Algunas reflexiones sobre el miedo (II)

Encontré este texto en el blog Shesends.org, de H. Sherman, y, con su permiso lo he traducido y aquí os lo paso. Relata su historia con el miedo a volar y nos da algunos consejos útiles para practicar e intentar afrontarlo.

Superar el miedo al ir de primera o al llegar a lo alto de un problema de bloque es un obstáculo importante para muchxs escaladorxs. Durante años, iba de segunda en los 5.12 de mi compañero, al tiempo que tenía demasiado miedo para ir de primera, incluso en los 5.8. Cuando intentaba ir de primera se daban muchos “pilla”, lágrimas y frustración. No fue hasta un cumpleaños en que finalmente hice algo para cambiar la forma de percibir el miedo y cómo me afectaba. Tenía amigos que, para su cumpleaños, intentaban hacer tantas vías o resolver tantos bloques como años estaban cumpliendo. Para mi cumpleaños, decidí que iba a volar tantas veces como años tenía. Esto fue un punto de transición para mí, que me embaucó para ir de primera en mis proyectos, para pegarme vuelos y sentirme mentalmente fuerte. Creo que algo de lo que la mayoría de nosotrxs no nos damos cuenta es que todo el mundo tiene miedo, lo que nos distingue es cómo lo gestionamos. Para mí, enfrentarme al miedo es equiparable a ser una adicta, es una batalla constante. Un adicto se considera a sí mismo un adicto de por vida y el miedo a volar nunca se irá realmente, pero cuanto más vayas de primera, mejor podrás enfrentarte al miedo. Es una batalla constante. No puedes pretender superar el miedo a ir de primera si no vas de primera. Cada vez que te fuerzas a afrontar el miedo, te será más fácil, cada vez que dejes que el miedo pueda más que tú, te será más difícil. Es una batalla constante que nunca acaba. Abajo hay algunos consejos que me han ayudado a lo largo de los años y que espero que también puedan ayudarte a ti.

• Estate tranquila. Si tu compañerx y tú sabéis qué estáis haciendo y estáis escalando vías seguras entonces no hay por qué tener miedo a caer. Si te preocupa la capacidad de alguien para asegurarte de forma segura, no dejes que esa persona te asegure. Si tienes un buen asegurador o alguien atento a lo que haces y os metéis en vías bien equipadas, no hay nada que temer.
  
  
• Identifica la diferencia entre el peligro real y el miedo irracional. ¿Tienes miedo porque el equipamiento es malo, porque hay un saliente peligroso con el que puedes chocar si caes, o simplemente tienes miedo sin un peligro real? Cuanto mejor evalúes el peligro real, mejor podrás abrirte camino dejando atrás el miedo irracional.
  
  
• Escala con gente en la que confías y que te apoyan como quieres que te apoyen. Algunxs de mis aseguradorxs favoritxs son lxs que me animan cuidadosamente mientras escalo. Cuando oigo a mi asegurador/a animándome a “respirar” o diciéndome que lo estoy “haciendo bien”, sé que está prestándome atención y eso me permite olvidarme del aseguramiento y centrarme en lo que estoy haciendo. Cuando me siento muy nerviosa siempre pido a mi asegurador/a que no hable con otrxs escaladorxs, así sé que su atención está centrada en mí.
  
  
• Líbrate de las distracciones. Si tienes niñxs, mascotas o compañerxs que son una distracción para ti, pídeles que se vayan mientras escalas o que estén en silencio para que no te distraigan.
  
  
• Sé eficiente al chapar o al colocar cacharros. No hay nada más escalofriante que tener un montón de cuerda bajo tus pies y no poder chapar. Practica el chapaje incluso en una posición estresante, será una cosa menos en la que pensar.
  
  
• Respira. Frecuentemente me encuentro que, cuando siento miedo, unas cuantas respiraciones profundas, al tiempo que intento relajar mi fuerza al agarrarme, pueden hacer milagros.
  
  
• Deja de ir de segunda. Cada vez que haces un top-rope pierdes parte de lo que habías mejorado mentalmente y por lo que habías trabajado tan duro. Si la escalada es segura no hay motivo para ir de segundx.
  
  
• Bloquea el miedo. Una vez que tengas claro que el miedo es irracional y que la caída es segura, simplemente muévete. Intenta ignorar el miedo y fuérzate a seguir adelante. Cada vez que lo hagas, te será más fácil.
  
  
• Vuela. Necesitas caer para sentirte mejor al hacerlo. Probablemente habrán lágrimas pero serán temporales, la satisfacción de vencer al miedo durará más y prometo que será más fácil.
  
  
• Permítete algunos pasos atrás de vez en cuando. Siguen habiendo días en los que siento que el miedo irracional me supera al escalar en vías que normalmente serían de calentamiento. Está bien, simplemente no dejes que estos días te impidan funcionar y te hagan retroceder a los viejos hábitos y excusas, como por ejemplo ir de segunda.

Nota:

Cuando topé con el blog de Hilary y su introducción, pensé que refleja bien parte de mis percepciones de la escalada. Por ello, también la he traducido y os la dejo aquí:

Como mujer que lleva escalando muchos años, a menudo me encuentro con que me gustaría ser uno más entre los chicos y no ser vista como alguien diferente. Otras veces me doy cuenta de que las mujeres son diferentes y también está bien reconocerlo. Esta web pretende honorar lo que hace que las mujeres escaladoras sean tan increíbles y ayudarnos a ser las mejores escaladoras que podamos ser.


Y para acabar, thanks, Hilary, for your great work!

* Foto: Paula Pera en http://vertigoextremo.com.ar/escalada/perder-el-miedo-a-la-caida-en-escalada/

Algunas reflexiones sobre el miedo (I)

"No conoceré el miedo. El miedo mata la mente. El miedo es el pequeño mal que conduce a la destrucción total. Afrontaré mi miedo. Permitiré que pase sobre mi y a través de mi. Y cuando haya pasado, giraré mi ojo interior para escrutar su camino. Allí por donde mi miedo haya pasado ya no quedará nada, sólo estaré yo."

Tal y como dice la letanía de Dune (1965), el miedo mata la mente; sólo dejándolo que pase y desprendiéndonos de él, intentamos lograr nuestros proyectos. Es fácil decirlo cuando estamos sentadas en una silla, pero cuando la última chapa está por debajo de los pies, deja de ser sencillo. Es entonces cuando nos bloqueamos y desistimos de hacer movimientos, probar secuencias, aprender y mejorar.

