sábado, 31 de diciembre de 2011

Odio Africano


Hi havia una vegada en un racó de montserrat, un sectoret entre sol y
 sombra on hi destacava una pertuberancia que emergia de la roca, tant destacable com per inspirar-se al donar-li nom a la zona, dient-li en un principi el Falo del Africano. Era un agarre d'una de les vies i a mida qu es va fent servir, al falo es va trencar i el nom li van cambiar.

No se si molt acertat o no ara se'n diu Odio Africano. I tot que el nom, es de mal gust i que no se sap si anar al estiu o al hivern.. i m'agrada. No son vies típiques montserratines, al menys les que jo he provat. El 6c de canto, canto fins que arriba la sorpreseta a dalt de tot. i el 7a de bidits bons, guapa, guapa. Aixó si, els 6a, i 5ens, a patir com sempre a montserrat!!


El problema es qu al estiu s'ha danar al matí, y al hivern el sol esta massa baix i al migdia que hi tindria que tocar ens vam congelar de fred, mentres que davant estaven amb tot el solete aixi que cadascú trii.
Alice en l'entrada de "Placa" 6a
Neus en "Es meva" 6c
Alice en en paset del 6a



Les ressenyes al blog del Fernando

viernes, 30 de diciembre de 2011

Lynn Hill climbing The Nose

Lynn Hill escalando en solo el Nose. Foto de http://fcorpet.free.fr
Lynn Hill (Detroit, Michigan, 1961) es una escaladora estadounidense conocida por ser una de las mejores escaladoras durante finales de la década de 1980 y principios de la de 1990 y realizar la primera ascensión en estilo libre de la vía The Nose El Capitán en el Valle de Yosemite.

En 1979 se convierte en la primera mujer en encadenar una vía de octavo grado (5.12+/5.13) con Ophir Broke en Ophir, Colorado. Realizó la primera ascensión a vista de la vía Yellow Crack (5.12R/X) perteneciente a la escuela de escalada The Gunks en 1984. De 1986 a 1992 Lynn Hill se erigió como una de las mejores escaladoras deportivas del momento al ganar más de 30 títulos internacionales entre los que cabe destacar cinco victorias en el Arco Rock Master. En 1991 marcó de nuevo un hito en la escalada de dificultad femenina al ser la primera mujer en encadenar una vía de 8b+ con Masse Critique en Cimai, Francia.
Tras esta etapa dedicada a la competición como escaladora profesional, Hill retornó en 1993 a la escalada con la primera ascensión absoluta (femenina y masculina) en libre a la vía The nose, una de las vías míticas del Valle de Yosemite, formando cordada con Brooke Sandahl. Un año después volvió a escalar la misma vía en menos de 24 horas, para lo que inició su ascensión a las 22.00 del 19 de septiembre de 1994. La graduación original que la escaladora estadounidense otorgó a esta vía fue de 8a/8a+. Hubo de pasar una década para poder ver la primera repetición en libre de The nose pese a los numerosos intentos protagonizados por los mejores escaladores de todo el mundo. Con el paso del tiempo, se ha consensuado que el grado para el vigesimoséptimo largo de la vía, el Cambio de diedros, considerado el más difícil, es de 8b+. Este dato confirma las ascensiones en libre de Hill de esta vía como uno de los logros más impresionantes de la historia de la escalada. 

Font: www.wikipedia.org

Aquí us deixem amb uns vídeos sobre aquesta gran escaladora:

http://www.youtube.com/watch?v=2KlA77j6xAc 

http://www.youtube.com/watch?v=0NW7tFtdq2U 

http://www.youtube.com/watch?v=R8zg2n_OIuQ 

I per les què sabeu anglès, alguns consells:
http://www.youtube.com/watch?v=YxRpeFQmyQ4

Esperem que us agradin, salut!

martes, 6 de diciembre de 2011

L'Estany Berguedà

Peu de via en el No t'apuris Kumbayà 6a, tot el diedre que va cap a l'esquerra
 Que maco que es el Berguedà! Dia idílic en un entorn preciòs, tranquil... on es fa perfecte quan desprès d' esperar amb el cafetó a la mà mirant através de la finestra que desaparegui la boira i els núbols, el gel del matí i per fi surt un sol increíble ens fa suar de valent..un dia perfecte. Perfecte per el lloc i per la companyia perque feia molt temps que no sortiem juntes i ja tocaba.

