25-N: Democràcia i violència contra les dones

Text publicat al Pèsol Negre nº59 (http://www.bllibertari.org/pesolnou) i escrit per Gaia Talls

Aquests dies de campanya electoral estem gaudint de l’habitual invasió de l’espai públic pels diferents candidats polítics. Entre el trist del PSC, el tonto d’ERC, la xunga del PP, els pseudo-enrotllats de ICV, Ciutadans i CUP o altra púrria de SI o PxC, destaca el gran Artur Mas de CIU. Aquesta campanya és sospitosament semblant a les campanyes nazis de la primera meitat del segle XX, les quals també es fonamentaven en l’antagonisme i odi nacionals per enlluernar la gent amb una sortida-farsa de la profunda crisi que, durant els anys 20 i 30, Alemanya estava patint. Però sobretot, la foto del gran Artur en actitud de gran messies i el seu missatge de guia de la voluntat del poble, el converteixen en la personificació del domini patriarcal.



Borratxo de messianisme nacionalista, sembla que el senyor Mas podria ser el nou Moïsès, salvador i redemptor del poble, alhora que gran patriarca, autoritat moral que destaca per sobre la resta del poble, que el mana i que en posseeix les dones i la canalla. Això no té res d’estrany. El substrat nacionalista és l’heroisme mític, l’home viril i virtuós que guia al temps que defensa un grup social identificat com a poble. Recuperant una mica la història de la gènesi de l’Estat, aquest va consolidar-se a Europa a finals del segle XV per la necessitat militar que hi havia, per part dels diferents regnes, de controlar les colònies. Els caps militars i el rei (el patriarca, el messies escollit per Déu) van organitzar en Ministeris el govern i l’administració dels territoris i societat per assegurar-ne el control: la maquinària de guerra i els seus valors es normalitzaren. Les guerres profunditzaren i ampliaren l’heroïcitat del soldat i la seva masculinitat, així com l’emergent nacionalisme, substrat ideològic d’aquesta barbàrie masclista. El capitalisme va acabar d’arrodonir la jugada, consolidant la possessió i la propietat dels homes com el bé màxim i deixant el paper de mares i esposes a les dones, esclaves reproductores de l’ordre social i propietat bàsica de qualsevol home.

Així, l’apogeu del nacionalisme sempre ha anat de la mà dels valors conservadors com la família tradicional, on l’home és qui porta els pantalons, qui protegeix la dona i la canalla de la unitat familiar, qui és racional i té enteniment, qui mereix respecte i sobretot, obediència i servilisme a la seva autoritat, a les seves decisions… a la seva mà ferma i brutal, quan toca aplicar-la.

No és menys estrany, en definitiva, que l’Estat i el nacionalisme que el sustenta siguin patriarcals i fomentin la violència de gènere. Potser per això el senyor Mas, quan va posar data a les eleccions al Parlament, en 25-N, no va tenir en compte que és el Dia Internacional per l’Eliminació de la Violència contra les Dones. No va tenir en compte que durant aquest dia s’acostumen a fer actes, mobilitzacions i reivindicacions per acabar amb aquest llastre de la nostra societat. Per ser dia d’eleccions, tot plegat ha quedat prohibit. Una vegada més, la glòria nacional i viril fagocita la vida de les dones, evidenciant que les seves necessitats són menyspreades per la democràcia i l’Estat patriarcals.

I després ens vindran amb rotllos sobre igualtat de gènere i les diferents polítiques institucionals i policíaques per afavorir-la. Que si les dones tenen un paper principal en la nostra societat. Que si les dones són el motor de l’economia. Que si les dones també són convidades a gestionar el poder econòmic i polític. Que si pegar o violar les dones està mal vist. El cert és que les dones continuem sent maltractades pel patriarcat que ens rodeja, ja sigui en l’àmbit domèstic o pel conjunt social, polític i econòmic: la democràcia fomenta la violència contra les dones. Les fèmines continuem sent les principals cuidadores, educadores i garants del benestar de la societat, rebent poc o res a canvi, ni respecte ni reconeixement, vaja. Som les principals afectades pel malestar polític i econòmic, ja que les àrees econòmiques feminitzades són les que primer pateixen les retallades; som les més explotades a nivell laboral, tant en quant a la precarietat de condicions i sous, com a nivell psicològic pels assetjaments que vivim a la feina; som el gruix de pobres que creix dia a dia, joves, velles o de mitjana edat; som mà d’obra barata i eina de xantatge per part de les èlits, cap als companys; som les més humiliades per la cultura misògina, que explota la nostra imatge d’objecte, que castra la nostra personalitat, que ens aboca a l’assetjament físic, sexual i psicològic diàriament.

La democràcia, la Nació i l’Estat no són més que dictadura patriarcal al més pur estil ranci i conservador. Participar de les seves lleis i de les seves eleccions és enfortir la dominació masculina, el seu lideratge i heroïcitat viril i guerrera, alhora que el menyspreu a la integritat femenina. El 25-N, jo no participaré de la violència, no participaré de la violència contra les dones: jo no votaré.

