Sexismo en Desnivel

Buenas, 

Ojeando por la web algún artículo sobre escalada y sexismo, me he encontrado con una reivindicación del 2007 que hicieron las escaladoras Eva López y Ana Sanz, hartas de que un redactor de la revista Desnivel hablara de las escaladoras como si fueran objetos de deseo masculino. El texto me ha parecido que tiene mucho interés, dado que no es un caso aislado, sinó que muchos son los medios de comunicación deportivos y, en concreto, los relacionados con el montañismo y la escalada, que insisten en priorizar la imagen de las alpinistas y escaladoras como bellos seres que además, suben montañas y paredes.

Aquí os dejo con la carta y el link con la noticia: http://desnivel.com/cultura/sexismo-en-desnivelcom

Querido Jorge:

Ya sabemos que muchas de nosotras estamos muy buenas, y que somos bonitas. Algunos de los escaladores a los que aludes en tus crónicas, también están muy bien y sin embargo de ellos solo resaltas su gran fortaleza, su resistencia, su motivación, en definitiva su gran preparación deportiva... aspectos que no son exclusivos de los hombres, de los hombres deportistas. A nivel personal, en tus fantasías o en tus conversaciones con amigos, hasta nos puedes llamar "gatitas", "bonitas" o lo que quieras, o desear que encadenemos más porque así te motivamos o porque te alegramos la vista con las fotos que te enviamos, es normal que así sea... Pero Jorge, tú eres periodista, y tienes en tus manos la posibilidad de cambiar un poquito a la sociedad - o contribuir a potenciar sus errores-, es una de las cosas bonitas y admirables del trabajo de un periodista, no crees? Suponemos que es uno de tus objetivos...sería maravilloso que lo fuera.

Utilizar el lenguaje en una web que lee tanta gente como instrumento para mejorar la sociedad es una tarea preciosa y motivante, y también de una gran responsabilidad. Es por eso que pensamos que sería bueno que nos ayudaras a las mujeres en esta difícil e interminable tarea de intentar cambiar de una vez por todas nuestro papel casi exclusivo de estar ahí para "agradar a la vista de los hombres", "ser objetos de sus deseos"; en vez de ser protagonistas de grandes hazañas deportivas, de romper barreras, de ser actrices principales de nuestro propia película, de nuestro propio destino dentro del deporte al que nos dedicamos. De conseguir logros porque entrenamos, porque queremos progresar, porque nos esforzamos. De tener fuerza, resistencia, de ser buenas escaladoras, de tener motivación. Queremos que se nos reconozcan los logros deportivos por todo ello, al margen de que seamos guapas o no, de que estemos buenas o no... eso no es relevante. Recuerda siempre que escribes en una web deportiva, no de sociedad, ni de moda...

Y para darte cuenta de lo agresivo de tus palabras, prueba una cosa sencilla: Aplica los mismos términos que utilizas para las chicas escaladoras a escaladores con nombre y apellidos, verás qué efecto te causa:

"...Esta me gusta. La bonita __________ se apuntaba la primera ascensión de Mick et le secret de la chambre noire..."

"Andrada y las chicas de roca"

"Queremos más fuertes féminas de roca!"

"__________, tan pequeña y sonriente que jamás parecería la bestia que es, es la que llega más arriba. La norteamericana Emily Harrington le pisa los talones. Tan pequeña y rubia como su colega, enseña los dientes y con pasos pequeños, se aproxima hasta donde lo dejó su colega austriaca"

"De Patxi y las mujeres"

"Como se lo cuento; llega el buen tiempo, la buena roca y las buenas mujeres. Que bien"

"Francesa, bonita y del 81: _________(sobre Juliette Danion)."

" ________es una bonita rubia, ha sido voluntaria este fin de semana (xtone)"

"Es dura, es hermosa y trae vientos de honor. Adjetivos aplicables también, por decir alguien, a ______ (Daila Ojeda) que anda encaramada a una roca,"

Quedaría muy "raro", ¿no? ¿Te preguntas por qué? Estamos hartas de que a una buena actriz se le presente siempre como la guapa actriz, de que se critique a las políticas porque visten bien o mal o porque son guapas o feas...

