Catherine Destivelle és una alpinista
i escaladora francesa, una de les persones més populars d'aquest
món. Iniciada en l'escalada als 12 anys a Fontainebleau, de seguida
accedeix a les parets, ón s'apassiona ràpidament per la muntanya i
descobreix les seves qualitats a la roca. Als seus 20 anys, ja ha
realitzat les vies més difícils dels Alps francesos. A finals dels
80 del segle XX, esdevé una de les millors escaladores a nivell
mundial, realitzant el primer 8a femení. La seva manera d'escalar es
singularitza per la rapidesa i per ser una de les poques dones en fer
solos, fent la major part d'aquests durant els anys 90.
Aquesta dècada també la consolida en l'alpinisme, ascendint vies
com el pilar Bonatti dels Drus; obrint sola un nou itinerari en
aquestes muntanyes, la via Destivelle; la Trango al Pakistan; també
sola ascendeix la cara nort de l'Eiger, la més mortífera dels Alps;
la cara nord de les Grandes Jorasses; i en solitari, la Directa de la
cara nord de la Cima Grande di Lavaredo, la via “Brandler-Hasse”.
Al seu llibre Ascensiones (editorial Desnivel, 2004),
Catherine Destivelle relata les seves diferents etapes i evolució en
la seva relació amb l'escalada i l'alpinisme, les lesions i,
sobretot les seves ascensions més conegudes, en primera persona i
detallant les seves percepcions, emocions, és a dir, des del punt de
vista d'una persona enamorada de la muntanya i també de la vida. Amb
un discurs clar i sincer, ens descobreix una dona que fixa els seus
objectius a la muntanya i gaudeix de la roca en el contacte directe i
pur. Però, alhora, l'alpinista Destivelle no encara les seves
ascensions des de la perspectiva típica masculina del guerrer, que
mitifica la conquesta dels cims, superant els límits i arriscant al
màxim; ben al contrari, aquesta dona, fent mostra d'una gran
humanitat, sap quan retirar-se i així poder gaudir d'una de les
seves principals fonts de motivació, decisió i coratge, que són la
gent que s'estima i que l'estima i envolta.
Us deixo amb alguns fragments del
llibre que trobo que són força significatius i motivadors.
“Aquesta ascensió, la vaig fer per
mi i per ningú més. Era el meu repte. Volia saber si n'era capaç.
Com que sóc una professional de la muntanya, em vaig organitzar per
treure'n profit amb les fotos i la pel·lícula.
Jo no vivia pas de l'amor a la
muntanya i d'aigua fresca. Però tampoc tenia la impressió d'estar
desnaturalitzant aquesta passió donant-me, alhora, els mitjans per
viure'n. Tot i així, sabia que els diners mai s'han avingut bé amb
la muntanya: sovint es considera que associar-los com un
mercantilisme que desvalora la conquesta d'allò inútil! (...)
Aquest problema no data pas d'ahir, de sempre els diners han estat
necessaris, però era menys visible: o bé la condició social dels
alpinistes els permetia fer front a les despeses, o bé estaven
finançats per l'Estat. (...) Jo havia decidit viure a
fons la meva passió i em donava els mitjans.”
“De segona, sense haver de
preocupar-me de la seguretat, podia seguir gairebé per tot arreu. Al
principi, era més aviat agradable fer-se portar, però ràpidament
vaig començar a sentir-me frustrada per no poder fer llargs de
primera. Escalar en cap de cordada continua
sent la meva preferència: el joc de l'escalada és més
palpitant, més captivador, ja que no
n'hi ha prou de trobar els moviments per elevar-se, cal també
vetllar per la pròpia seguretat, assegurar-se de la solidesa de les
preses o ancoratges, anticipar-se a la dificultat dels passatges per
protegir-se adequadament, gestionar l'esforç per tal de no trobar-se
brutalment paralitzada i al límit de les forces en llocs als
quals la caiguda no és una opció,
escollir detingudament el material
(cargol de gel, pitó,
cintes) i el terreny ón serà col·locat. És aquest joc
tàctic el què m'apassiona en l'escalada.
Per mi, fer una ascensió, és escalar
en cap o alternant
llargs amb un company, sinó no em diverteix prou. De
segona, tinc la impressió de què no faig res, que no hi participo.”