 Una zona de unes 30 vies d'escalada entre el 6a i 7c. La escalada es tècnica com a casi tota l'escalada berguedana. A mi em va semblar més que de costum. A més de técnica, psicológica fins i tot en el "No t'apuris Kumbayà" 6a, un viote per tot el diedre que es veu en la fotografia on si no vas sobrat de grau millor no possar-hi.

Alice, en "No t'apuris Kumbayà" 6a

Ens vam possar en el "Mofat de'n Jerry" 6c, on flipavam en cada pas, algún xapatge inhumà, i es que es un via que tot i que no es de força, has de saber colcar-te, agafarte o no hi ha res i buscar peus innexistents pensant que amb la pressió del teu cos contra la pared no t'aniràs cap a baix....aix, quina por! quan sembla que ja has fet la via, et troves una placa llisa, no, pero de veritat llisa, on a la aresta es decubreix que te un gruix de mig metre i et pots anar pujant amb una posició apuradisima fins a la R. Via guapa pero s'ha de repetir per valorarla millor.

Peu de via i camí, al fons la boira per sota nostre.
El peu de via perfecte, el camí perfecte, crec que la gent no hi va gaire perqué la escalada no es gaire agraïda. I aixó si, sols no hi estarem perque que es veu que a les vaques els hi mola la nostra companyia i encara que veiem que s'acosten en plan estampida es que venen a xafardeixar..
Un dels parquins, les vaques vigilant els cotxes

domingo, 20 de noviembre de 2011

San Suies

Vista de la Placa del Sol

Sector d'interés local del Baix Penedés per passar un dia agradable i tranquil, amb bones vistes i vies de tots els graus. El primer sector que es troba es per al estiu amb vies de 6a a 8a. El segon sector, es d'hivern hi ha desde quarts molt facilets, alguns sisens i destaca un 7b de placa. Roca adherent i gens suada.

Edina apretant en el bloc de Territori friki 6b+
Piratas de rocka 4º
Un viatge en el temps 4+
El dia ha sigut una sortada magnífica amb les noies de la Bisbal, una amatinada on la prota de les fotos ha sigut la Edina qui ha apretat de valent. Hem marxat força contentes a amb projectes pendents.

Vista del sector de la cova

viernes, 18 de noviembre de 2011

El Peñon de Mas Carlús

Vista del Peñon desde el camino
Como hace poquito que vivo en el Baix Penedés, sigo investigando para descubrir nuevas zonas de escalada cerca de mi casa. Chafardeando por la red me he encontrado el blog del Txupi  quien se está encargando de dejar la zona lista para hacer un montón escaladas.

En el blog sale detallado con fotos, reseñas y como va evolucionando el equipamiento. De momento parece que la zona más atractiva es el Peñon pero hay diez sectores más. Éste tiene 5 lineas abiertas entre 6b y 7a+, y algunos proyectos pendientes.

Así que fuimos a visitarlo y provar algunas vias. Fàcil acceso, pie de via ancho y lineas bonitas. Làstima que, será porque aún se ha de limpiar pero caen muchas y muchas piedras. Así que estuvimos con el casco todo el tiempo, raro en mi.. La ventaja es que esta lleno de cuevecitas y el peque se puede resguardar. Pero para ser una zona de interés local ha estado muy bien la visita.

Pie de via


Entrada parecida en casi todas las vias,
tira pa'tras nada mas de verlas




























Hemos provado “Factor 3” 6b+ , y entre que se va desmontando ha medida que subes y los movimientos forzados, no me acabó de gustar.
Nos pusimos en “Mordor” 6c+, via guapa, aunque no saqué el paso a la “R”. Y ya que la montamos probamos la d al lado “Nirvana” 6c+/7ª, un poquitin más dura, por el estilo. Me cuesta disfrutar las vias cuando se van desmontando a cachos pero también habia llovido y supongo que estaba peor. La verdad es que el tacto mejora con la altura y si que me gustaron, asi que volveremos
Sendero  nº2, un poco más cómodo.