Hablad de nuestra competencia o incompetencia, de nuestra capacidad o incapacidad para el deporte o para el trabajo que desempeñamos "Los medios de comunicación son más propuestas de lectura de la realidad que reflejos de la realidad misma. Ver el sexismo a través de la lengua es importante, porque el pensamiento influye en la lengua, pero, sin que parezca tan evidente, también la lengua influye en el pensamiento, lo que alimenta un círculo que sólo se puede romper desde las tribunas que difunden la lengua" (García Moutón, 2004) "...el lenguaje es el fundamento de la reproducción del sexismo; es un aparato de construcción y de representación de la realidad y por consiguiente de la acción sobre ella por medio de elaboraciones simbólicas.

A través de él internalizamos ideas, imágenes, modelos sociales y concepciones de lo femenino y de lo masculino, entre otras. En este sentido no habrá ni devenir femenino, ni nuevos sujetos, si dejamos el trabajo sobre lo simbólico y sobre el lenguaje, todo ese sistema de representaciones del mundo que conforman los pilares de nuestras identidades..."(Florence Thomas)

Para acabar, te proponemos que eches un vistazo a este link: http://news.bbc.co.uk/hi/spanish/misc/newsid_4103000/4103742.stm (título de la noticia ¿el cuerpo más q la habilidad?)

Gracias por escucharnos y un saludo, "

Eva López

Ana Sanz

Se suman a nuestra reivindicación:

Adriana Targarona
Ana Belén Úbeda
Ana Brox Bartolomé
Andoni Pérez
Ángeles Cogolludo Irnan
Dafnis Fernández
Daila Ojeda
David Maciá Paredes
Eva Almendros Melero
Gracia Sánchez Arribas
Iñaki Marco
Irati Anda
Juan Carlos Caules Camps
Juan Olarte
Lorea Madina
Lourdes Almendros Melero
Luis Alfonso Félix
Macarena Carmona
Marcos García de Paz
Monica Martínez Huerta
Nuria Alcaraz
Olga Robles Rivera
Pablo Santos
Pedro Melero Zabal
Raquel Hernández
Raquel Martín Bermúdez
Sara Aicart Ortiz
Saúl Robledo
Vanesa Burillo
Verónica González Martín

Primera Visita a Cavallers

Sector "el Antro"

Ja teniem ganas de fer una visita a aquesta maravella de lloc i es que només per la situació, ja val la pena. En el mig dels pirineus, tocant al parc d'Aiguestortes i amb una infinitat de sectors de roca bonisima i adherent..en fi, que val la pena el viatge.

Son més de tres hores de viatge i segons els locals el millor camí es no arribar a Lleida, desde Tàrrega agafar carretera cap a Alfarràs pasant per Balaguer, despres Benabarre i Pont de Suert, sempre direcció Vielha. Es la opció més ràpida.

La Laia provant els cinquès

Una vegada allà no coneixiem cap sector i per recomanacions vam anar al antro, buscavem vies desde 5º grau, i bon peu de via, pròximitat i ombra. Despres vam agraïr que toqués el sol, apartir de la 13h. Amés la pared te una sesació de mullada, nose si sempre es aixi o es aigua filtrada de dies anteriors.

L'escalada es molt guapa en les primeres sensacions on sents que t'enganxes per tot arreu..

El peu de via

Vam probar el 5º i 5+, vies normaletes. Un 6a curtet de cantos grans en un lleuguer desplom. El 4 el vam intentar per hi baixaba molta aigua just per on eren el pasos.., Ala part de baix hi ha un piló on surten 3 vies curtetes, 6b bonissim i un 6c plaquero. A mi em van agradar.

Les vistes desde el sector

La cordada de visita al riu

Trobada d'escaladores a Vilanova de Meià

La trobada. Vilanova de Meià, 5 i 6 de Maig.

Aquest cap de semana hem assistit per fi a la concentració de dones escaladores a Vilanova de Meià. Com cada any i desde fa 10, dones de tot arreu de Catalunya pricipalment es reuneixen per escalar, mejar, dormir i sobretot passar-ho bé. Amb la condició que no vinguin homes i si venen que no els veiem.

 La trobada consta en arribar al bar on s’esmorza i repartir les samarretes i un super bufff, amb el qual estem ideals de la muerte. I aixi totes uniformades no passem desaparsebudes (o algo aixi).

