precarietat de tota mena.

Jo no voto perquè no vull que em governin: jo no necessito que ningú em digui el què haig de fer, menys encara obligar-me; sóc responsable de la meva vida i de les meves relacions amb la resta de la gent. Jo no voto perquè no vull participar d’aquest sistema injust ni legitimar les seves estructures, no vull ser cómplice de les seves injustícies.

No votarem, perquè votar és delegar la nostra voluntat cap a ells, tant si el vot va a algun partit com si és nul o en blanc; perquè no volem que s’aprofitin de nosaltres, perquè no alimentarem la màquina que ens aixafa, perquè no legitimarem l’engranatge democràtic. No votarem perquè creiem en una forma de fer diferent, ón la participació i decisió col·lectives són reals. En aquests últims mesos l’autoorganització per fer front a aquest malestar general s’ha vist refletida als carrers, a les places, als llocs de treball, etc. S’han creat un munt d’assemblees per gestionar conjuntament els aspectos que ens afecten; i estem tirant endavant amb força més èxit que la classe política. Ens adonem de què les coses així no funcionen. Ens autoorganitzarem d’igual a igual, sense delegar, lluitant contra el que ens oprimeix, dialogant entre nosaltres, construint el camí per poder ser lliures i així anar creant el món que volem cadascuna de nosaltres.