Bon peu de via pero cal portat casc

lunes, 14 de noviembre de 2011

Eleccions, crisi i més del de sempre


Tornen les eleccions i, un cop més, l’espai públic, així com els mitjans de comunicació, s’omplen de missatges difusos i repetitius. Aquesta vegada ens toquen les estatals, les eleccions grosses, a les quals, degut a que són les primeres eleccions nacionals des de que va esclatar la crisi, sembla que ens hi juguem quelcom d’important.
De fet, des de l’entrada en recessió al 2008, algunes coses han canviat, sense, evidentment, variar la trajectòria dels últims 30 anys: començant per l’accerelada contracció de l’anomenat Estat del Benestar, exemplificades en les ja conegudes retallades en sanitat i educació del recent govern CiU; l’elevat atur i precarietat laboral assolides pel PSOE, a través de les últimes reformes laborals que han aconseguit que arribem als 5 milions de parats i que han seguit la línia dels altres governs socialistes dels 80 i els 90; milers i milers de persones i famílies desnonades, incapaces d’afrontar les hipoteques que van demanar per poder accedir a una vivenda; i molts altres exemples dels quals aquests només en són una petita mostra.
Com deiem, tot això és més del de sempre: la davallada de les condicions de vida en democràcia porta ja unes quantes dècades, procés que ara adquireix una velocitat tal que ens és més difícil de pair que en anys anteriors. Les campanyes polítiques intenten ofertar un futur pròsper; però sigui quin sigui el resultat d’aquests comicis, la conclusió será la mateixa, l’acatament, per un govern de tecnòcrates, de directrius europees ja consolidades. Així ha quedat palès a Grècia, Itàlia, Portugal o Irlànda, a través del canvi forçat de governs (Grècia i Itàlia) o de l’impuls dels governs prefigurats des de instàncies no populars, mitjançant procesos electorals (Portugal o Irlanda). L’Angela Merkel ha estat clara en aquest punt, expressant en diverses ocasions la necessitat d’instaurar governs tecnòcrates i afins a les polítiques econòmiques sortides del Banc Central Europeu.
De tot plegat, extreiem que ens espera un futur inquietant, que tot anirà a molt pitjor. La majoria, no votarem; a les passades eleccions municipals de maig, l’abstenció va crèixer entre aquelles que estem més desfavoridades pel sistema econòmic i polític, però va pujar entre les classes acomodades. No és que ara siguem totes una colla de fatxes, és que ja n’estem cansades de tantes mentides d’esquerres i de dretes, per acabar sempre malparades i precaritzades. I és clar, les classes acomodades, com que amb aquest sistema democràtic ja els hi va bé, continuen votant els seus partits.
Tot i així, a algunes els hi costa d’empassar-se la possibilitat d’una altra victòria de la dreta i es debateixen entre què és més adient, si serveix o no abstenir-se, si els vots nuls van a parar al partit guanyador, que què passa amb els vots en blanc. Una petita aclaració, llavors. El vot nul és un vot no computable, és a dir, que no val per recomptar vots en l’assignació d’escons (no és utilitzable per cap partit per aumentar la seva representació parlamentària). El vot nul és un element de protesta comú a tots i totes aquelles que considerant-se demòcrates, han volgut mostrar el seu rebuig envers unes eleccions concretes, pel motiu que sigui. En canvi, el vot en blanc transmet el malestar de l’elector/a cap a les candidatures i partits que es presenten als comicis, però en cap moment posa en dubte ni la democràcia, ni el sistema electoral, ni representatiu. Però el què més diferencia el vot en blanc de les altres dues opcions és que el vot en blanc sí que es computable a l’hora d’assignar escons als partits, ja que redueix la possibilitat de representació de partits minoritaris a les cambres legislatives, afavorint la omnipresència dels grans partits.
Perquè és important abstenir-se: la mentida de la democràcia