Toda/os sentimos miedo cuando escalamos. Es normal, la escalada es un deporte de riesgo. A algunas/os nos afecta más a menudo, otras/os más esporádicamente; a algunas/os el miedo nos paraliza más, a otras/os menos. Decía Mariona Martí en el documental Escaladoras (2005) que “la escalada deportiva, a diferencia del alpinismo o de la escalada en (...) grandes paredes, tiende a minimizar los riesgos. Es muy normal que la gente se caiga y no pasa nada. Si controlas un poco la caída y el asegurador sabe hacerte un aseguramiento dinámico (...), no pasa nada. Todos tenemos miedo a caernos, yo tengo miedo a caerme, pero también es parte del encanto.” La mayoría de la comunidad escaladora estará de acuerdo con estas palabras y, por ello, la mayoría de las veces se considera que el miedo a caernos es irracional y/o inconsciente. El miedo es un mecanismo de defensa psicológico que se activa ante un riesgo, la posibilidad de sufrir dolor o sencillamente por la incertidumbre acerca de la existencia de dicho riesgo/dolor. Si partimos de que el riesgo es prácticamente nulo en la mayoría de vuelos, en escalada deportiva, de lo que se trata es de ver cómo vivimos ese miedo, por qué nos puede llegar a paralizar y cómo afrontarlo.

Pese a que tanto hombres como mujeres sienten miedo al escalar, el género suele influir en cómo lo afrontamos unas y otros. Para entender el porqué de las posibles diferencias, hay que recordar que, tradicionalmente, el deporte ha sido clave entre hombres para inculcar y expresar en público los valores tradicionales de la masculinidad. Los deportes de riesgo como son el alpinismo y la escalada deportiva no son precisamente una excepción: la cultura montañera está impregnada de individualismo, competitividad, fuerza, valentía, rudeza y espíritu de conquista. Por ello, en las zonas de escalada suele predominar la presencia masculina. Las reglas del juego en la roca giran entorno a los rituales típicos de relación entre hombres, al arriesgar y ser capaz de pegarse vuelos, juego en los que unos y otros se animan para demostrar la virilidad, la rudeza, la fuerza y la valentía, que uno no es menos hombre que los otros. Y es que a los varones, desde pequeños, se les enseña y practican el ser muy activos y guerreros, tanto a través de los modelos masculinos que perciben (los televisivos, los de los contenidos escolares, los amigos, los referentes familiares), como en los juegos o actividades que realizan. Para ellos, cuando llega el momento de escalar, enfrentarse al riesgo pese a la posibilidad de sufrimiento y dolor, apretarle (o mostrar su fuerza), ser un guerrero de la roca, es algo que llevan haciendo muchos años. Por lo tanto, muchos hombres están más dispuestos a arriesgar, a estar fuertes y a demostrarlo en público, por la sencilla razón de que están acostumbrados a ello. De aquí su mayor facilidad a enfrentarse al miedo al escalar.

Pero las mujeres hemos aprendido otras cosas. Desde pequeñitas se nos han desarrollado las habilidades para cuidar, ser madres, ser emotivas y dependientes y estar guapas. Los valores de la feminidad tambien nos han llegado a través de los referentes femeninos (mediante los mismos canales que hemos mencionado para los masculinos), las actividades y juegos que hemos practicado y que se nos han asignado (pese a que de manera puntual podamos salir de nuestro rol). Por ello, hemos aprendido que somos (y debemos ser) el sexo débil en su sentido más literal, es decir, delgadas, frágiles, débiles, jugando tranquilitas para no hacernos daño o que no nos lo hagan. Socializadas en la fragilidad propia, nos han inculcado el miedo a casi todo. Respecto al tema que aquí nos ocupa, la falta de juegos de fuerza, de agresividad o de contacto con los demás, nos ha hecho crecer en el desconocimiento de nuestras habilidades físicas, a lidiar con el riesgo y con la posibilidad de dolor. Nosotras no teníamos que ser ni valientes ni fuertes. Por eso sentimos miedo, especialmente cuando hacemos cosas que socialmente no parecen estar pensadas para las mujeres. Un buen ejemplo es ir de primeras al probar las vías; pero sin que previamente nos las hayan montado, con la incertidumbre del vuelo. Porque poder, sabemos que podemos; que no hay riesgo, también; pero lo aprendido desde muy pequeñas, arraigado muy en el inconsciente, nos traiciona fácilmente.

Existe la tendencia de las mujeres a considerar más bajas sus capacidades, rendimientos y expectativas de éxito (*), lo que también es un problema sociocultural. Pero la única fragilidad o debilidad de las mujeres es la baja autoestima, el pensar que no somos capaces porque no somos tan valientes, no tenemos la fuerza suficiente o nos haremos daño. Leire Aguirre, también en Escaladoras, dice: “El cuerpo de una tía no es el cuerpo de un tío, nosotras tenemos nuestras cualidades (...). En general, (...) tenemos menos fuerza, menos explosividad, menos envergadura; pero tenemos otras ventajas como que podemos tener más resistencia en cantos más pequeños, de menor envergadura u otro tipo de canto. Nosotras también tenemos nuestras ventajas.” A las ventajas que aquí apunta Leire Aguirre habría que sumar el equilibrio, y el colocarnos mejor de pies, porque como no creemos que podamos tirar de brazos, nuestra capacidad para mejorar la técnica de pies es mucho más elevada. Sólo nos falta confiar en nosotras mismas, concentrarnos, tener claro que el vuelo es seguro y quitarnos el miedo.

Lo que está claro es que gestionar dicho miedo es una cuestión de aprendizaje, de enfrentarte a la situación que te produce miedo eliminando así la incertumbre sobre el riesgo y su magnitud. Por ello, en el documental que hemos mencionado, vemos a la misma Mariona Martí o a Pati Blasco cayendo repetidas veces, sin que el miedo evite que prueben las secuencias: se trata de escaladoras que llevan muchos años en la roca, que para llegar al 8º grado han tenido que caer muchísimas veces, por lo que la costumbre de volar comprobando que no hay riesgo ha eliminado prácticamente su miedo.

 

(*) Desde las teorías de la atribución, las diferencias se han explicado porque los hombres tienden a atribuir sus éxitos a causas internas estables (habilidad) y los fracasos a causas externas e inestables (mala suerte) mientras que el patrón atributivo de las mujeres es el inverso. Además se ha observado que estas diferencias se acentúan cuando se trata de tareas estereotipadamente masculinas o femeninas. (Deaux y Emswiller, 1974; McHugh y cols., 1982, Pearson y cols 1982).

