Catherine Destivelle: Ascensiones

 
Catherine Destivelle és una alpinista i escaladora francesa, una de les persones més populars d'aquest món. Iniciada en l'escalada als 12 anys a Fontainebleau, de seguida accedeix a les parets, ón s'apassiona ràpidament per la muntanya i descobreix les seves qualitats a la roca. Als seus 20 anys, ja ha realitzat les vies més difícils dels Alps francesos. A finals dels 80 del segle XX, esdevé una de les millors escaladores a nivell mundial, realitzant el primer 8a femení. La seva manera d'escalar es singularitza per la rapidesa i per ser una de les poques dones en fer solos, fent la major part d'aquests durant els anys 90. Aquesta dècada també la consolida en l'alpinisme, ascendint vies com el pilar Bonatti dels Drus; obrint sola un nou itinerari en aquestes muntanyes, la via Destivelle; la Trango al Pakistan; també sola ascendeix la cara nort de l'Eiger, la més mortífera dels Alps; la cara nord de les Grandes Jorasses; i en solitari, la Directa de la cara nord de la Cima Grande di Lavaredo, la via “Brandler-Hasse”.

Al seu llibre Ascensiones (editorial Desnivel, 2004), Catherine Destivelle relata les seves diferents etapes i evolució en la seva relació amb l'escalada i l'alpinisme, les lesions i, sobretot les seves ascensions més conegudes, en primera persona i detallant les seves percepcions, emocions, és a dir, des del punt de vista d'una persona enamorada de la muntanya i també de la vida. Amb un discurs clar i sincer, ens descobreix una dona que fixa els seus objectius a la muntanya i gaudeix de la roca en el contacte directe i pur. Però, alhora, l'alpinista Destivelle no encara les seves ascensions des de la perspectiva típica masculina del guerrer, que mitifica la conquesta dels cims, superant els límits i arriscant al màxim; ben al contrari, aquesta dona, fent mostra d'una gran humanitat, sap quan retirar-se i així poder gaudir d'una de les seves principals fonts de motivació, decisió i coratge, que són la gent que s'estima i que l'estima i envolta.

Us deixo amb alguns fragments del llibre que trobo que són força significatius i motivadors.

“Aquesta ascensió, la vaig fer per mi i per ningú més. Era el meu repte. Volia saber si n'era capaç. Com que sóc una professional de la muntanya, em vaig organitzar per treure'n profit amb les fotos i la pel·lícula.

Jo no vivia pas de l'amor a la muntanya i d'aigua fresca. Però tampoc tenia la impressió d'estar desnaturalitzant aquesta passió donant-me, alhora, els mitjans per viure'n. Tot i així, sabia que els diners mai s'han avingut bé amb la muntanya: sovint es considera que associar-los com un mercantilisme que desvalora la conquesta d'allò inútil! (...) Aquest problema no data pas d'ahir, de sempre els diners han estat necessaris, però era menys visible: o bé la condició social dels alpinistes els permetia fer front a les despeses, o bé estaven finançats per l'Estat. (...) Jo havia decidit viure a fons la meva passió i em donava els mitjans.”

“De segona, sense haver de preocupar-me de la seguretat, podia seguir gairebé per tot arreu. Al principi, era més aviat agradable fer-se portar, però ràpidament vaig començar a sentir-me frustrada per no poder fer llargs de primera. Escalar en cap de cordada continua sent la meva preferència: el joc de l'escalada és més palpitant, més captivador, ja que no n'hi ha prou de trobar els moviments per elevar-se, cal també vetllar per la pròpia seguretat, assegurar-se de la solidesa de les preses o ancoratges, anticipar-se a la dificultat dels passatges per protegir-se adequadament, gestionar l'esforç per tal de no trobar-se brutalment paralitzada i al límit de les forces en llocs als quals la caiguda no és una opció, escollir detingudament el material (cargol de gel, pitó, cintes) i el terreny ón serà col·locat. És aquest joc tàctic el què m'apassiona en l'escalada.

Per mi, fer una ascensió, és escalar en cap o alternant llargs amb un company, sinó no em diverteix prou. De segona, tinc la impressió de què no faig res, que no hi participo.”