Les què ens abstenim no és només perquè no ens agradi ni cap polític ni cap partit, és que no ens agrada ni la democràcia ni les eleccions, i de raons en tenim un munt, començant per l’evidència de dècades d’injústicies democràtiques. Perquè tots els candidats i els partits obeeixen els mateixos interessos, els dels bancs, empreses i grans corporacions. Perquè la gestió conjunta de tots ha provocat que 5 milions de persones estiguin a l'atur i, en molts casos, amb famílies senceres a la pobresa; perquè retallen la sanitat, l'educació, les pensions i llibertats bàsiques de tota persona, mentre mantenen altes despeses militars. Perquè han deixat clar que la política és un negoci de corrupcions, comissionistes i intermediaris que es reparteixen altes quantitats en sous, dietes, cotxes oficials, subvencions per a viatges i d'altres privilegis¸ Perquè obeeixen únicament a unes estructures, els partits, que serveixen per perpetuar-se a si mateixos i seguir robant els diners públics; perquè són uns mentiders que oculten els seus interessos reals sota paraules com a democràcia, llibertat, justícia, drets, igualtat o estat de benestar, mentre practiquen tot el contrari.
Però hi han altres raons bàsiques. Com ja comentàvem, la democràcia ni és ni ha estat mai un sistema polític pensat per a totes.  Les eleccions no són més que una de les eines que serveixen per legitimar els poders polítics, donant-li l’aparença de participatiu i col·lectiu. Res més lluny de la realitat: ficar una papereta amb unes opcions limitades, pre-establertes per persones i organitzacions alienes a l’elector/a, dins una capsa, cada 4 anys, no és decidir o participar en la decisió sobre les condicions sota les quals es desenvoluparan les nostres vides. Aquestes decisions es prendran als ents de govern polítics, econòmics i burocràtics, en base a criteris bastant llunyans de les nostres quotidianitats. Les èlits polítiques formen un grup social amb els seus propis interessos, bastant llunyans als de la majoria de la població i bastant propers als de les èlits econòmiques. Les seves decisions mai ens aportaran cap benefici. De fet, és molt probable que la millora d’objectius macroeconòmics i d’ordre polític i social perseguits per aquestes decisions siguin inversament proporcionals a la millora de la nostra situació real.
I no ens deixem enganyar per promeses o programes electorals. És important recordar que el mandat al qual estan lligats els polítics respecte a l’electorat és representatiu i no imperatiu, és a dir, que una vegada escollits, no estan obligats a seguir cap línia, programa o promesa política. Menys encara a dimitir per cap mena de pressió popular. Així doncs, el mandat representatiu és una carta blanca als polítics, només han de seguir els seus propis criteris, sempre que els seus actes no estiguin fora de les lleis; les quals, no està de més mencionar, també les creen, les treuen i les canvien ells. La relació de poder entre polítics i població que otorga el mandat representatiu és una mena de tutela, una mena d’infantilització segons la qual no tenim prou criteri per prendre decisions sobre la nostra realitat; en virtut de la qual una èlit decideix què ha de fer la població i, si aquesta no hi està d’acord, o calla i obeeix, o és reprimida, ja sigui a cops de porra o amb precarietat de tota mena.
Jo no voto perquè no vull que em governin: jo no necessito que ningú em digui el què haig de fer, menys encara obligar-me; sóc responsable de la meva vida i de les meves relacions amb la resta de la gent. Jo no voto perquè no vull participar d’aquest sistema injust ni legitimar les seves estructures, no vull ser cómplice de les seves injustícies.
No votarem, perquè votar és delegar la nostra voluntat cap a ells, tant si el vot va a algun partit com si és nul o en blanc; perquè no volem que s’aprofitin de nosaltres, perquè no alimentarem la màquina que ens aixafa, perquè no legitimarem l’engranatge democràtic. No votarem perquè creiem en una forma de fer diferent, ón la participació i decisió col·lectives són reals. En aquests últims mesos l’autoorganització per fer front a aquest malestar general s’ha vist refletida als carrers, a les places, als llocs de treball, etc. S’han creat un munt d’assemblees per gestionar conjuntament els aspectos que ens afecten; i estem tirant endavant amb força més èxit que la classe política. Ens adonem de què les coses així no funcionen. Ens autoorganitzarem d’igual a igual, sense delegar, lluitant contra el que ens oprimeix, dialogant entre nosaltres, construint el camí per poder ser lliures i així anar creant el món que volem cadascuna de nosaltres.

lunes, 7 de noviembre de 2011

Dona Alpina

Fent una ullada a internet, m'he trobat amb una pàgina que m'ha semblat interessant: Dona Alpina.