 Al final del dia quedem a la masia o campo base, on ens trobem amb el problemilla de que ningú s’imaginaba que forem tanta colla i moltes ens tenim que buscar la vida per dormir.  La masia te capacitat per poca gent i es que erem més de 100 entre totes!!! La idea era dormir en el paller pero no contavem en que plouria i el concert es feia el el paller. Com que nosaltres que tenim vida de abuelitas... a les deu al llit! I a buscar refugi. Per el demés, estupenda organització, no es gens fàcil butifarrada per cent persones sota la pluja..

I després...el més esperat de la nit, el SORTEIG! Perqué olé els patrocinadors, regals per a totes i quins regals! A la Alice li va tocar un casc per estar monísima, rosa i blau cel tant dolç com tota ella, ara tenim que buscar una bona pegata anarquista per acabar de retocar..i jubilarem al casc d’obrera que tan apreci tenim. A mi una cinta express i ala petrosnow un neceser..llàstima de les dues cordes amb qui alguna afortunada va triunfar.

Escalada.

Vilanova de Meia es un municipi de la Conca de Meià, conegudísima zona per a tots els escaldors, pero sobretot de via llarga. Nosaltres com no, juntament amb les noies de la Bisbal vam anar cap a els totxos i tot i que les vies erem maques totes ens semblaven molt iguals. Escalada de presses romes i fisures molts adherents.

Primer dia, Sectors Roca dels Arcs.

 La franja horitzonal de sota a la dreta es el sector de esportiva amb vies molt faciletes entre 4º i 6b+.

Neus a l'esquerra en un 6a, i les vistes de les pareds del davant.

Segon dia, La Pauta.

Vistes de dos dels sectors de la Pauta

Anem a visitar aquest sector recomanat, i vam tenir que voltar més del comte per trobar-ho.  El sector també impresiona. Plaques técniques i fisures. Alguna via recorda la les plaques berguedanes, així que a patir!

Sector de la dreta desde la Couchsurfing

Couchsurfing 6a+

Un 6c cabrón..

Al sector de més a la dretas'accedeix per sota un pedrot, sembla la part més nova on vam provar el Chouchsurfing 6a+, la via més fàcil del sector, chulísima.

Conglomerant a Berga- Mal Pas

Vista del Mal Pas, Foto de la web

Quan parlem de les pareds de Berga el primer en que pensem es en les pareds de calcari blanc de plaques fines i a patir!!! doncs quina sorpresa quan en mig d'aquest paratge hi creix unes pareds veremelloses i conglomerades, vies que poden recordar a montserrat tot i que molt més agraït. Vies fantàstiques i moltes ganes de tornar!

Neus a Sant Antoni 6a+

Neus a Esperó del petitó, 6a+

Vies llargues de 30- 40 metres de continuitat i algunes d'entrada bloquera, llarges maques i disfrutones. Desde cinquens fins a un 7b on predominen els sisens. Aproximació casi nula,bon peu de via. Una zona on té fama de perill amb les pedres que cauen i tot i que alguna si que vam veure volar, crec que com a tot arreu...vigilant de no possar els petits a sota del escalador. Vam trobar una zona força apta per anar amb nens.

En Joanet a un 6c+ que no esta resenyant

Nieves a Volare, 6c

La crack de l'Alice encadenant "Agonia d'hora Baixa", 7a+

Una servidora la i la Neus provant els dos dies la Volare, via fantàstica, tensa fins al final, pero el moment del dia se'l emporta l'Alice que despres d'haver encadenat la Agonia desde un metre del terra, innesperadament i sense fer-se creus, vam tenir que tornar en l'endemà per fer-la com cal i como no, la encadena al segon pegue,ueeeee! segon 7a+ per aquesta noia fortísima!!!

Peu de via en bona companyia

El Papi de la crack, amb mitgons a "2Tandem2",5º

El Yeri i el seu amic escarbat

Parking 1

10a Trobada d'escaladores a Vilanova de Meià, 5 i 6 de Maig de 2012

Més informació al grup de Facebook Club de Fans de les Pubilles Sambaris o enviant un correu electrònic a casadiablos@gmail.com, o a la web Dona Alpina.cat on us indicaran on heu d’ingressar els 6 euros.
Informació facilitada per la FEEC

Cuerdas Rebeldes

Salut a totes!