 

 

Bibliografía:

• Estudio sobre la práctica de los deportes de montaña en España. Aproximación desde una perspectiva de género, P. Maza, D. Moscoso, A. Estrada.
• Escaladoras, VVAA.
• Cómo se enseña a ser niña en la escuela, Montserrat Moreno. 
• La socialización de género a través de la programación infantil, E. Antón
• Fragilidad y debilidad como elementos fundamentales del estereotipo tradicional femenino, E. Bosch Fiol y V.A. Ferrer Pérez 
• Diferencias de género y socialización. Los estereotipos de género y su transmisión a través del proceso de socialización, Revista Redes. 
• Climbing, masculinity and Imperialism, M. Alpian

 

Dones, muntanyes i escalada: més enllà de la feminitat

Existeixen evidents asimetries de gènere en la pràctica dels esports de muntanya i en l'escalada. Aquests esports compten amb una llarga tradició a Catalunya i, en els últims anys, la seva pràctica no ha deixat de crèixer. Tot i què les dones també en practiquen cada cop més i que el nivell de les escaladores d'èlit ha assolit les fites masculines, aquestes dones continuen sent una minoria, tant en el lleure com en la professionalització. La majoria de persones que practiquen l'escalada i el muntanyisme continuen sent homes i, d'altra banda, la majoria de dones que també escalen o fan muntanya estan en nivells habitualment inferiors a aquells. I si ens fixem en el sector laboral i/o econòmic, el 90% són homes, éssent les dones que treballen en el sector, moltes vegades, recepcionistes o monitores, categoritzades professionalment en nivells inferiors.

 

Muntanyisme i escalada a la societat actual: dels estereotips a la subversió del gènere

 

La nostra societat està construïda i construeix les persones en base a una socialització sexuada que dona lloc a la dicotomia de gènere home/dona, tenint cada gènere una psicologia associada, unes preferències, un rol social. Estudis recents, més centrats en la biologia i la medicina, han anat més enllà afirmant que el gènere no només és una manera d'estar no innata dins la societat, sinó també una construcció sexual i física: que les dones som petites/febles i hormonals i, per tant, histèriques i sentimentals, mentre que els homes són grans/forts i, per tant, racionals, freds i valents, no és real. És només una categorització cultural i social que ha pretès justificar-se en generalitzacions físiques ón l'única regla general són les excepcions. La societat, però, tot i haver acceptat en aparença la igualtat d'homes i dones, fomentant la desaparició dels tradicionals rols, continua transmetent i perpetuant els estereotips, en base a una errònia arrel biològica de diferències, afavorint la persistència de la dominació masculina en la major part dels aspectes.

 

Tal i com explicita la Guía para la incorporación de la perspectiva de género a la gestión deportiva local, «las asimetrías de género son un fenómeno aún presente en muchos ámbitos de la sociedad española actual, también en el deporte. Revertir esta situación constituye uno de los retos del siglo XXI» (2011). Segons la Encuesta sobre los hábitos deportivos en España 2010 del CSD, el 45% de les persones majors de 14 anys practica alguna mena d'esport, però només un terç són dones. I és que el món esportiu és androcèntric. Per això, no ens ha d'estranyar que el mateix concepte d’esport hagi pres com a model referencial l’home: la força, l’esforç i la superació, la competició, i tot plegat lligat al poder i a la vida pública. Així doncs, els esports no competitius compten amb una major participació femenina (en l'esport federat només un 20% són dones) però, evidentment, no tenen el mateix reconeixement social. Les dones acostumen a associar l'esport a la salut i l’estètica, mentre que els homes el realitzen com a entrenament, espectacle, sortida professional o factor de reconeixement social. I en el context sociocultural actual, la publicitat, els mitjans de comunicació, l'espai públic, els recursos en infraestructures i econòmics (patrocinis, beques, etc.) reforcen la persistència d'aquestes representacions socials de gènere, potencien l'esport masculí i limiten la pràctica i el rendiment femenins. Finalment, la presència femenina als òrgans de direcció de les federacions i clubs esportius és mínima (10%). 

 

Dins l'àmbit més específic que ens ocupa, d'acord amb D. Moscoso, «el gènere d'una persona constitueix una variable amb una càrrega important en el camp del muntanyisme, tant en la pràctica de l'esport com en la gestió i la professionalització.» (Moscoso, 2008). Les dades així ho confirmen: segons l'Anuari 2011 de la FEDME, només un 26,6% de les llicències federatives eren de dones, sent les proporcions molt semblants a Catalunya. I és que, de predomini tradicionalment masculí, la cultura muntanyenca ve marcada per valors androcèntrics com la força, el coratge, la perseverància i l'esforç o l'esperit de conquesta: la cultura del guerrer, vaja, en la què els homes creixen des de ben petits. En contraposició, les dones s'identifiquen amb la debilitat, la interdependència, la cura, la maternitat i la criança, les emocions i la por, l'estètica i la bellesa. Diversos estudis recullen que aquests estereotips genèrics són molt presents entre aquests i aquestes esportistes de la muntanya, no només en referència a la imatge o expectatives que puguin reflectir cap a ells i elles mateixes i la seva pròpia relació amb el muntanyisme i escalada, sinó també en el tracte i les expectatives respecte al sexe contrari, creant ambicions i motivació en els homes, però limitacions i dissuassió en les dones (Plate, 2007; Kiewa, 2001; Moscoso, 2008). Però referents com la Sílvia Vidal, Lynn Hill o Josune Bereziartu han deixat clar que les dones són capaces de la mateixa força, perseverància, esforç i possibilitats d'assolir el nivell de rendiment masculí, dels mateixos coratge i superació de les pors i limitacions personals, que els homes; el masclisme muntanyenc les considera casos anecdòtics o anormals o fins i tot bromeja sobre la seva 'naturalesa' realment femenina. L'androcentrisme muntanyenc incentiva l'estereotip femení de debilitat i bellesa. Gestors d'entitats esportives, entrenadors, organitzadors d'events i periodistes, mitjançant les revistes de muntanya i escalada, limiten constantment la publicació de fites i referents femenins, donant-hi menys credibilitat o importància; publicitant, d'altra banda, el seu rol de mares o l'element estètic en les esportistes enfront la fortalesa, l'habilitat en situacions difícils o l'esforç, entre altres (Goodey, 1997; Kiewa, 2001; Moscoso, 2008; Plate, 2007; Ryan, 2005; Frohlick, 2006).

 

Una dona amb poc pit i musculada no és acusada socialmente de marimacho? I una dona suada, amb roba ampla, amb la pell destrossada pel fred de l'alta muntanya? Educades en una societat ón la base de ser dona és la bellesa i/o debilitat física, la muntanya és una possibiltat per les dones per transgredir les normes de gènere patriarcals. Concretament en l'escalada, els homes senten reconeguda la seva virilitat quan, a peu de via, s'animen els uns als altres sobre lo forts i/o valents que estan quan arriben o superen certs graus. Aquí trobem la primera barrera per les dones: la nostra forma habitual d'estar en societat, de relacionar-nos o comunicar-nos, no passa per ser valentes o estar fortes. Aquí tenim una primera barrera psicològica que cal trencar: ¡som molt capaces! I a més, preferim estar guapes sent femenines o superar reptes, guanyar en autoconfiança i assolir fites pròpies?