“Per escollir el solo, la raó romania més personal. M'encanten les sensacions experimentades en aquestes situacions: els meus pensaments totalment focalitzats evacuen la por i em fan executar gestos perfectes i precisos, i aquest sentiment de domini absolut i de potència m'agrada. L'últim motiu és gairebé inconfessable, i l'he descobert recentment sondejant la meva consciència: en solo ningú podria dir que és el meu company de cordada, sense dubte masculí, qui ha realitzat tota la feina. Durant l'ascensió de la via dels Yugoslaus a les torres de Trango, vaig ser calumniada injustament. Al moment, pensava que no li havia donat gaire importància, però, amb el temps, m'he adonat de què m'havia ofès profundament. Aquestes ascensions en solitari anaven en certa manera guarir el meu orgull ferit.”

“A la tornada de cada expedició, l'èxtasi ve del fet de retrobar-se amb la humanitat. La meva muntanya no ha estat mai un exili o una fugida. Escalo amb les persones. Són elles les què em fan evolucionar, les què em permeten sentir emocions. Afrontar les dificultats d'una paret, les intempèries, ho puc fer perquè, justament, les persones amb qui em retrobaré m'estimen. Marxar per fugir, per despit, ni m'ho plantejo.

No em plantejo tampoc la possibilitat de marxar amb alpinistes dels quals no aprecio la companyia: el plaer de la companyia és tan important com l'ascensió en sí. És per això que mai he acceptat participar en grans expedicions. El cim pel cim no m'interessa pas.

Al Makalu, vaig experimentar per primera vegada la gran altitut i em trobava debilitada, tant físicament com intelectualment. Tot i què sigui normal, aquests fets em molestaven, car me n'adonava de què en cas de problemes, no estava segura de poder fer front a la situació i tampoc podria comptar realment amb el meu company, ell també afeblit per la manca d'oxígen. Aquesta vulnerabilitat m'inquietava i el plaer de l'escalada quedava una mica malaguanyat, ja que no suporto tenir por.”

“M'agrada prendre'm el meu temps per digerir cada ascensió, en tinc necessitat. Un gran projecte de tant en tant em satisfà plenament. D'altra banda, la muntanya no és tota la meva vida, no aspiro a escalar constantment, a coleccionar vies (...). Tinc la necessitat de pensar a altres coses més enllà dels gestos de l'escalada i de consagrar-me a altres activitats.”

“Estar preparada psicològicament, implica sentir-me bé en la meva pell, tenir l'esperit lliure de tota contrarietat. Molts alpinistes em donen la impressió de marxar per fugir, per despit, d'anar allà dalt per temptar de solucionar les seves preocupacions. Jo necessito estar en pau amb mi mateixa per ser capaç d'assolir una gran concentració i escalar adequadament.”

“L'acció és un dels pocs moments en els quals no penso a res més que en allò en el què estic fent, durant la qual el cap i les cames són només un. És el què m'agrada en l'escalada i el què m'ha agradat, de nena, als inicis. No et mires movent-te, actues i si no tens por no ho fas de qualsevol manera: cal pensar, anticipar, gestionar l'esforç... És aquest joc tàctic amb els elements que m'estimo per sobre de tot, aquesta presa de compromís calculada que sempre és una aventura i que m'obliga a qüestionar-me cada vegada.”

“Però el què més em commou és fer descobrir als infants i, sobretot, al meu nen, el què he tingut la sort de viure a la meva infància. Aquestes jornades de descobriments són per mi un veritable encanteri. Jugar als rius, córrer per les pastures, descobrir la fauna, la flora, menjar les maduixes dels boscos, els gerds, avajoneres, recollir pedres “precioses” (cristall, quartz, mica), pujar a un refugi o a un llac, acampar, caminar per la neu en ple estiu, tot això és per ells font d'astoraments increïbles. I, sobre la roca, quina felicitat veure'ls gaudir concentrant-se per dominar les seves emocions i dur a terme els gestos justos per arribar al cim amb el somriure del vencedor! Com jo, d'aquestes experiències, aquests infants en guardaran el record tota la vida, i des del meu punt de vista és el més important.”

(La primera imatge és la portada del llibre Ascensiones, al qual fa referència aquesta entrada del blog. La segona és la mateixa Catherine Destivelle a Moses Tower, la foto és de Réné Robert; la tercera també és ella a Grifstones, Anglaterra).

També us afegeixo un parell de vídeos.

Catherine en solo en Devil's Tower: http://www.youtube.com/watch?v=HKsqgyyrH-k

Catherine a Mali: http://www.youtube.com/watch?v=N70DLM8Az_8&feature=related

I finalment, alguns links de referència.

Web de Catherine Destivelle: www.destivelle.com

Biografia: http://es.wikipedia.org/wiki/Catherine_Destivelle

Salut!!!