(O com la nova reforma laboral afecta a les dones)
Además de puta, pone la cama és una expressió castellana que vol dir que les desgràcies no venen soles, que molts cops, venen amb recàrrecs. A mi em sona a que les dones, a més de ser un dels grups socials que més opressió hem de viure en la nostra quotidianitat, les situacions polítiques i econòmiques adverses reclamen especialment el nostre servilisme.
La societat occidental en la qual vivim continua sent molt misògina. La seva estructura socioeconòmica col•loca els homes en millor posició que les dones. Per molts rentats de cara que intentin fer els estaments polítics i econòmics, les dones som mà d'obra barata i mal•leable, especialment educades per sotmetre’ns i carregar amb el què calgui. La classe política porta anys atribuint-se mèrits al voltant de les seves estratègies per la no discriminació salarial i laboral (entre altres) cap a les dones, argüint davant la opinió pública, per exemple, que la ocupació femenina no parà de créixer des de l'any 2000; això sí, tot callant que la segregació ocupacional (1), la temporalitat (2), la parcialitat i els sous més baixos són les característiques bàsiques de les nostres feines i sectors. I no parlem de la subocupació, economia submergida o treball en negre, també predominant en els sectors típicament femenins. En conseqüència, la protecció social estatal de la qual ens podríem beneficiar és menor. En atur, som majoria a les categories més dures: llarga duració, sense ocupació anterior, sense prestació de l'atur. Les nostres pensions són molt inferiors a les masculines, quan no inexistents; les nostres taxes de pobresa són molt més elevades que les dels homes. Això sí: treballem moltes més hores, tant fora de casa com a dins (3).
Evidentment, en temps de crisi, les persones pitjor situades socioeconòmicament, entre les quals estem les dones, som les que més patim les conseqüències. Per una banda, a nivell laboral, la crisi està sent especialment dura pels sectors típicament masculins (construcció i indústria, principalment automobilística). Les famílies a les quals hi ha homes afectats es veuen amb menys o sense mitjans econòmics. I el cert és que les dones fem front a la crisi com millor podem i mirar d'estalviar, és una de les nostres càrregues i preocupacions.
Però a més, la contracció del tercer sector, per exemple, les retallades en pressupost públic en àmbits com l'educació, la salut, els serveis socials, la integració cultural, també té conseqüències directes per nosaltres. Per una banda, fa tornar a pujar les taxes d'atur femení (4). De l'altra, aquestes càrregues de cura, educació i salut tornaran a ser assumides a nivell domèstic, és a dir, que tornarà a recaure sobre les dones. Les dones assumirem les dobles o triples jornades de treball (5), intentant compaginar la feina amb el treball domèstic i la cura a les persones dependents, per amortitzar els efectes de la crisi (6).
Vaja, que ens estan exhaurint les energies físiques i psicològiques.
Si amb tot això no ens sentíem prou utilitzades, la última reforma laboral ens estreny una mica més. Aquesta reforma abarateix, gairebé fins a la gratuïtat, els acomiadaments; debilita les possibilitats de negociació col•lectiva, afavorint la negociació individual; abaixa sous, permet la degradació de categoria professional als i les treballadores i la seva mobilitat geogràfica, a discreció de l’empresariat; i fa desaparèixer gairebé el dret a la baixa per malaltia. Això sí, promociona unes pitjors condicions contractuals, allargant períodes de prova, ampliant els contractes en pràctiques i afavorint els contractes a temps parcial. En definitiva, es tendirà cap a la rescissió dels contractes actuals i els llocs de treball s’ompliran amb nous i noves treballadores amb pitjors condicions contractuals i pitjors remuneracions. I, sobretot, els treballadors i treballadores estarem més necessitades, amb moltes menys possibilitats de mantenir la feina i, per tant, més porugues, més manses, menys conflictives, més esclaves.
En aquest context, la ministra de Sanitat, Serveis Socials i Igualtat, Ana Mato, ha anunciat un Pla Nacional d'Ocupació per Dones, emmarcat dins la reforma laboral; una Estratègia Global contra la Discriminació; i un Pla Personalitzat contra la Violència de Gènere. Segons les seves declaracions, les dones hauríem de ser el motor de la proposta econòmica i laboral del PP. Quant de cinisme.
Del què es tracta en realitat és donar llargues mànigues i beneficis a l'empresa. Per una banda, s'aboca les dones a continuar sent mà d'obra barata i esclava. Com esbossava més amunt, les dones som dels sectors més vulnerables a l’explotació, educades per carregar-nos amb tota mena de responsabilitats, sense que l’estructura social, politicoeconòmica i cultural en la qual vivim, valori gaire les tasques que ens han estat assignades, ni dins el mercat de treball ni fora d’ell. L’empresariat ho té molt clar: som el model de treballador que necessiten per ampliar els seus guanys. Ara que ja se li regala la possibilitat de destruir els llocs de treball mínimament dignes que existien (els típicament masculins, estables i adequadament remunerats), treballadores acostumades a les dures condicions laborals, generalitzades per la nova reforma, és el què necessiten. Amb una llarga tradició laboral de precarietat i escassament organitzades com a col•lectiu amb una lluita i reivindicacions pròpies (7), efectivament, les dones serem fàcilment el motor de la nova economia propugnada per les mesures anticrisi: mesures antisocials, que busquen i culminen la divisió per fer la seva força; baixes remuneracions, de inestabilitat, de malestar, de insalubritat; mesures amenaçadores que ens aboquen a la submissió.