“Per escollir el solo, la raó
romania més personal. M'encanten les sensacions experimentades en
aquestes situacions: els meus pensaments totalment focalitzats
evacuen la por i em fan executar gestos perfectes i precisos, i
aquest sentiment de domini absolut i de
potència m'agrada. L'últim motiu és gairebé inconfessable, i l'he
descobert recentment sondejant la meva consciència: en
solo
ningú podria dir que és el meu company de cordada, sense
dubte masculí, qui ha realitzat tota la feina. Durant l'ascensió de
la via dels Yugoslaus a les torres de Trango, vaig ser calumniada
injustament. Al moment, pensava que no li havia donat gaire
importància, però, amb el temps, m'he
adonat de què m'havia ofès profundament. Aquestes ascensions en
solitari anaven en certa manera guarir el meu orgull ferit.”
“A la tornada de cada expedició,
l'èxtasi ve del fet de retrobar-se amb
la humanitat. La meva muntanya no ha estat mai un exili o una fugida.
Escalo amb les persones. Són elles les què em fan evolucionar, les
què em permeten sentir emocions. Afrontar les dificultats d'una
paret, les intempèries, ho puc fer perquè, justament, les persones
amb qui em retrobaré m'estimen. Marxar per fugir, per despit,
ni m'ho plantejo.
No em plantejo tampoc la possibilitat
de marxar amb alpinistes dels quals no aprecio la companyia: el plaer
de la companyia és tan important com l'ascensió en sí. És per
això que mai he acceptat participar en grans expedicions. El cim pel
cim no m'interessa pas.
Al Makalu, vaig experimentar per
primera vegada la gran altitut i em trobava debilitada, tant
físicament com intelectualment. Tot i què sigui normal, aquests
fets em molestaven, car me n'adonava de què en cas de problemes, no
estava segura de poder fer front a la situació i tampoc podria
comptar realment amb el meu company, ell també afeblit per la manca
d'oxígen. Aquesta vulnerabilitat m'inquietava i el plaer de
l'escalada quedava una mica malaguanyat,
ja que no suporto tenir por.”
“M'agrada prendre'm el meu temps per
digerir cada ascensió, en tinc necessitat. Un gran projecte de tant
en tant em satisfà plenament. D'altra banda, la muntanya no és tota
la meva vida, no aspiro a escalar constantment, a coleccionar vies
(...). Tinc la necessitat de pensar a altres coses més enllà dels
gestos de l'escalada i de consagrar-me a altres activitats.”
“Estar preparada psicològicament,
implica sentir-me bé en la meva pell, tenir l'esperit lliure de tota
contrarietat. Molts alpinistes em donen la impressió de marxar per
fugir, per despit, d'anar allà dalt per temptar de solucionar les
seves preocupacions. Jo necessito estar en pau amb mi mateixa per ser
capaç d'assolir una gran concentració i escalar adequadament.”
“L'acció és un dels pocs moments
en els quals no penso a res més que en allò en el què estic fent,
durant la qual el cap i les cames són només un. És el què
m'agrada en l'escalada i el què m'ha agradat, de nena, als inicis.
No et mires movent-te, actues i si no tens por no ho fas de qualsevol
manera: cal pensar, anticipar, gestionar l'esforç... És aquest joc
tàctic amb els elements que m'estimo per sobre de tot, aquesta presa
de compromís calculada que sempre és una aventura i que m'obliga a
qüestionar-me cada vegada.”
“Però el què més em commou és
fer descobrir als infants i, sobretot, al meu nen, el què he tingut
la sort de viure a la meva infància. Aquestes jornades de
descobriments són per mi un veritable encanteri. Jugar als rius,
córrer per les pastures, descobrir la fauna, la flora, menjar les
maduixes dels boscos, els gerds, avajoneres, recollir pedres
“precioses” (cristall, quartz, mica), pujar a un refugi o a un
llac, acampar, caminar per la neu en ple estiu, tot això és per
ells font d'astoraments
increïbles. I, sobre la roca, quina felicitat veure'ls gaudir
concentrant-se per dominar les seves
emocions i dur a terme els gestos justos per arribar al cim amb el
somriure del vencedor! Com jo, d'aquestes experiències, aquests
infants en guardaran el record tota la vida, i des del meu punt de
vista és el més important.”
(La primera imatge és la portada del llibre Ascensiones, al qual fa referència aquesta entrada del blog. La segona és la mateixa Catherine Destivelle a Moses Tower, la foto és de Réné Robert; la tercera també és ella a Grifstones, Anglaterra).
També us afegeixo un parell de
vídeos.
I finalment, alguns links de
referència.
Salut!!!
.JPG)
.JPG)
.JPG)
.JPG)
.JPG)
.JPG)