 

 

Però és que a més a més, si mirem l'escalada des d'un enfocament més tècnic, ens adonem de que és un esport ón les habilitats de les dones són molt rellevants. Seguint amb K. R. Plate, «l'escalada seria una curiosa barreja de característiques femenines i masculines donat que comporta alts nivells de risc i força, però també bona tècnica que implica equilibri, elegància i és molt estètica. (...) Afirmo que l'escalada continuarà reproduint l'hegemonia masculina a menys que s'emfasitzin els valors de les característiques femenines» (Plate, 2007).

 

El muntanyisme i concretament l'escalada són espais ón obrir esquerdes a la dicotomia hermètica dels gèneres, ón l'autoconfiança, l'avaluació i decisió davant els riscos però també l'equilibri o l'elegància en els moviments es combinen, tant en homes com en dones; les possibilitats d'ambdós gèneres es veuen equiparades i el context obliga a modificar les habilitats i visions de l'altra/e. Aquesta és la línia desenvolupada als articles i recerques de R. Dilley, la qual, prenent de referència el pensament post-feminista de Butler o Grosz sobre la contingència cultural del gènere, el sexe i el cos, fixa en les escaladores 'contradiccions culturals': «la seva subjectivitat es vivencia com un tot unitari ón s'hi combinen la capacitat resolutiva, els coneixements tècnics, l'agilitat física, la valoració de riscos en funció de les habilitats, la força i la destresa. (...) Les escaladores es descriuen a elles mateixes i les altres com 'no convencionals', 'eccèntriques' i 'no conformistes'. La 'contradicció cultural' entre el cos musculat d'escaladora i la feminitat és evident.» (Dilley, 2007).

 

Conclusió

 

Quantes vegades he vist al roco tios molt forts però que no es mouen a la roca! O és que no hem vist prou a Lynn Hill o Leire Aguirre ballant a les parets? Escalar requereix altes dosis d'equilibri i d'habilitats en els moviments del cos, aspectes en els què els homes no estan en avantatge respecte a nosaltres. La diferència és que ells s'ho creuen més que les dones, evidentment perquè hi ha un context cultural i muntanyenc que els hi fa més fàcil, tal i com venim dient. Nosaltres som tan capaces com ells en tots els aspectes, incloent la superació, la constància i la fortalesa. «Les dones no són millors o pitjors que els homes en la seva competitivitat i aspiracions, tot i què la sociabilització femenina sovint les deixa en desavantatge per realitzar les seves ambicions.» (Fillion a Kiewa, 2001). La pràctica del muntanyisme i l'escalada pot empoderar les dones convertint els seus cossos i les seves ments en eines per assolir objectius, desenvolupant el coratge, la força, l'esforç i la perseverància sense perdre l'equilibri, la flexibilitat i l'elegància de tot el repertori de moviments corporals, millorant la segurat i la confiança en elles mateixes, deixant de banda el prejudici de la dona feble però bella, insegura i incapaç del mateix rendiment que els homes en el terreny d'aquests.

 

 

 

 

 

 

Bibliografia

• Guía para la incorporación de la perspectiva de género a la gestión deportiva local. Federación Española de Municipios y Provincias y Consejo Superior de Deportes. 2011.
• Dones i Esport. Reflexions en femení nº29. Diputació de Barcelona, Àrea d'Igualtat i Ciutadania i Àrea d'Esports. 2010
• Encuesta de hábitos deportivos en España 2010, Centro de Investigaciones Sociológicas y Consejo Superior de Deportes, 2010.
• Anuari 2010 de la Federació d'Entitats Excursionistes de Catalunya (FEEC), a www.feec.cat
• Anuario 2011 de la Federación Española de Deportes de Montaña y Escalada a http://issuu.com/bibliotecafedme/docs/anuario2011/1
• “The social construction of gender identity amongst mountaineers”. D. Moscoso (2008). European Journal of Sport and Society, 5 (2), 183-190.
• “La institucionalización del montañismo en España”, Moscoso, D. (2004). Acciones e Investigaciones Sociales, 19, 5-29.
• La montaña y el hombre en los albores del siglo XXI. Una reflexión sociológica sobre la situación del montañismo en España. Moscoso, D. (2003). Huesca: Barrabes.
• “Stepping around things: Gender relationships in Climbing”, Kiewa, J. (2001). Gender and Extreme Sports: The case of Climbing, ed. V. Robinson, University of Sheffield, 2007
• "Rock climbing is a masculine sport? Understanding the complex gendered subculture of rock climbing", Plate, K. R. (2007). Gender and Extreme Sports: The case of Climbing, ed. V. Robinson, University of Sheffield, 2007.
• "Women's Climbing Physicalities: Bodies, Experience and Representation", Dilley, R. (2007). Gender and Extreme Sports: The case of Climbing, ed. V. Robinson, University of Sheffield, 2007.
• Climb like a girl, Ryan M. (2005), a www.ukclimbing.com
• “Wanting the Children and Wanting K2: The incommensuaribility of motherhood and mountaineering in Britain and North America in the late twentieth century”, Frohlick, S. (2206), in Gender, Place & Culture, 13:5, 477 – 490
• “No Frills”, Goodey, D. (1997), On the Edge, nº 72: 60-6.

 

Fotos: Ja coneixem a Sílvia Vidal i a Lisa Rands, la primera és tota una fita en vies llargues i la segona ho és en bloc i gritstones. Però a més, hem volgut posar-hi a Hazel Findlay a la Golden Gate de Yosemite, via llarga que va acabar després d'esforç i perserverància tot i no tenir cap mena d'experiència en via llarga. I finalment, també hi ha la Tere, a la reunió d'una via a Montserrat que no estava gens segura d'encadenar.

25-N: Democràcia i violència contra les dones

Text publicat al Pèsol Negre nº59 (http://www.bllibertari.org/pesolnou) i escrit per Gaia Talls

Aquests dies de campanya electoral estem gaudint de l’habitual invasió de l’espai públic pels diferents candidats polítics. Entre el trist del PSC, el tonto d’ERC, la xunga del PP, els pseudo-enrotllats de ICV, Ciutadans i CUP o altra púrria de SI o PxC, destaca el gran Artur Mas de CIU. Aquesta campanya és sospitosament semblant a les campanyes nazis de la primera meitat del segle XX, les quals també es fonamentaven en l’antagonisme i odi nacionals per enlluernar la gent amb una sortida-farsa de la profunda crisi que, durant els anys 20 i 30, Alemanya estava patint. Però sobretot, la foto del gran Artur en actitud de gran messies i el seu missatge de guia de la voluntat del poble, el converteixen en la personificació del domini patriarcal.