Ja fa uns dies que va caure a les nostres mans el llibre Cuerdas Rebeldes. Retratos de mujeres alpinistas, d'Arantza López Marugán (Ed. Desnivel). Ens ha encantat.

En ell, l'autora recull 9 aventures de dones alpinistes dels últims 200 anys, que han marcat la història del muntanyisme femení. Cada relat reflecteix l'època i context cultural de cadascuna de les experiències, mostrant-nos així que totes aquestes dones van haver de superar no només les mateixes proves que els seus companys homes per atènyer les mateixes fites a la muntanya, sinó també les traves patriarcals que la societat els hi carregava al damunt. Recull de vivències de les quals som hereves i, per desgràcia, alguns clichés encara ens els trobem avui dia. En definitiva, la lectura d'aquestes aventures femenines no ens ha deixat indiferents, ben al contrari, conviden al coneixement de tota una part de la història bastant desconeguda i, sobretot, a la reflexió sobre els nostres present, passat i futur, com a dones i com a muntanyenques.

Us deixem aquí amb uns extrets del llibre que esperem us animin a la lectura, tal i com ens ha animat a nosaltres.

“Las nueve historias que componen Cuerdas Rebeldes tienen un común denominador (...). Todas (las mujeres protagonistas de las historias), en sus distintas circunstancias, debieron enfrentarse a cosas que para sus colegas (hombres) jamás fueron obstáculos: desde encontrarse espacios prohibidos por el mero hecho de ser mujer, pasando por ser menospreciadas por su supuesta inferioridad física, hasta tener que dar explicaciones para pasar la noche fuera de casa, o asumir el ser considerada una mala madre.”

Prólogo de Juanjo de San Sebastián

“Es habitual que algunas mujeres crean que su físico no están preparadas para escalar una montaña; esto ocurre porque desconocen mucho de su propia historia. Este libro tiene como objetivo paliar ese vacío. (...) Todas sus protagonistas son mujeres que abrieron su propio camino hacia el mundo de las montañas y los viajes como forma de vida. (...) El lector podrá revivir las primeras escaladas de las damas de la alta sociedad en los Alpes, los escándalos provocados por escalar en cabeza de cuerda en la década de los treinta, las polémicas expediciones femeninas de la década de los setenta, el difícil asalto femenino a los ochomiles y la aventura de la escalada en grandes paredes de los últimos años. Algunas de las protagonistas, como Alison Hargreaves, Wanda Rutkiewicz o Míriam García son más conocidas; otras, como Elvira Shataeva, Miriam O'Brien y Loulou Boulaz, se descubren como intensas protagonistas de un estilo de hacer montaña personal e indiscutible.”

Introducción de Arantza López Marugán

Además de putas, ponemos la cama

(O com la nova reforma laboral afecta a les dones)


Además de puta, pone la cama és una expressió castellana que vol dir que les desgràcies no venen soles, que molts cops, venen amb recàrrecs. A mi em sona a que les dones, a més de ser un dels grups socials que més opressió hem de viure en la nostra quotidianitat, les situacions polítiques i econòmiques adverses reclamen especialment el nostre servilisme.

La societat occidental en la qual vivim continua sent molt misògina. La seva estructura socioeconòmica col•loca els homes en millor posició que les dones. Per molts rentats de cara que intentin fer els estaments polítics i econòmics, les dones som mà d'obra barata i mal•leable, especialment educades per sotmetre’ns i carregar amb el què calgui. La classe política porta anys atribuint-se mèrits al voltant de les seves estratègies per la no discriminació salarial i laboral (entre altres) cap a les dones, argüint davant la opinió pública, per exemple, que la ocupació femenina no parà de créixer des de l'any 2000; això sí, tot callant que la segregació ocupacional (1), la temporalitat (2), la parcialitat i els sous més baixos són les característiques bàsiques de les nostres feines i sectors. I no parlem de la subocupació, economia submergida o treball en negre, també predominant en els sectors típicament femenins. En conseqüència, la protecció social estatal de la qual ens podríem beneficiar és menor. En atur, som majoria a les categories més dures: llarga duració, sense ocupació anterior, sense prestació de l'atur. Les nostres pensions són molt inferiors a les masculines, quan no inexistents; les nostres taxes de pobresa són molt més elevades que les dels homes. Això sí: treballem moltes més hores, tant fora de casa com a dins (3).