Us deixo el text de presentació, ja que he trobat que recull, en part, motivacions que ens han dut a nosaltres a crear aquest blog, Rocadictas. Podeu trobar més informació a http://www.donaalpina.cat/.

Dona Alpina

Qui som?
No som una associació, ni un club, ni tan sols un grup de noies que sortim sempre juntes, som simplement dones que fem muntanya.

Hem volgut crear aquest web per a NOSALTRES, per a les dones que fem activitats de muntanya a TOTS els nivells.

Què pretenem?

Volem trobar un lloc comú per a fer i sobretot COMPARTIR activitats relacionades amb la muntanya: escalada, alpinisme, esquí, BTT, gel, corredors, curses de muntanya, senderisme, barranquisme, ferrades, espeleologia...

Per què per a dones?

Perquè a la muntanya (com a la vida) podem moure'ns amb autonomia, perquè sabem on anem, perquè coneixem la tècnica, perquè coneixem el medi, perquè sabem prendre les nostres decissions... a vegades només falta creure'ns-ho!!!

Nosaltres no li veiem cap connotació negativa en posar-li sexe a aquest espai web. Com diuen no som ni millors ni pitjors, som diferents.

Som conscients que a la muntanya hi ha uns valors universals que no distingeixen el color, estatus, sexe... Però també som conscients que per l'herència cultural que encara arrosseguem, no valorem o no se'ns valoren prou les nostres capacitats. A la muntanya som minoria, però no ens cal anar a remolc d'un altre, no tenim un estatus inferior... I aquest món, malauradament, encara està plagat de prejudicis.

No pretenem ser políticament correctes, ni posar-nos etiquetes de cap tipus, ho fem perquè ens ve de gust...


Volem deixar clar que la participació d'homes al web és ben lliure. També són els nostres companys de cordada, els nostres amics, les nostres parelles, els nostres fills... El web està obert a tothom.

No volem fer una guerra de sexes, simplement volem divertir-nos i fer allò que més ens agrada!!... :) :)

sábado, 29 de octubre de 2011

The Fanatic Search 2

The Fanatic Search esta força bé, dedicat molta part al psicobloc, dones, homes i canalla, pero aquesta segona part es exclusiu sobre les dones i nenes més fanàtiques, aqui esta el trailer:

viernes, 28 de octubre de 2011

Benvinguts al Rocodrom de la Bisbal

Desprès d'haber estat al Freebloc, el millor roco de Barna durant dos anys em trasllado al millor roco del Baix Penedès, El rocòdrom de la Bisbal del Penedès. Es un àntic teatre on hi sobra l'espai i esta en proyecte de noves ampliacions, pero de moment ja han det una bona feina. Ampliacions d'horaris pels socis i amb un preu molt asequible. Molta tranquilitat pels matins i força fanatisme.

Salt del Llop - Subirats


Aquest descunegut i misterios sector, en realitat es molt més familiar del que la majoria creuen. Quan s'explica que es el que es coneix pel sector de abaix de Subirats, tothom se'n fa creus, doncs si, té nom propi:
 el Salt del Llop.
Llop blanc 6a
Excalibur 6b
Vaig quedar amb la Petronieves que després de varios intents de coneixer la zona, sempre enquedavem al sector Còsmic, per fi prenem contacte amb aquest sectoret.
En realitat són unes 9 vies escalables perque hi ha 2 proyectes que no ho són. I la veritat es que molt sorpreses perque no esperavem un canvi tan gran amb els altres sectors. Les línies són guapes curtes, hiperasegurades i gens sobat. Ara, no estan regalades ni molt menys, de fet molta gent no hi va perque tenen fama de canyeres.
Vam provar la part més fàcil, la de la dreta,  de 6a, 6b i 6c. Deixem els setens per un altre dia. Pero segons m'han dit molt recomenables. A més, han equipat algun mini sectoret nou a la part de dalt de 4arts i 5ens i han aprofitat per fer una bona neteja del camí i dels peus de via.
 Millor época, tardes d'estiu.