               

Catherine Destivelle: Ascensiones

 
Catherine Destivelle és una alpinista i escaladora francesa, una de les persones més populars d'aquest món. Iniciada en l'escalada als 12 anys a Fontainebleau, de seguida accedeix a les parets, ón s'apassiona ràpidament per la muntanya i descobreix les seves qualitats a la roca. Als seus 20 anys, ja ha realitzat les vies més difícils dels Alps francesos. A finals dels 80 del segle XX, esdevé una de les millors escaladores a nivell mundial, realitzant el primer 8a femení. La seva manera d'escalar es singularitza per la rapidesa i per ser una de les poques dones en fer solos, fent la major part d'aquests durant els anys 90. Aquesta dècada també la consolida en l'alpinisme, ascendint vies com el pilar Bonatti dels Drus; obrint sola un nou itinerari en aquestes muntanyes, la via Destivelle; la Trango al Pakistan; també sola ascendeix la cara nort de l'Eiger, la més mortífera dels Alps; la cara nord de les Grandes Jorasses; i en solitari, la Directa de la cara nord de la Cima Grande di Lavaredo, la via “Brandler-Hasse”.

Al seu llibre Ascensiones (editorial Desnivel, 2004), Catherine Destivelle relata les seves diferents etapes i evolució en la seva relació amb l'escalada i l'alpinisme, les lesions i, sobretot les seves ascensions més conegudes, en primera persona i detallant les seves percepcions, emocions, és a dir, des del punt de vista d'una persona enamorada de la muntanya i també de la vida. Amb un discurs clar i sincer, ens descobreix una dona que fixa els seus objectius a la muntanya i gaudeix de la roca en el contacte directe i pur. Però, alhora, l'alpinista Destivelle no encara les seves ascensions des de la perspectiva típica masculina del guerrer, que mitifica la conquesta dels cims, superant els límits i arriscant al màxim; ben al contrari, aquesta dona, fent mostra d'una gran humanitat, sap quan retirar-se i així poder gaudir d'una de les seves principals fonts de motivació, decisió i coratge, que són la gent que s'estima i que l'estima i envolta.

Us deixo amb alguns fragments del llibre que trobo que són força significatius i motivadors.

“Aquesta ascensió, la vaig fer per mi i per ningú més. Era el meu repte. Volia saber si n'era capaç. Com que sóc una professional de la muntanya, em vaig organitzar per treure'n profit amb les fotos i la pel·lícula.

Jo no vivia pas de l'amor a la muntanya i d'aigua fresca. Però tampoc tenia la impressió d'estar desnaturalitzant aquesta passió donant-me, alhora, els mitjans per viure'n. Tot i així, sabia que els diners mai s'han avingut bé amb la muntanya: sovint es considera que associar-los com un mercantilisme que desvalora la conquesta d'allò inútil! (...) Aquest problema no data pas d'ahir, de sempre els diners han estat necessaris, però era menys visible: o bé la condició social dels alpinistes els permetia fer front a les despeses, o bé estaven finançats per l'Estat. (...) Jo havia decidit viure a fons la meva passió i em donava els mitjans.”

“De segona, sense haver de preocupar-me de la seguretat, podia seguir gairebé per tot arreu. Al principi, era més aviat agradable fer-se portar, però ràpidament vaig començar a sentir-me frustrada per no poder fer llargs de primera. Escalar en cap de cordada continua sent la meva preferència: el joc de l'escalada és més palpitant, més captivador, ja que no n'hi ha prou de trobar els moviments per elevar-se, cal també vetllar per la pròpia seguretat, assegurar-se de la solidesa de les preses o ancoratges, anticipar-se a la dificultat dels passatges per protegir-se adequadament, gestionar l'esforç per tal de no trobar-se brutalment paralitzada i al límit de les forces en llocs als quals la caiguda no és una opció, escollir detingudament el material (cargol de gel, pitó, cintes) i el terreny ón serà col·locat. És aquest joc tàctic el què m'apassiona en l'escalada.

Per mi, fer una ascensió, és escalar en cap o alternant llargs amb un company, sinó no em diverteix prou. De segona, tinc la impressió de què no faig res, que no hi participo.”

“Per escollir el solo, la raó romania més personal. M'encanten les sensacions experimentades en aquestes situacions: els meus pensaments totalment focalitzats evacuen la por i em fan executar gestos perfectes i precisos, i aquest sentiment de domini absolut i de potència m'agrada. L'últim motiu és gairebé inconfessable, i l'he descobert recentment sondejant la meva consciència: en solo ningú podria dir que és el meu company de cordada, sense dubte masculí, qui ha realitzat tota la feina. Durant l'ascensió de la via dels Yugoslaus a les torres de Trango, vaig ser calumniada injustament. Al moment, pensava que no li havia donat gaire importància, però, amb el temps, m'he adonat de què m'havia ofès profundament. Aquestes ascensions en solitari anaven en certa manera guarir el meu orgull ferit.”

“A la tornada de cada expedició, l'èxtasi ve del fet de retrobar-se amb la humanitat. La meva muntanya no ha estat mai un exili o una fugida. Escalo amb les persones. Són elles les què em fan evolucionar, les què em permeten sentir emocions. Afrontar les dificultats d'una paret, les intempèries, ho puc fer perquè, justament, les persones amb qui em retrobaré m'estimen. Marxar per fugir, per despit, ni m'ho plantejo.

No em plantejo tampoc la possibilitat de marxar amb alpinistes dels quals no aprecio la companyia: el plaer de la companyia és tan important com l'ascensió en sí. És per això que mai he acceptat participar en grans expedicions. El cim pel cim no m'interessa pas.

Al Makalu, vaig experimentar per primera vegada la gran altitut i em trobava debilitada, tant físicament com intelectualment. Tot i què sigui normal, aquests fets em molestaven, car me n'adonava de què en cas de problemes, no estava segura de poder fer front a la situació i tampoc podria comptar realment amb el meu company, ell també afeblit per la manca d'oxígen. Aquesta vulnerabilitat m'inquietava i el plaer de l'escalada quedava una mica malaguanyat, ja que no suporto tenir por.”