Evidentment, en temps de crisi, les persones pitjor situades socioeconòmicament, entre les quals estem les dones, som les que més patim les conseqüències. Per una banda, a nivell laboral, la crisi està sent especialment dura pels sectors típicament masculins (construcció i indústria, principalment automobilística). Les famílies a les quals hi ha homes afectats es veuen amb menys o sense mitjans econòmics. I el cert és que les dones fem front a la crisi com millor podem i mirar d'estalviar, és una de les nostres càrregues i preocupacions.
Però a més, la contracció del tercer sector, per exemple, les retallades en pressupost públic en àmbits com l'educació, la salut, els serveis socials, la integració cultural, també té conseqüències directes per nosaltres. Per una banda, fa tornar a pujar les taxes d'atur femení (4). De l'altra, aquestes càrregues de cura, educació i salut tornaran a ser assumides a nivell domèstic, és a dir, que tornarà a recaure sobre les dones. Les dones assumirem les dobles o triples jornades de treball (5), intentant compaginar la feina amb el treball domèstic i la cura a les persones dependents, per amortitzar els efectes de la crisi (6).

Vaja, que ens estan exhaurint les energies físiques i psicològiques.

Si amb tot això no ens sentíem prou utilitzades, la última reforma laboral ens estreny una mica més. Aquesta reforma abarateix, gairebé fins a la gratuïtat, els acomiadaments; debilita les possibilitats de negociació col•lectiva, afavorint la negociació individual; abaixa sous, permet la degradació de categoria professional als i les treballadores i la seva mobilitat geogràfica, a discreció de l’empresariat; i fa desaparèixer gairebé el dret a la baixa per malaltia. Això sí, promociona unes pitjors condicions contractuals, allargant períodes de prova, ampliant els contractes en pràctiques i afavorint els contractes a temps parcial. En definitiva, es tendirà cap a la rescissió dels contractes actuals i els llocs de treball s’ompliran amb nous i noves treballadores amb pitjors condicions contractuals i pitjors remuneracions. I, sobretot, els treballadors i treballadores estarem més necessitades, amb moltes menys possibilitats de mantenir la feina i, per tant, més porugues, més manses, menys conflictives, més esclaves.

En aquest context, la ministra de Sanitat, Serveis Socials i Igualtat, Ana Mato, ha anunciat un Pla Nacional d'Ocupació per Dones, emmarcat dins la reforma laboral; una Estratègia Global contra la Discriminació; i un Pla Personalitzat contra la Violència de Gènere. Segons les seves declaracions, les dones hauríem de ser el motor de la proposta econòmica i laboral del PP. Quant de cinisme.

Del què es tracta en realitat és donar llargues mànigues i beneficis a l'empresa. Per una banda, s'aboca les dones a continuar sent mà d'obra barata i esclava. Com esbossava més amunt, les dones som dels sectors més vulnerables a l’explotació, educades per carregar-nos amb tota mena de responsabilitats, sense que l’estructura social, politicoeconòmica i cultural en la qual vivim, valori gaire les tasques que ens han estat assignades, ni dins el mercat de treball ni fora d’ell. L’empresariat ho té molt clar: som el model de treballador que necessiten per ampliar els seus guanys. Ara que ja se li regala la possibilitat de destruir els llocs de treball mínimament dignes que existien (els típicament masculins, estables i adequadament remunerats), treballadores acostumades a les dures condicions laborals, generalitzades per la nova reforma, és el què necessiten. Amb una llarga tradició laboral de precarietat i escassament organitzades com a col•lectiu amb una lluita i reivindicacions pròpies (7), efectivament, les dones serem fàcilment el motor de la nova economia propugnada per les mesures anticrisi: mesures antisocials, que busquen i culminen la divisió per fer la seva força; baixes remuneracions, de inestabilitat, de malestar, de insalubritat; mesures amenaçadores que ens aboquen a la submissió.