Borratxo de messianisme nacionalista, sembla que el senyor Mas podria ser el nou Moïsès, salvador i redemptor del poble, alhora que gran patriarca, autoritat moral que destaca per sobre la resta del poble, que el mana i que en posseeix les dones i la canalla. Això no té res d’estrany. El substrat nacionalista és l’heroisme mític, l’home viril i virtuós que guia al temps que defensa un grup social identificat com a poble. Recuperant una mica la història de la gènesi de l’Estat, aquest va consolidar-se a Europa a finals del segle XV per la necessitat militar que hi havia, per part dels diferents regnes, de controlar les colònies. Els caps militars i el rei (el patriarca, el messies escollit per Déu) van organitzar en Ministeris el govern i l’administració dels territoris i societat per assegurar-ne el control: la maquinària de guerra i els seus valors es normalitzaren. Les guerres profunditzaren i ampliaren l’heroïcitat del soldat i la seva masculinitat, així com l’emergent nacionalisme, substrat ideològic d’aquesta barbàrie masclista. El capitalisme va acabar d’arrodonir la jugada, consolidant la possessió i la propietat dels homes com el bé màxim i deixant el paper de mares i esposes a les dones, esclaves reproductores de l’ordre social i propietat bàsica de qualsevol home.

Així, l’apogeu del nacionalisme sempre ha anat de la mà dels valors conservadors com la família tradicional, on l’home és qui porta els pantalons, qui protegeix la dona i la canalla de la unitat familiar, qui és racional i té enteniment, qui mereix respecte i sobretot, obediència i servilisme a la seva autoritat, a les seves decisions… a la seva mà ferma i brutal, quan toca aplicar-la.

No és menys estrany, en definitiva, que l’Estat i el nacionalisme que el sustenta siguin patriarcals i fomentin la violència de gènere. Potser per això el senyor Mas, quan va posar data a les eleccions al Parlament, en 25-N, no va tenir en compte que és el Dia Internacional per l’Eliminació de la Violència contra les Dones. No va tenir en compte que durant aquest dia s’acostumen a fer actes, mobilitzacions i reivindicacions per acabar amb aquest llastre de la nostra societat. Per ser dia d’eleccions, tot plegat ha quedat prohibit. Una vegada més, la glòria nacional i viril fagocita la vida de les dones, evidenciant que les seves necessitats són menyspreades per la democràcia i l’Estat patriarcals.

I després ens vindran amb rotllos sobre igualtat de gènere i les diferents polítiques institucionals i policíaques per afavorir-la. Que si les dones tenen un paper principal en la nostra societat. Que si les dones són el motor de l’economia. Que si les dones també són convidades a gestionar el poder econòmic i polític. Que si pegar o violar les dones està mal vist. El cert és que les dones continuem sent maltractades pel patriarcat que ens rodeja, ja sigui en l’àmbit domèstic o pel conjunt social, polític i econòmic: la democràcia fomenta la violència contra les dones. Les fèmines continuem sent les principals cuidadores, educadores i garants del benestar de la societat, rebent poc o res a canvi, ni respecte ni reconeixement, vaja. Som les principals afectades pel malestar polític i econòmic, ja que les àrees econòmiques feminitzades són les que primer pateixen les retallades; som les més explotades a nivell laboral, tant en quant a la precarietat de condicions i sous, com a nivell psicològic pels assetjaments que vivim a la feina; som el gruix de pobres que creix dia a dia, joves, velles o de mitjana edat; som mà d’obra barata i eina de xantatge per part de les èlits, cap als companys; som les més humiliades per la cultura misògina, que explota la nostra imatge d’objecte, que castra la nostra personalitat, que ens aboca a l’assetjament físic, sexual i psicològic diàriament.

La democràcia, la Nació i l’Estat no són més que dictadura patriarcal al més pur estil ranci i conservador. Participar de les seves lleis i de les seves eleccions és enfortir la dominació masculina, el seu lideratge i heroïcitat viril i guerrera, alhora que el menyspreu a la integritat femenina. El 25-N, jo no participaré de la violència, no participaré de la violència contra les dones: jo no votaré.

               

10a Trobada d'escaladores a Vilanova de Meià, 5 i 6 de Maig de 2012

Més informació al grup de Facebook Club de Fans de les Pubilles Sambaris o enviant un correu electrònic a casadiablos@gmail.com, o a la web Dona Alpina.cat on us indicaran on heu d’ingressar els 6 euros.
Informació facilitada per la FEEC

Además de putas, ponemos la cama

(O com la nova reforma laboral afecta a les dones)


Además de puta, pone la cama és una expressió castellana que vol dir que les desgràcies no venen soles, que molts cops, venen amb recàrrecs. A mi em sona a que les dones, a més de ser un dels grups socials que més opressió hem de viure en la nostra quotidianitat, les situacions polítiques i econòmiques adverses reclamen especialment el nostre servilisme.

La societat occidental en la qual vivim continua sent molt misògina. La seva estructura socioeconòmica col•loca els homes en millor posició que les dones. Per molts rentats de cara que intentin fer els estaments polítics i econòmics, les dones som mà d'obra barata i mal•leable, especialment educades per sotmetre’ns i carregar amb el què calgui. La classe política porta anys atribuint-se mèrits al voltant de les seves estratègies per la no discriminació salarial i laboral (entre altres) cap a les dones, argüint davant la opinió pública, per exemple, que la ocupació femenina no parà de créixer des de l'any 2000; això sí, tot callant que la segregació ocupacional (1), la temporalitat (2), la parcialitat i els sous més baixos són les característiques bàsiques de les nostres feines i sectors. I no parlem de la subocupació, economia submergida o treball en negre, també predominant en els sectors típicament femenins. En conseqüència, la protecció social estatal de la qual ens podríem beneficiar és menor. En atur, som majoria a les categories més dures: llarga duració, sense ocupació anterior, sense prestació de l'atur. Les nostres pensions són molt inferiors a les masculines, quan no inexistents; les nostres taxes de pobresa són molt més elevades que les dels homes. Això sí: treballem moltes més hores, tant fora de casa com a dins (3).