“M'agrada prendre'm el meu temps per digerir cada ascensió, en tinc necessitat. Un gran projecte de tant en tant em satisfà plenament. D'altra banda, la muntanya no és tota la meva vida, no aspiro a escalar constantment, a coleccionar vies (...). Tinc la necessitat de pensar a altres coses més enllà dels gestos de l'escalada i de consagrar-me a altres activitats.”

“Estar preparada psicològicament, implica sentir-me bé en la meva pell, tenir l'esperit lliure de tota contrarietat. Molts alpinistes em donen la impressió de marxar per fugir, per despit, d'anar allà dalt per temptar de solucionar les seves preocupacions. Jo necessito estar en pau amb mi mateixa per ser capaç d'assolir una gran concentració i escalar adequadament.”

“L'acció és un dels pocs moments en els quals no penso a res més que en allò en el què estic fent, durant la qual el cap i les cames són només un. És el què m'agrada en l'escalada i el què m'ha agradat, de nena, als inicis. No et mires movent-te, actues i si no tens por no ho fas de qualsevol manera: cal pensar, anticipar, gestionar l'esforç... És aquest joc tàctic amb els elements que m'estimo per sobre de tot, aquesta presa de compromís calculada que sempre és una aventura i que m'obliga a qüestionar-me cada vegada.”

“Però el què més em commou és fer descobrir als infants i, sobretot, al meu nen, el què he tingut la sort de viure a la meva infància. Aquestes jornades de descobriments són per mi un veritable encanteri. Jugar als rius, córrer per les pastures, descobrir la fauna, la flora, menjar les maduixes dels boscos, els gerds, avajoneres, recollir pedres “precioses” (cristall, quartz, mica), pujar a un refugi o a un llac, acampar, caminar per la neu en ple estiu, tot això és per ells font d'astoraments increïbles. I, sobre la roca, quina felicitat veure'ls gaudir concentrant-se per dominar les seves emocions i dur a terme els gestos justos per arribar al cim amb el somriure del vencedor! Com jo, d'aquestes experiències, aquests infants en guardaran el record tota la vida, i des del meu punt de vista és el més important.”

(La primera imatge és la portada del llibre Ascensiones, al qual fa referència aquesta entrada del blog. La segona és la mateixa Catherine Destivelle a Moses Tower, la foto és de Réné Robert; la tercera també és ella a Grifstones, Anglaterra).

També us afegeixo un parell de vídeos.

Catherine en solo en Devil's Tower: http://www.youtube.com/watch?v=HKsqgyyrH-k

Catherine a Mali: http://www.youtube.com/watch?v=N70DLM8Az_8&feature=related

I finalment, alguns links de referència.

Web de Catherine Destivelle: www.destivelle.com

Biografia: http://es.wikipedia.org/wiki/Catherine_Destivelle

Salut!!!

Sexismo en Desnivel

Buenas, 

Ojeando por la web algún artículo sobre escalada y sexismo, me he encontrado con una reivindicación del 2007 que hicieron las escaladoras Eva López y Ana Sanz, hartas de que un redactor de la revista Desnivel hablara de las escaladoras como si fueran objetos de deseo masculino. El texto me ha parecido que tiene mucho interés, dado que no es un caso aislado, sinó que muchos son los medios de comunicación deportivos y, en concreto, los relacionados con el montañismo y la escalada, que insisten en priorizar la imagen de las alpinistas y escaladoras como bellos seres que además, suben montañas y paredes.

Aquí os dejo con la carta y el link con la noticia: http://desnivel.com/cultura/sexismo-en-desnivelcom

Querido Jorge:

Ya sabemos que muchas de nosotras estamos muy buenas, y que somos bonitas. Algunos de los escaladores a los que aludes en tus crónicas, también están muy bien y sin embargo de ellos solo resaltas su gran fortaleza, su resistencia, su motivación, en definitiva su gran preparación deportiva... aspectos que no son exclusivos de los hombres, de los hombres deportistas. A nivel personal, en tus fantasías o en tus conversaciones con amigos, hasta nos puedes llamar "gatitas", "bonitas" o lo que quieras, o desear que encadenemos más porque así te motivamos o porque te alegramos la vista con las fotos que te enviamos, es normal que así sea... Pero Jorge, tú eres periodista, y tienes en tus manos la posibilidad de cambiar un poquito a la sociedad - o contribuir a potenciar sus errores-, es una de las cosas bonitas y admirables del trabajo de un periodista, no crees? Suponemos que es uno de tus objetivos...sería maravilloso que lo fuera.

Utilizar el lenguaje en una web que lee tanta gente como instrumento para mejorar la sociedad es una tarea preciosa y motivante, y también de una gran responsabilidad. Es por eso que pensamos que sería bueno que nos ayudaras a las mujeres en esta difícil e interminable tarea de intentar cambiar de una vez por todas nuestro papel casi exclusivo de estar ahí para "agradar a la vista de los hombres", "ser objetos de sus deseos"; en vez de ser protagonistas de grandes hazañas deportivas, de romper barreras, de ser actrices principales de nuestro propia película, de nuestro propio destino dentro del deporte al que nos dedicamos. De conseguir logros porque entrenamos, porque queremos progresar, porque nos esforzamos. De tener fuerza, resistencia, de ser buenas escaladoras, de tener motivación. Queremos que se nos reconozcan los logros deportivos por todo ello, al margen de que seamos guapas o no, de que estemos buenas o no... eso no es relevante. Recuerda siempre que escribes en una web deportiva, no de sociedad, ni de moda...