viernes, 14 de octubre de 2011

Café del Mar- Garraf

El Pas de la Mala Dona

Nou sector del Garraf situat a continuació del mític Pas de la Mala Dona, al final de tot amb direcció ascendent a uns 10 min. del sector conegut, surten aquests dos, el Café del mar seguit del Balcó del Teixí.
Té bona pinta i potser toca l'ombra una mica abans. Pero tot i així es un sector d'hivern total. El que es  una llàstima que una zona tan maca com aquesta amb unes vistes estupendes  hi has d'arribar per un camí hi ha més deixalles que pedres, realment les zones tan masificades al final passen factura per culpa de quatre decerebrats irrespetuosos,  la veritat es que fa molt de fàstic.

A part d'aquest inconvenient i que l'accès es fa bastant dur almenys per les patoses com jo que necesito agafarme a tot per no anar enradere..., ens va agradar molt. Vies que encara s'han de netejar pero pinten molt bé, tacte agradable i línies maques. Les ressenyes es publicaran segurament en el blog del Fernando quan hi vagi i cadascú digui la seva perque encara son orientatives.
Petrosnow a Ivori 6b+
Si algú tenia algun dubte de com aparcar..
I tot que al Pas si que es podria anar amb canalla que no siguin cabres bojes i no es tirin al mar, aquesta altra zona, no es gens recomanable, ni per l'accès ni pel peu de via aixi que s'haurà d'anar els dies de cole..

domingo, 18 de septiembre de 2011

Buscant l'ombra a Riugrèixer

Cara nord i peu de via
Cara sur













A 20 minuts al nord de Berga endisanats en un paratge tipic de la zona ens trobem en la població de Greixer on a banda i banda de la carretera que segueix el riu creixen les espectaculars pareds que li donen nom a aquesta zona.

Alice en el 7a de placa



Zona ideal per a l'estiu hi pasa un riuet que tit i que no e per tirar-se de cap si que pots refrescar les begudes. Ala cara nord hi ha vies més fàcils i just quan comença a tocar el sol dona temps per recollir i plantar-se al sector del davant a provar coses més series.

Ruben en Violència domèstica 7a+
Escalador en la cara nordoest, on millora el peu
de via encara que les vies son mé difícils













Es una de les millors zones del berguedà per majoria dels que hi erem. Una roca que recorda a Sadernes con talls invertits que fan de la pared curiosa i atraient. Aixi que tot i no encadenar res marxem prou contents i amb ganes de tornar.


domingo, 24 de julio de 2011

Santa Ana

Embassament Santa Ana
El riu
Aquets es cola esta situada en el municipi de Castellonroi ala Noguera, Lleida. Ha resultat ser una gran trobada, a tots ens ha agradat molt. I per descontat un 3 xumets pels petits. Santa Ana es el nom del pantà on neix el riu més fred de Catalunya, el riu noguera ribagorçana. Tots el sectors estan situat als dos costats del riu. Per tant tenim ombra si nem canviant toqui el sol.

Rubén abans de caure en l'ultim bloc abans de la R
La bateria 7a+
El Pepe en Xiti-xito 7b




    















Vam visitar els sectors  el Sendero, on s'ha de caminar uns dos minuts si deixem el cotxe a l'altra costat del riu. Peu de via molt bo. I tots els graus. Per tant, sectors bastant visitats, tot i que no tant per totes les bones condicions que té.


Sector Escaleras al cielo, aparcar al peu de via, que mes es pot demanar? Vies verticals? també, estan als costats de la cova...


Vistes al sector Pared del vent, moly bo pero
s'accedeix per una via ferrata,compte els peques!!!