Evidentment, en temps de crisi, les persones pitjor situades socioeconòmicament, entre les quals estem les dones, som les que més patim les conseqüències. Per una banda, a nivell laboral, la crisi està sent especialment dura pels sectors típicament masculins (construcció i indústria, principalment automobilística). Les famílies a les quals hi ha homes afectats es veuen amb menys o sense mitjans econòmics. I el cert és que les dones fem front a la crisi com millor podem i mirar d'estalviar, és una de les nostres càrregues i preocupacions.
Però a més, la contracció del tercer sector, per exemple, les retallades en pressupost públic en àmbits com l'educació, la salut, els serveis socials, la integració cultural, també té conseqüències directes per nosaltres. Per una banda, fa tornar a pujar les taxes d'atur femení (4). De l'altra, aquestes càrregues de cura, educació i salut tornaran a ser assumides a nivell domèstic, és a dir, que tornarà a recaure sobre les dones. Les dones assumirem les dobles o triples jornades de treball (5), intentant compaginar la feina amb el treball domèstic i la cura a les persones dependents, per amortitzar els efectes de la crisi (6).

Vaja, que ens estan exhaurint les energies físiques i psicològiques.

Si amb tot això no ens sentíem prou utilitzades, la última reforma laboral ens estreny una mica més. Aquesta reforma abarateix, gairebé fins a la gratuïtat, els acomiadaments; debilita les possibilitats de negociació col•lectiva, afavorint la negociació individual; abaixa sous, permet la degradació de categoria professional als i les treballadores i la seva mobilitat geogràfica, a discreció de l’empresariat; i fa desaparèixer gairebé el dret a la baixa per malaltia. Això sí, promociona unes pitjors condicions contractuals, allargant períodes de prova, ampliant els contractes en pràctiques i afavorint els contractes a temps parcial. En definitiva, es tendirà cap a la rescissió dels contractes actuals i els llocs de treball s’ompliran amb nous i noves treballadores amb pitjors condicions contractuals i pitjors remuneracions. I, sobretot, els treballadors i treballadores estarem més necessitades, amb moltes menys possibilitats de mantenir la feina i, per tant, més porugues, més manses, menys conflictives, més esclaves.

En aquest context, la ministra de Sanitat, Serveis Socials i Igualtat, Ana Mato, ha anunciat un Pla Nacional d'Ocupació per Dones, emmarcat dins la reforma laboral; una Estratègia Global contra la Discriminació; i un Pla Personalitzat contra la Violència de Gènere. Segons les seves declaracions, les dones hauríem de ser el motor de la proposta econòmica i laboral del PP. Quant de cinisme.

Del què es tracta en realitat és donar llargues mànigues i beneficis a l'empresa. Per una banda, s'aboca les dones a continuar sent mà d'obra barata i esclava. Com esbossava més amunt, les dones som dels sectors més vulnerables a l’explotació, educades per carregar-nos amb tota mena de responsabilitats, sense que l’estructura social, politicoeconòmica i cultural en la qual vivim, valori gaire les tasques que ens han estat assignades, ni dins el mercat de treball ni fora d’ell. L’empresariat ho té molt clar: som el model de treballador que necessiten per ampliar els seus guanys. Ara que ja se li regala la possibilitat de destruir els llocs de treball mínimament dignes que existien (els típicament masculins, estables i adequadament remunerats), treballadores acostumades a les dures condicions laborals, generalitzades per la nova reforma, és el què necessiten. Amb una llarga tradició laboral de precarietat i escassament organitzades com a col•lectiu amb una lluita i reivindicacions pròpies (7), efectivament, les dones serem fàcilment el motor de la nova economia propugnada per les mesures anticrisi: mesures antisocials, que busquen i culminen la divisió per fer la seva força; baixes remuneracions, de inestabilitat, de malestar, de insalubritat; mesures amenaçadores que ens aboquen a la submissió.

Però aquest disseny pervers acaba d’arrodonir-se amb tot un llistat d'incentius i bonificacions per les empreses, per facilitar la contractació de dones i la igualtat salarial (8). Vaja, que a més de tenir tot un exèrcit de treballadores disposades a treure endavant la seva gent costi el què costi, a més pagaran les empreses per contractar-nos. I encara diuen que ho fan per incentivar la ocupació laboral, especialment de les dones: el què volen és xuclar-nos fins l’últim alè.

En definitiva, donades les noves condicions laborals i polítiques dissenyades per aquesta reforma i considerant que les dones som un col•lectiu especialment vulnerable a l'explotació, la nostra contractació assegurarà el poder i els guanys il•limitats a l'empresariat. Vaja, que la elit política ens fa servir per quedar bé davant la opinió pública i les empreses ens faran servir per acumular beneficis i fer xantatge als companys, per ser mà d'obra més rendible. I és que potser caldria que tinguéssim totes i tots prou clar que la violència de gènere no és només la domèstica: la violència de gènere també és laboral-patronal i estatal, i bastant dures.
Com deia més amunt, les dones no tenim tradició de fer coses juntes. Sempre estem massa ocupades amb els projectes amb els companys, sense tenir temps per dedicar-nos a combatre i acabar amb el problemes que ens afecten com a dones. I l’aspecte laboral encara és un molt rellevant. Està clar que ni la Patronal ni l’Estat estan per afavorir-nos: estem fotudes i encara ens manipulen més pels seus beneficis econòmics i electorals. I els companys i homes que ens envolten tenen els seus propis problemes, diferents en molts aspectes dels nostres i, de vegades, amb interessos contraposats als nostres.

El què no fem nosaltres entre nosaltres i per nosaltres mateixes, no ho farà ningú; si no ens recolzem les unes amb les altres i lluitem unes al costat de les altres, amb els nostres propis objectius, serem sempre les esclaves dividides i controlables. Fins quan volem continuar sent putes i posar el llit?

-------------------------------------------------------------

Notes:


(1) La segregació ocupacional per sexe és la tendència a que homes i dones treballin en diferents ocupacions, separats uns i altres en l’estructura ocupacional. Aquesta separació significa exclusió social de les dones perquè s’ubiquen, en termes generals, en ocupacions amb pitjor estatus i condicions de treball desfavorables.

(2) La temporalitat femenina es situa 4 punts per sobre de la dels homes.

(3) Les dones necessitaríem treballar un 20% més d'hores per poder assolir els mateixos ingressos que els homes i dediquem una mitjana de 2h diàries més a les tasques domèstiques.

(4) La ocupació femenina al sector serveis és del 85%

(5) Les dones cumplim al menys 3 jornades: el treball que l’economia quantifica, el treball gratuit d’atenció a la llar i l’exigència de cura de la seva propia imatge.

(6) El resultat, evident: menor qualitat de vida. I és que la crisi també té conseqüències psicològiques diferents entre homes i dones. Si la incertesa respecte a la feina i al futur pot afectar tant a homes com a dones (tot i que de formes diferents), una que és quasi exclusiva entre les dones és la sobrecàrrega de responsabilitat. Aquesta sobrecàrrega de feina augmenta les situacions d'ansietat i depressió.