Y para darte cuenta de lo agresivo de tus palabras, prueba una cosa sencilla: Aplica los mismos términos que utilizas para las chicas escaladoras a escaladores con nombre y apellidos, verás qué efecto te causa:

"...Esta me gusta. La bonita __________ se apuntaba la primera ascensión de Mick et le secret de la chambre noire..."

"Andrada y las chicas de roca"

"Queremos más fuertes féminas de roca!"

"__________, tan pequeña y sonriente que jamás parecería la bestia que es, es la que llega más arriba. La norteamericana Emily Harrington le pisa los talones. Tan pequeña y rubia como su colega, enseña los dientes y con pasos pequeños, se aproxima hasta donde lo dejó su colega austriaca"

"De Patxi y las mujeres"

"Como se lo cuento; llega el buen tiempo, la buena roca y las buenas mujeres. Que bien"

"Francesa, bonita y del 81: _________(sobre Juliette Danion)."

" ________es una bonita rubia, ha sido voluntaria este fin de semana (xtone)"

"Es dura, es hermosa y trae vientos de honor. Adjetivos aplicables también, por decir alguien, a ______ (Daila Ojeda) que anda encaramada a una roca,"

Quedaría muy "raro", ¿no? ¿Te preguntas por qué? Estamos hartas de que a una buena actriz se le presente siempre como la guapa actriz, de que se critique a las políticas porque visten bien o mal o porque son guapas o feas...

Hablad de nuestra competencia o incompetencia, de nuestra capacidad o incapacidad para el deporte o para el trabajo que desempeñamos "Los medios de comunicación son más propuestas de lectura de la realidad que reflejos de la realidad misma. Ver el sexismo a través de la lengua es importante, porque el pensamiento influye en la lengua, pero, sin que parezca tan evidente, también la lengua influye en el pensamiento, lo que alimenta un círculo que sólo se puede romper desde las tribunas que difunden la lengua" (García Moutón, 2004) "...el lenguaje es el fundamento de la reproducción del sexismo; es un aparato de construcción y de representación de la realidad y por consiguiente de la acción sobre ella por medio de elaboraciones simbólicas.

A través de él internalizamos ideas, imágenes, modelos sociales y concepciones de lo femenino y de lo masculino, entre otras. En este sentido no habrá ni devenir femenino, ni nuevos sujetos, si dejamos el trabajo sobre lo simbólico y sobre el lenguaje, todo ese sistema de representaciones del mundo que conforman los pilares de nuestras identidades..."(Florence Thomas)

Para acabar, te proponemos que eches un vistazo a este link: http://news.bbc.co.uk/hi/spanish/misc/newsid_4103000/4103742.stm (título de la noticia ¿el cuerpo más q la habilidad?)

Gracias por escucharnos y un saludo, "

Eva López

Ana Sanz

Se suman a nuestra reivindicación:

Adriana Targarona
Ana Belén Úbeda
Ana Brox Bartolomé
Andoni Pérez
Ángeles Cogolludo Irnan
Dafnis Fernández
Daila Ojeda
David Maciá Paredes
Eva Almendros Melero
Gracia Sánchez Arribas
Iñaki Marco
Irati Anda
Juan Carlos Caules Camps
Juan Olarte
Lorea Madina
Lourdes Almendros Melero
Luis Alfonso Félix
Macarena Carmona
Marcos García de Paz
Monica Martínez Huerta
Nuria Alcaraz
Olga Robles Rivera
Pablo Santos
Pedro Melero Zabal
Raquel Hernández
Raquel Martín Bermúdez
Sara Aicart Ortiz
Saúl Robledo
Vanesa Burillo
Verónica González Martín

Primera Visita a Cavallers

Sector "el Antro"

Ja teniem ganas de fer una visita a aquesta maravella de lloc i es que només per la situació, ja val la pena. En el mig dels pirineus, tocant al parc d'Aiguestortes i amb una infinitat de sectors de roca bonisima i adherent..en fi, que val la pena el viatge.

Son més de tres hores de viatge i segons els locals el millor camí es no arribar a Lleida, desde Tàrrega agafar carretera cap a Alfarràs pasant per Balaguer, despres Benabarre i Pont de Suert, sempre direcció Vielha. Es la opció més ràpida.

La Laia provant els cinquès

Una vegada allà no coneixiem cap sector i per recomanacions vam anar al antro, buscavem vies desde 5º grau, i bon peu de via, pròximitat i ombra. Despres vam agraïr que toqués el sol, apartir de la 13h. Amés la pared te una sesació de mullada, nose si sempre es aixi o es aigua filtrada de dies anteriors.

L'escalada es molt guapa en les primeres sensacions on sents que t'enganxes per tot arreu..

El peu de via

Vam probar el 5º i 5+, vies normaletes. Un 6a curtet de cantos grans en un lleuguer desplom. El 4 el vam intentar per hi baixaba molta aigua just per on eren el pasos.., Ala part de baix hi ha un piló on surten 3 vies curtetes, 6b bonissim i un 6c plaquero. A mi em van agradar.

Les vistes desde el sector

La cordada de visita al riu

Trobada d'escaladores a Vilanova de Meià

La trobada. Vilanova de Meià, 5 i 6 de Maig.