Però aquest disseny pervers acaba d’arrodonir-se amb tot un llistat d'incentius i bonificacions per les empreses, per facilitar la contractació de dones i la igualtat salarial (8). Vaja, que a més de tenir tot un exèrcit de treballadores disposades a treure endavant la seva gent costi el què costi, a més pagaran les empreses per contractar-nos. I encara diuen que ho fan per incentivar la ocupació laboral, especialment de les dones: el què volen és xuclar-nos fins l’últim alè.
En definitiva, donades les noves condicions laborals i polítiques dissenyades per aquesta reforma i considerant que les dones som un col•lectiu especialment vulnerable a l'explotació, la nostra contractació assegurarà el poder i els guanys il•limitats a l'empresariat. Vaja, que la elit política ens fa servir per quedar bé davant la opinió pública i les empreses ens faran servir per acumular beneficis i fer xantatge als companys, per ser mà d'obra més rendible. I és que potser caldria que tinguéssim totes i tots prou clar que la violència de gènere no és només la domèstica: la violència de gènere també és laboral-patronal i estatal, i bastant dures.
Com deia més amunt, les dones no tenim tradició de fer coses juntes. Sempre estem massa ocupades amb els projectes amb els companys, sense tenir temps per dedicar-nos a combatre i acabar amb el problemes que ens afecten com a dones. I l’aspecte laboral encara és un molt rellevant.
Està clar que ni la Patronal ni l’Estat estan per afavorir-nos: estem fotudes i encara ens manipulen més pels seus beneficis econòmics i electorals. I els companys i homes que ens envolten tenen els seus propis problemes, diferents en molts aspectes dels nostres i, de vegades, amb interessos contraposats als nostres.
El què no fem nosaltres entre nosaltres i per nosaltres mateixes, no ho farà ningú; si no ens recolzem les unes amb les altres i lluitem unes al costat de les altres, amb els nostres propis objectius, serem sempre les esclaves dividides i controlables.
Fins quan volem continuar sent putes i posar el llit?
-------------------------------------------------------------
Notes:
(1) La segregació ocupacional per sexe és la tendència a que homes i dones treballin en diferents ocupacions, separats uns i altres en l’estructura ocupacional. Aquesta separació significa exclusió social de les dones perquè s’ubiquen, en termes generals, en ocupacions amb pitjor estatus i condicions de treball desfavorables.
(2) La temporalitat femenina es situa 4 punts per sobre de la dels homes.
(3) Les dones necessitaríem treballar un 20% més d'hores per poder assolir els mateixos ingressos que els homes i dediquem una mitjana de 2h diàries més a les tasques domèstiques.
(4) La ocupació femenina al sector serveis és del 85%
(5) Les dones cumplim al menys 3 jornades: el treball que l’economia quantifica, el treball gratuit d’atenció a la llar i l’exigència de cura de la seva propia imatge.
(6) El resultat, evident: menor qualitat de vida. I és que la crisi també té conseqüències psicològiques diferents entre homes i dones. Si la incertesa respecte a la feina i al futur pot afectar tant a homes com a dones (tot i que de formes diferents), una que és quasi exclusiva entre les dones és la sobrecàrrega de responsabilitat. Aquesta sobrecàrrega de feina augmenta les situacions d'ansietat i depressió.
(7) A les dones, no ens educat per col·laborar entre nosaltres, ni ens han ensenyat les pitjors condicions que ens té preparada la societat en la què vivim. Això són coses que aprenem quan creixem. Una de les coses que no ens ensenyen és que els conflictes laborals específicament femenins han existit i existeixen. En el cas de Catalunya, les fàbriques tèxtils han estat testimonis de moltes lluites femenines i col·lectives; dones com Teresa Claramunt n’és un bon exemple. Però hi ha molts més exemples que aquí no tenim lloc per detallar. Només mencionar, de l’altre costat de l’Atlàntic i fa només 10 anys, una altra lluita de dones inoblidable: la recuperació de la fàbrica Brukman, a Argentina, Buenos Aires.
(8) De fet, les bonificacions per assegurar la igualtat salarial només es donaran en els sectors típicament masculins que contractin dones. Així que la majoria de dones, ocupades en els sectors típicament femenins, continuaran cobrant menys i patint unes condicions laborals pitjors que molts homes.