(7) A les dones, no ens educat per col·laborar entre nosaltres, ni ens han ensenyat les pitjors condicions que ens té preparada la societat en la què vivim. Això són coses que aprenem quan creixem. Una de les coses que no ens ensenyen és que els conflictes laborals específicament femenins han existit i existeixen. En el cas de Catalunya, les fàbriques tèxtils han estat testimonis de moltes lluites femenines i col·lectives; dones com Teresa Claramunt n’és un bon exemple. Però hi ha molts més exemples que aquí no tenim lloc per detallar. Només mencionar, de l’altre costat de l’Atlàntic i fa només 10 anys, una altra lluita de dones inoblidable: la recuperació de la fàbrica Brukman, a Argentina, Buenos Aires.
 

(8) De fet, les bonificacions per assegurar la igualtat salarial només es donaran en els sectors típicament masculins que contractin dones. Així que la majoria de dones, ocupades en els sectors típicament femenins, continuaran cobrant menys i patint unes condicions laborals pitjors que molts homes.

Escalada y criar a los hijos: un equilibrio entre ir y dejar ir

Kate Reese con el nacimiento de su primer hijo, Annie, se encuentra con las obligaciones de la paternidad: "de repente somos dos personas, que dependen el uno del otro, pero cada uno con una vida, sueños y aspiraciones diferentes"

Ara, ha sortit aquest article en el Desnivel, i es que quan surten mares que cumpleixen el seu dessig de ser mare sense planteixar-se deixar la vida que esta fent, m'emociona.

Perque una, primer es persona i aixo inclou ser dona. Una dona té aspiracions, projectes, ganes i sobretot té molta energia per fer-ho tot. Una dona té esperit de sacrifici pero aquest sacrifici s'ha d'utilitzar per cumplir amb tot el que es planteja i no renunciar a tot alló que li fa creixer com a persona. I desprès, és mare, i quan pots disfrutar d'aquests projectes amb el ser més gran de la teva vida , ho tens tot.

M'he trobat a moltes dones escaladores que renuncien a la maternitat perque pensen que no són compatibles, o perque durant un any no podrán tibar i baixaran de grau. Aquest seria l'únic sacrifici que es demana, baixar el ritme una temporada per després tornar-hi a més ganes. I pasa molt depressa.

No vull ni influenciar, ni convencer a ningú, s'ha de tenir el doble d'energia per poder amb tot, s'ha de mirar una mica els sectors d'escalada i els companys, t'has de quedar a casa quan el petit esta malalt... i es dur. Pero a canvi has pasat per l'experència de tenir l'oportunitat que té una dona, la de ser mare.

Kate Reese con su hijo

Video:    Kate Reese

Berta Martin compartiendo podium con su hija Galia.
Foto: Desnivel

Mariona Marti, deja el carrito con su hijo
Nil a pie de vía, y se lleva Mutante (8a+).
Foto: Desnivel

Lynn Hill enseñando a su hijo la fauna de Siurana



Marta blocando con sus dos peques en la Riba

Mi Peque haciendo bloque en la Riba

Dona Alpina

Fent una ullada a internet, m'he trobat amb una pàgina que m'ha semblat interessant: Dona Alpina.

Us deixo el text de presentació, ja que he trobat que recull, en part, motivacions que ens han dut a nosaltres a crear aquest blog, Rocadictas. Podeu trobar més informació a http://www.donaalpina.cat/.

Dona Alpina

Qui som?
No som una associació, ni un club, ni tan sols un grup de noies que sortim sempre juntes, som simplement dones que fem muntanya.

Hem volgut crear aquest web per a NOSALTRES, per a les dones que fem activitats de muntanya a TOTS els nivells.

Què pretenem?

Volem trobar un lloc comú per a fer i sobretot COMPARTIR activitats relacionades amb la muntanya: escalada, alpinisme, esquí, BTT, gel, corredors, curses de muntanya, senderisme, barranquisme, ferrades, espeleologia...

Per què per a dones?

Perquè a la muntanya (com a la vida) podem moure'ns amb autonomia, perquè sabem on anem, perquè coneixem la tècnica, perquè coneixem el medi, perquè sabem prendre les nostres decissions... a vegades només falta creure'ns-ho!!!

Nosaltres no li veiem cap connotació negativa en posar-li sexe a aquest espai web. Com diuen no som ni millors ni pitjors, som diferents.

Som conscients que a la muntanya hi ha uns valors universals que no distingeixen el color, estatus, sexe... Però també som conscients que per l'herència cultural que encara arrosseguem, no valorem o no se'ns valoren prou les nostres capacitats. A la muntanya som minoria, però no ens cal anar a remolc d'un altre, no tenim un estatus inferior... I aquest món, malauradament, encara està plagat de prejudicis.

No pretenem ser políticament correctes, ni posar-nos etiquetes de cap tipus, ho fem perquè ens ve de gust...


Volem deixar clar que la participació d'homes al web és ben lliure. També són els nostres companys de cordada, els nostres amics, les nostres parelles, els nostres fills... El web està obert a tothom.

No volem fer una guerra de sexes, simplement volem divertir-nos i fer allò que més ens agrada!!... :) :)

The Fanatic Search 2

The Fanatic Search esta força bé, dedicat molta part al psicobloc, dones, homes i canalla, pero aquesta segona part es exclusiu sobre les dones i nenes més fanàtiques, aqui esta el trailer:

http://www.youtube.com/watch?v=sqTx1tsd-OY

Nuevo Documental "Encordades"

Gerard Montero esta trabajando sobre el nuevo documental " las mujeres no lo han tenido fàcil en la escalada". Desde los inicios de este deporte cuando muy pocas eran las valientes que luchaban por su libertad como mujeres escaladoras hasta la actualidad con nuestra querida Helena Alemán. Ahi va, muy emocionante.

http://desnivel.com/cultura/gerard-montero-las-mujeres-lo-han-tenido-dificil-en-la-montana

Una dona lliure que ens deixa...

El passat 8 de juny de 2010 va morir a Montady, França, la Sara Berenguer Laosa, poetessa i militant anarquista. Tot i no haver llegit “Entre el sol y la tormenta”, biografia bàsica de la militància d'aquesta dona, intentaré fer un esbós de l'herència que ens deixa la seva experiència. Ella ha estat una de les protagonistes de la història social femenina anarquista i la seva trajectòria està repleta de rebel·lia contra l'explotació, com a dona, com a proletària i com a anarquista; d'entusiasme, de perseverança, de valentia, acció i cultura, de pràctica de la solidaritat, de recolzament mutu.