Aquest cap de semana hem assistit per fi a la concentració de dones escaladores a Vilanova de Meià. Com cada any i desde fa 10, dones de tot arreu de Catalunya pricipalment es reuneixen per escalar, mejar, dormir i sobretot passar-ho bé. Amb la condició que no vinguin homes i si venen que no els veiem.

 La trobada consta en arribar al bar on s’esmorza i repartir les samarretes i un super bufff, amb el qual estem ideals de la muerte. I aixi totes uniformades no passem desaparsebudes (o algo aixi).

 Al final del dia quedem a la masia o campo base, on ens trobem amb el problemilla de que ningú s’imaginaba que forem tanta colla i moltes ens tenim que buscar la vida per dormir.  La masia te capacitat per poca gent i es que erem més de 100 entre totes!!! La idea era dormir en el paller pero no contavem en que plouria i el concert es feia el el paller. Com que nosaltres que tenim vida de abuelitas... a les deu al llit! I a buscar refugi. Per el demés, estupenda organització, no es gens fàcil butifarrada per cent persones sota la pluja..

I després...el més esperat de la nit, el SORTEIG! Perqué olé els patrocinadors, regals per a totes i quins regals! A la Alice li va tocar un casc per estar monísima, rosa i blau cel tant dolç com tota ella, ara tenim que buscar una bona pegata anarquista per acabar de retocar..i jubilarem al casc d’obrera que tan apreci tenim. A mi una cinta express i ala petrosnow un neceser..llàstima de les dues cordes amb qui alguna afortunada va triunfar.

Escalada.

Vilanova de Meia es un municipi de la Conca de Meià, conegudísima zona per a tots els escaldors, pero sobretot de via llarga. Nosaltres com no, juntament amb les noies de la Bisbal vam anar cap a els totxos i tot i que les vies erem maques totes ens semblaven molt iguals. Escalada de presses romes i fisures molts adherents.

Primer dia, Sectors Roca dels Arcs.

 La franja horitzonal de sota a la dreta es el sector de esportiva amb vies molt faciletes entre 4º i 6b+.

Neus a l'esquerra en un 6a, i les vistes de les pareds del davant.

Segon dia, La Pauta.

Vistes de dos dels sectors de la Pauta

Anem a visitar aquest sector recomanat, i vam tenir que voltar més del comte per trobar-ho.  El sector també impresiona. Plaques técniques i fisures. Alguna via recorda la les plaques berguedanes, així que a patir!

Sector de la dreta desde la Couchsurfing

Couchsurfing 6a+

Un 6c cabrón..

Al sector de més a la dretas'accedeix per sota un pedrot, sembla la part més nova on vam provar el Chouchsurfing 6a+, la via més fàcil del sector, chulísima.

Conglomerant a Berga- Mal Pas

Vista del Mal Pas, Foto de la web

Quan parlem de les pareds de Berga el primer en que pensem es en les pareds de calcari blanc de plaques fines i a patir!!! doncs quina sorpresa quan en mig d'aquest paratge hi creix unes pareds veremelloses i conglomerades, vies que poden recordar a montserrat tot i que molt més agraït. Vies fantàstiques i moltes ganes de tornar!

Neus a Sant Antoni 6a+

Neus a Esperó del petitó, 6a+

Vies llargues de 30- 40 metres de continuitat i algunes d'entrada bloquera, llarges maques i disfrutones. Desde cinquens fins a un 7b on predominen els sisens. Aproximació casi nula,bon peu de via. Una zona on té fama de perill amb les pedres que cauen i tot i que alguna si que vam veure volar, crec que com a tot arreu...vigilant de no possar els petits a sota del escalador. Vam trobar una zona força apta per anar amb nens.

En Joanet a un 6c+ que no esta resenyant

Nieves a Volare, 6c

La crack de l'Alice encadenant "Agonia d'hora Baixa", 7a+

Una servidora la i la Neus provant els dos dies la Volare, via fantàstica, tensa fins al final, pero el moment del dia se'l emporta l'Alice que despres d'haver encadenat la Agonia desde un metre del terra, innesperadament i sense fer-se creus, vam tenir que tornar en l'endemà per fer-la com cal i como no, la encadena al segon pegue,ueeeee! segon 7a+ per aquesta noia fortísima!!!

Peu de via en bona companyia

El Papi de la crack, amb mitgons a "2Tandem2",5º

El Yeri i el seu amic escarbat

Parking 1

10a Trobada d'escaladores a Vilanova de Meià, 5 i 6 de Maig de 2012

Més informació al grup de Facebook Club de Fans de les Pubilles Sambaris o enviant un correu electrònic a casadiablos@gmail.com, o a la web Dona Alpina.cat on us indicaran on heu d’ingressar els 6 euros.
Informació facilitada per la FEEC

Cuerdas Rebeldes

Salut a totes!

Ja fa uns dies que va caure a les nostres mans el llibre Cuerdas Rebeldes. Retratos de mujeres alpinistas, d'Arantza López Marugán (Ed. Desnivel). Ens ha encantat.

En ell, l'autora recull 9 aventures de dones alpinistes dels últims 200 anys, que han marcat la història del muntanyisme femení. Cada relat reflecteix l'època i context cultural de cadascuna de les experiències, mostrant-nos així que totes aquestes dones van haver de superar no només les mateixes proves que els seus companys homes per atènyer les mateixes fites a la muntanya, sinó també les traves patriarcals que la societat els hi carregava al damunt. Recull de vivències de les quals som hereves i, per desgràcia, alguns clichés encara ens els trobem avui dia. En definitiva, la lectura d'aquestes aventures femenines no ens ha deixat indiferents, ben al contrari, conviden al coneixement de tota una part de la història bastant desconeguda i, sobretot, a la reflexió sobre els nostres present, passat i futur, com a dones i com a muntanyenques.