Però aquest disseny pervers acaba d’arrodonir-se amb tot un llistat d'incentius i bonificacions per les empreses, per facilitar la contractació de dones i la igualtat salarial (8). Vaja, que a més de tenir tot un exèrcit de treballadores disposades a treure endavant la seva gent costi el què costi, a més pagaran les empreses per contractar-nos. I encara diuen que ho fan per incentivar la ocupació laboral, especialment de les dones: el què volen és xuclar-nos fins l’últim alè.

En definitiva, donades les noves condicions laborals i polítiques dissenyades per aquesta reforma i considerant que les dones som un col•lectiu especialment vulnerable a l'explotació, la nostra contractació assegurarà el poder i els guanys il•limitats a l'empresariat. Vaja, que la elit política ens fa servir per quedar bé davant la opinió pública i les empreses ens faran servir per acumular beneficis i fer xantatge als companys, per ser mà d'obra més rendible. I és que potser caldria que tinguéssim totes i tots prou clar que la violència de gènere no és només la domèstica: la violència de gènere també és laboral-patronal i estatal, i bastant dures.
Com deia més amunt, les dones no tenim tradició de fer coses juntes. Sempre estem massa ocupades amb els projectes amb els companys, sense tenir temps per dedicar-nos a combatre i acabar amb el problemes que ens afecten com a dones. I l’aspecte laboral encara és un molt rellevant. Està clar que ni la Patronal ni l’Estat estan per afavorir-nos: estem fotudes i encara ens manipulen més pels seus beneficis econòmics i electorals. I els companys i homes que ens envolten tenen els seus propis problemes, diferents en molts aspectes dels nostres i, de vegades, amb interessos contraposats als nostres.

El què no fem nosaltres entre nosaltres i per nosaltres mateixes, no ho farà ningú; si no ens recolzem les unes amb les altres i lluitem unes al costat de les altres, amb els nostres propis objectius, serem sempre les esclaves dividides i controlables. Fins quan volem continuar sent putes i posar el llit?

-------------------------------------------------------------

Notes:


(1) La segregació ocupacional per sexe és la tendència a que homes i dones treballin en diferents ocupacions, separats uns i altres en l’estructura ocupacional. Aquesta separació significa exclusió social de les dones perquè s’ubiquen, en termes generals, en ocupacions amb pitjor estatus i condicions de treball desfavorables.

(2) La temporalitat femenina es situa 4 punts per sobre de la dels homes.

(3) Les dones necessitaríem treballar un 20% més d'hores per poder assolir els mateixos ingressos que els homes i dediquem una mitjana de 2h diàries més a les tasques domèstiques.

(4) La ocupació femenina al sector serveis és del 85%

(5) Les dones cumplim al menys 3 jornades: el treball que l’economia quantifica, el treball gratuit d’atenció a la llar i l’exigència de cura de la seva propia imatge.

(6) El resultat, evident: menor qualitat de vida. I és que la crisi també té conseqüències psicològiques diferents entre homes i dones. Si la incertesa respecte a la feina i al futur pot afectar tant a homes com a dones (tot i que de formes diferents), una que és quasi exclusiva entre les dones és la sobrecàrrega de responsabilitat. Aquesta sobrecàrrega de feina augmenta les situacions d'ansietat i depressió.


(7) A les dones, no ens educat per col·laborar entre nosaltres, ni ens han ensenyat les pitjors condicions que ens té preparada la societat en la què vivim. Això són coses que aprenem quan creixem. Una de les coses que no ens ensenyen és que els conflictes laborals específicament femenins han existit i existeixen. En el cas de Catalunya, les fàbriques tèxtils han estat testimonis de moltes lluites femenines i col·lectives; dones com Teresa Claramunt n’és un bon exemple. Però hi ha molts més exemples que aquí no tenim lloc per detallar. Només mencionar, de l’altre costat de l’Atlàntic i fa només 10 anys, una altra lluita de dones inoblidable: la recuperació de la fàbrica Brukman, a Argentina, Buenos Aires.
 

(8) De fet, les bonificacions per assegurar la igualtat salarial només es donaran en els sectors típicament masculins que contractin dones. Així que la majoria de dones, ocupades en els sectors típicament femenins, continuaran cobrant menys i patint unes condicions laborals pitjors que molts homes.