Us deixem aquí amb uns extrets del llibre que esperem us animin a la lectura, tal i com ens ha animat a nosaltres.

“Las nueve historias que componen Cuerdas Rebeldes tienen un común denominador (...). Todas (las mujeres protagonistas de las historias), en sus distintas circunstancias, debieron enfrentarse a cosas que para sus colegas (hombres) jamás fueron obstáculos: desde encontrarse espacios prohibidos por el mero hecho de ser mujer, pasando por ser menospreciadas por su supuesta inferioridad física, hasta tener que dar explicaciones para pasar la noche fuera de casa, o asumir el ser considerada una mala madre.”

Prólogo de Juanjo de San Sebastián

“Es habitual que algunas mujeres crean que su físico no están preparadas para escalar una montaña; esto ocurre porque desconocen mucho de su propia historia. Este libro tiene como objetivo paliar ese vacío. (...) Todas sus protagonistas son mujeres que abrieron su propio camino hacia el mundo de las montañas y los viajes como forma de vida. (...) El lector podrá revivir las primeras escaladas de las damas de la alta sociedad en los Alpes, los escándalos provocados por escalar en cabeza de cuerda en la década de los treinta, las polémicas expediciones femeninas de la década de los setenta, el difícil asalto femenino a los ochomiles y la aventura de la escalada en grandes paredes de los últimos años. Algunas de las protagonistas, como Alison Hargreaves, Wanda Rutkiewicz o Míriam García son más conocidas; otras, como Elvira Shataeva, Miriam O'Brien y Loulou Boulaz, se descubren como intensas protagonistas de un estilo de hacer montaña personal e indiscutible.”

Introducción de Arantza López Marugán

Además de putas, ponemos la cama

(O com la nova reforma laboral afecta a les dones)


Además de puta, pone la cama és una expressió castellana que vol dir que les desgràcies no venen soles, que molts cops, venen amb recàrrecs. A mi em sona a que les dones, a més de ser un dels grups socials que més opressió hem de viure en la nostra quotidianitat, les situacions polítiques i econòmiques adverses reclamen especialment el nostre servilisme.

La societat occidental en la qual vivim continua sent molt misògina. La seva estructura socioeconòmica col•loca els homes en millor posició que les dones. Per molts rentats de cara que intentin fer els estaments polítics i econòmics, les dones som mà d'obra barata i mal•leable, especialment educades per sotmetre’ns i carregar amb el què calgui. La classe política porta anys atribuint-se mèrits al voltant de les seves estratègies per la no discriminació salarial i laboral (entre altres) cap a les dones, argüint davant la opinió pública, per exemple, que la ocupació femenina no parà de créixer des de l'any 2000; això sí, tot callant que la segregació ocupacional (1), la temporalitat (2), la parcialitat i els sous més baixos són les característiques bàsiques de les nostres feines i sectors. I no parlem de la subocupació, economia submergida o treball en negre, també predominant en els sectors típicament femenins. En conseqüència, la protecció social estatal de la qual ens podríem beneficiar és menor. En atur, som majoria a les categories més dures: llarga duració, sense ocupació anterior, sense prestació de l'atur. Les nostres pensions són molt inferiors a les masculines, quan no inexistents; les nostres taxes de pobresa són molt més elevades que les dels homes. Això sí: treballem moltes més hores, tant fora de casa com a dins (3).

Evidentment, en temps de crisi, les persones pitjor situades socioeconòmicament, entre les quals estem les dones, som les que més patim les conseqüències. Per una banda, a nivell laboral, la crisi està sent especialment dura pels sectors típicament masculins (construcció i indústria, principalment automobilística). Les famílies a les quals hi ha homes afectats es veuen amb menys o sense mitjans econòmics. I el cert és que les dones fem front a la crisi com millor podem i mirar d'estalviar, és una de les nostres càrregues i preocupacions.
Però a més, la contracció del tercer sector, per exemple, les retallades en pressupost públic en àmbits com l'educació, la salut, els serveis socials, la integració cultural, també té conseqüències directes per nosaltres. Per una banda, fa tornar a pujar les taxes d'atur femení (4). De l'altra, aquestes càrregues de cura, educació i salut tornaran a ser assumides a nivell domèstic, és a dir, que tornarà a recaure sobre les dones. Les dones assumirem les dobles o triples jornades de treball (5), intentant compaginar la feina amb el treball domèstic i la cura a les persones dependents, per amortitzar els efectes de la crisi (6).

Vaja, que ens estan exhaurint les energies físiques i psicològiques.

Si amb tot això no ens sentíem prou utilitzades, la última reforma laboral ens estreny una mica més. Aquesta reforma abarateix, gairebé fins a la gratuïtat, els acomiadaments; debilita les possibilitats de negociació col•lectiva, afavorint la negociació individual; abaixa sous, permet la degradació de categoria professional als i les treballadores i la seva mobilitat geogràfica, a discreció de l’empresariat; i fa desaparèixer gairebé el dret a la baixa per malaltia. Això sí, promociona unes pitjors condicions contractuals, allargant períodes de prova, ampliant els contractes en pràctiques i afavorint els contractes a temps parcial. En definitiva, es tendirà cap a la rescissió dels contractes actuals i els llocs de treball s’ompliran amb nous i noves treballadores amb pitjors condicions contractuals i pitjors remuneracions. I, sobretot, els treballadors i treballadores estarem més necessitades, amb moltes menys possibilitats de mantenir la feina i, per tant, més porugues, més manses, menys conflictives, més esclaves.

En aquest context, la ministra de Sanitat, Serveis Socials i Igualtat, Ana Mato, ha anunciat un Pla Nacional d'Ocupació per Dones, emmarcat dins la reforma laboral; una Estratègia Global contra la Discriminació; i un Pla Personalitzat contra la Violència de Gènere. Segons les seves declaracions, les dones hauríem de ser el motor de la proposta econòmica i laboral del PP. Quant de cinisme.

Del què es tracta en realitat és donar llargues mànigues i beneficis a l'empresa. Per una banda, s'aboca les dones a continuar sent mà d'obra barata i esclava. Com esbossava més amunt, les dones som dels sectors més vulnerables a l’explotació, educades per carregar-nos amb tota mena de responsabilitats, sense que l’estructura social, politicoeconòmica i cultural en la qual vivim, valori gaire les tasques que ens han estat assignades, ni dins el mercat de treball ni fora d’ell. L’empresariat ho té molt clar: som el model de treballador que necessiten per ampliar els seus guanys. Ara que ja se li regala la possibilitat de destruir els llocs de treball mínimament dignes que existien (els típicament masculins, estables i adequadament remunerats), treballadores acostumades a les dures condicions laborals, generalitzades per la nova reforma, és el què necessiten. Amb una llarga tradició laboral de precarietat i escassament organitzades com a col•lectiu amb una lluita i reivindicacions pròpies (7), efectivament, les dones serem fàcilment el motor de la nova economia propugnada per les mesures anticrisi: mesures antisocials, que busquen i culminen la divisió per fer la seva força; baixes remuneracions, de inestabilitat, de malestar, de insalubritat; mesures amenaçadores que ens aboquen a la submissió.

Però aquest disseny pervers acaba d’arrodonir-se amb tot un llistat d'incentius i bonificacions per les empreses, per facilitar la contractació de dones i la igualtat salarial (8). Vaja, que a més de tenir tot un exèrcit de treballadores disposades a treure endavant la seva gent costi el què costi, a més pagaran les empreses per contractar-nos. I encara diuen que ho fan per incentivar la ocupació laboral, especialment de les dones: el què volen és xuclar-nos fins l’últim alè.

En definitiva, donades les noves condicions laborals i polítiques dissenyades per aquesta reforma i considerant que les dones som un col•lectiu especialment vulnerable a l'explotació, la nostra contractació assegurarà el poder i els guanys il•limitats a l'empresariat. Vaja, que la elit política ens fa servir per quedar bé davant la opinió pública i les empreses ens faran servir per acumular beneficis i fer xantatge als companys, per ser mà d'obra més rendible. I és que potser caldria que tinguéssim totes i tots prou clar que la violència de gènere no és només la domèstica: la violència de gènere també és laboral-patronal i estatal, i bastant dures.
Com deia més amunt, les dones no tenim tradició de fer coses juntes. Sempre estem massa ocupades amb els projectes amb els companys, sense tenir temps per dedicar-nos a combatre i acabar amb el problemes que ens afecten com a dones. I l’aspecte laboral encara és un molt rellevant. Està clar que ni la Patronal ni l’Estat estan per afavorir-nos: estem fotudes i encara ens manipulen més pels seus beneficis econòmics i electorals. I els companys i homes que ens envolten tenen els seus propis problemes, diferents en molts aspectes dels nostres i, de vegades, amb interessos contraposats als nostres.

El què no fem nosaltres entre nosaltres i per nosaltres mateixes, no ho farà ningú; si no ens recolzem les unes amb les altres i lluitem unes al costat de les altres, amb els nostres propis objectius, serem sempre les esclaves dividides i controlables. Fins quan volem continuar sent putes i posar el llit?

-------------------------------------------------------------

Notes:


(1) La segregació ocupacional per sexe és la tendència a que homes i dones treballin en diferents ocupacions, separats uns i altres en l’estructura ocupacional. Aquesta separació significa exclusió social de les dones perquè s’ubiquen, en termes generals, en ocupacions amb pitjor estatus i condicions de treball desfavorables.

(2) La temporalitat femenina es situa 4 punts per sobre de la dels homes.

(3) Les dones necessitaríem treballar un 20% més d'hores per poder assolir els mateixos ingressos que els homes i dediquem una mitjana de 2h diàries més a les tasques domèstiques.

(4) La ocupació femenina al sector serveis és del 85%

(5) Les dones cumplim al menys 3 jornades: el treball que l’economia quantifica, el treball gratuit d’atenció a la llar i l’exigència de cura de la seva propia imatge.

(6) El resultat, evident: menor qualitat de vida. I és que la crisi també té conseqüències psicològiques diferents entre homes i dones. Si la incertesa respecte a la feina i al futur pot afectar tant a homes com a dones (tot i que de formes diferents), una que és quasi exclusiva entre les dones és la sobrecàrrega de responsabilitat. Aquesta sobrecàrrega de feina augmenta les situacions d'ansietat i depressió.


(7) A les dones, no ens educat per col·laborar entre nosaltres, ni ens han ensenyat les pitjors condicions que ens té preparada la societat en la què vivim. Això són coses que aprenem quan creixem. Una de les coses que no ens ensenyen és que els conflictes laborals específicament femenins han existit i existeixen. En el cas de Catalunya, les fàbriques tèxtils han estat testimonis de moltes lluites femenines i col·lectives; dones com Teresa Claramunt n’és un bon exemple. Però hi ha molts més exemples que aquí no tenim lloc per detallar. Només mencionar, de l’altre costat de l’Atlàntic i fa només 10 anys, una altra lluita de dones inoblidable: la recuperació de la fàbrica Brukman, a Argentina, Buenos Aires.
 

(8) De fet, les bonificacions per assegurar la igualtat salarial només es donaran en els sectors típicament masculins que contractin dones. Així que la majoria de dones, ocupades en els sectors típicament femenins, continuaran cobrant menys i patint unes condicions laborals pitjors que molts homes.

Escalada y criar a los hijos: un equilibrio entre ir y dejar ir

Kate Reese con el nacimiento de su primer hijo, Annie, se encuentra con las obligaciones de la paternidad: "de repente somos dos personas, que dependen el uno del otro, pero cada uno con una vida, sueños y aspiraciones diferentes"

Ara, ha sortit aquest article en el Desnivel, i es que quan surten mares que cumpleixen el seu dessig de ser mare sense planteixar-se deixar la vida que esta fent, m'emociona.

Perque una, primer es persona i aixo inclou ser dona. Una dona té aspiracions, projectes, ganes i sobretot té molta energia per fer-ho tot. Una dona té esperit de sacrifici pero aquest sacrifici s'ha d'utilitzar per cumplir amb tot el que es planteja i no renunciar a tot alló que li fa creixer com a persona. I desprès, és mare, i quan pots disfrutar d'aquests projectes amb el ser més gran de la teva vida , ho tens tot.

M'he trobat a moltes dones escaladores que renuncien a la maternitat perque pensen que no són compatibles, o perque durant un any no podrán tibar i baixaran de grau. Aquest seria l'únic sacrifici que es demana, baixar el ritme una temporada per després tornar-hi a més ganes. I pasa molt depressa.

No vull ni influenciar, ni convencer a ningú, s'ha de tenir el doble d'energia per poder amb tot, s'ha de mirar una mica els sectors d'escalada i els companys, t'has de quedar a casa quan el petit esta malalt... i es dur. Pero a canvi has pasat per l'experència de tenir l'oportunitat que té una dona, la de ser mare.

Kate Reese con su hijo

Video:    Kate Reese

Berta Martin compartiendo podium con su hija Galia.
Foto: Desnivel

Mariona Marti, deja el carrito con su hijo
Nil a pie de vía, y se lleva Mutante (8a+).
Foto: Desnivel

Lynn Hill enseñando a su hijo la fauna de Siurana



Marta blocando con sus dos peques en la Riba

Mi Peque haciendo bloque en la Riba

Tot i que ja fa més d'un any...

Ja fas més d'un any que visc al Berguedà, zona de roca calissa i d'escalada tècnica principalment, que provoca rebuig i pànic en molts escaladors. Jo, del pànic, no m'escapo; però com a gran plaquera i amant de la tècnica, m'ho passo genial.

Però al Berguedà també hi ha conglomerat. Un dels sectors més preciats d'aquesta roca, especialment a l'hivern (ja que hi toca el sol de ple), és el Mal Pas. Hi vaig anar per primer cop al Desembre del 2010 i em va encantar. Vaig estar-hi amb el Catx, l'Àlex i la resta de la colla. Però sobretot, vaig estar escalant, per primera vegada, amb el meu pare.

Als seus 60 tacos, mon pare no havia escalat mai. Així que com a gran amant de la natura, les muntanyes i de les ànimes salvatges, va probar-ho en aquella ocasió. Motivar-li el tema, doncs no gaire; però riure, sí que vam riure un montón.

Mon pare també és un gran amant de la fotografia i els vídeos. Fa uns dies, un any més tard, em va passar el material que havia gravat aquell dia amb la càmera del seu mòvil... I el preciós muntatge que m'havia fet amb música.  I aquí us ho deixo, tot i que ja fa més d'un any...

Aquí provava jo, per primer cop, l'Esperó del Petitó, un dels 6a més macos i recomanables que he fet en ma vida. Té uns 25mts, és tècnic i molt disfrutón.

Després em vaig ficar a l'Amic Traït, un 6c+ de placa i continuitat, també molt maco i recomandable. En aquell moment, vaig pensar que l'encadenaria en un parell de pegues més, un altre dia. Però fia-te'n!! La continuitat d'aquesta via és, tal i com diu el seu nom, traïdora, així que he hagut d'esperar gairebé un any per poder encadenar-lo. Això sí, a 2 pegues cada 3 mesos...

I aquí tenim l'artista!!! Mon pare, a l'Esperó del Petitó, amb texans, peus nus, molta energia i bon humor: que alguien lo pare!

I jo, feliç, assegurant-lo...


Per acabar: us deixo amb unes dades adicionals sobre el sector del Malpas. D'aproximació, res: aparques el cotxe, com a lluny, a 3 min a peu per una carretera cimentada. I el peu de via és bo; ara bé, per anar amb nens, prefeixo que una mare o un pare opinin i també depen de l'edat de les nenes i nens. No és ample per què la canalla corri, però tampoc seria arriscat portar-los.Us podeu fer una idea a la última foto.

Amb això us deixo, salut i fins aviat!