La Sara va nèixer l'1 de gener de 1919 al Poble Sec, a Barcelona, al si d'una modesta família obrera. Filla d'un maçó i militant llibertari de la CNT, amb 13 anys començà a treballar en una carnisseria i desprès en un taller de brodats on prengué consciència de l'explotació obrera.

Però no serà fins al cop d'estat feixista, al juliol del 1936, que la Sara s'implicà activament al moviment revolucionari. Primer amb la CNT i el Comitè Revolucionari del barri de les Corts, on es va encarregar del repartiment d'armes; va pertànyer al Comitè Regional de l'Edificació, la Fusta i la Decoració de Catalunya; va militar en el Comitè Local de les Joventuts Llibertàries i va participar en la secretaria de l'Ateneu Llibertari; alhora que treballava de mestra d'infants sense escolaritzar a l'Ateneu Cultural de les Corts i en tasques de propaganda. Al maig de 1937 va lluitar a les barricades i durant la primavera de 1938 va passar al Consell Nacional de Solidaritat Internacional Antifeixista (SIA), visitant freqüentment el front.

A finals de 1937 s'afilià a Mujeres Libres. Mujeres Libres era una organització de i per a dones, creada amb la intenció d'emancipar-les de la ignorància, de la seva condició de proletàries i del seu sotmetiment tant en el terreny públic com en el privat. Van criticar el comportament sexista de les diverses organitzacions, incloent-hi les obreres, essent increïblement reivindicatives amb els seus propis companys. Arribaren a tenir 20000 afiliades en més de 100 agrupacions, estenent-se fins i tot arreu d'Europa. Tot i que en un principi la Sara estava en contra d'una organització exclusiva de i per a dones, el comportament masclista dels companys va canviar la seva perspectiva:

«No estava d'acord amb què es formés un grup de dones. Creia que la lluita afectava tant a les dones com als homes. Tots lluitem per una societat millor, per a què una organitzaci ó a part? Un dia que estava amb un grup de les Joventuts llibertàries, vam anar a un acte que havia organitzat “Mujeres Libres” a la seu de les FIJL, on a més hi havia una oficina. Els nois van començar a burlar-se de les oradores, el què em va enfurir. Quan la dona que estava parlant va terminar, els nois començaren a fer preguntes i a dir que no tenia sentit que les dones s'organitzessin per separat, ja que de totes maneres no farien res. El to dels seus comentaris em va molestar fins i tot més i vaig sortir en defensa de “Mujeres Libres”... Al final, m'anomenaren delegada de la nostra barriada per la reunió de la Federació Local de Mujeres Libres de Barcelona».

Al gener del 1939, quan les tropes de Franco estant prenent Barcelona, la Sara hagué de fugir juntament amb un grup de companyes de Mujeres Libres. Així descriví aquest llarg camí al seu llibre:

«...nuestro grupo se componía de veintiuna compañeras, más el niño de meses, que nos proponíamos llevar en brazos un rato cada una. La noche era negrísima, negra como todo lo que se presentaba ante nosotras. (...) De vez en cuando hacíamos un alto y nos llamábamos una a otra, para cerciorarnos de que no faltaba ninguna. Paso a paso, acercándonos hacia la frontera. Y mientras unos morían por los caminos, consumidos por las bombas y el frío, la naturaleza dejaba su semilla. Antes de morir, ¡gozar de la vida! Pasión por la vida, encarando la muerte con el deseo violento de escapar de ella. (...) Anduvimos toda la noche. (...) Solamente nos hacía compañía el ruido de nuestros pasos y el retumbar lejano del cañón».

La Sara va reflexionar llargament sobre la seva vivència d'exiliada i és així, de forma cruenta,com ens explica el significat de l'exili per a les dones de la seva generació:

«Aquella eclosión esperanzadora que se había enraizado en las mujeres. Nosotras, las que sentimos en el espíritu y en el corazón, esa ansia de lucha por la emancipación de la mujer y la libertad de la humanidad entera, ¡las ilusiones de un nuevo porvenir! Todo se perdió en aquellos primeros años de exilio, cercenado por un ambiente de traición al ser humano, sin horizntes, sitiados en campos de concentración o refugio... (...) El final de la guerra fue guillotinar toda aquella acción deo progreso y de independencia de la mujer: en España encarceladas, burladas y despreciadas, seccionando todos aquellos espíritus imbuidos de libertad. A las exiliadas, otros zarzales nos obstruían el camino, hallando ante nosotros todos el abismo en lo desconocido... (...) Todas las esperanzas de un futuro desaparecían, quedando hundidas en un pozo sin fondo: sobrevivir era lo más urgente, en tan tremenda situación, y se ataron lazos de solidaridad».

Exiliada a França, els primers temps sobrevisqué als camps de refugiades com el seu company, el pintor i il·lustrador anarquista Jesús Guillén Bertolín, Guillembert. Prosseguí la seva tasca amb la organització de Solidaritat Internacional Antifeixista, la SIA (juntament, entre d'altres, amb la Lucía Sánchez Saornil, una de les fundadores de Mujeres Libres) a Perpinyà i desprès a Béziers, on es dedicà a socórrer els internats als camps. Entre 1941 i 1945 va pertànyer al Grup Confederal de Bram, organitzant la SIA allà i desplaçant-se pels departaments francesos d'Aude, Arieja, Erau i Alta Garona en tasques d'enllaçde la resistència antinazi, promovent la reorganització de les Joventuts Llibertàries, així com una col·laboració considerable en la resistència durant la ocupació nazi. Això la va obligar a haver de fugir dels gendarmes en alguna ocasió.

La Sara ens ha deixat una anècdota (entre moltes altres!) en la qual queda patent la personalitat d'una dona que mai va fer seu el paper secundari i passiu que la societat ens reserva a les dones. Així, al grup del qual formava part en la resistència als nazis, explicar que, estant a casa:

«Era la única mujer en el grupo. Y una vez había una reunión muy importante en el bosque y Jesús para que no me cansara -yo ya sé que lo hizo por eso- no me dijo nada. Y yo veía pasar a los compañeros.

-¿Pero dónde vais?

-A la reunión.

-Qué reunión

-Pero ¿tú

no estás convocada?

-A mí no me ha convocado nadie

-Pues, tenemos la reunión en tal sitio.

Cogí a mi chiquillo, me lo puse en los hombros y los seguí. Entonces teníamos que pasar por unos lugares muy malos, y había un campo roturado y yo pasaba con mi chiquillo al hombro. Todos los compañeros me querían coger el niño, yo no quise, tenía mi amor propio. Cuando llegamos al sitio, antes de empezar dije:

-Yo antes que nada tengo que decir algo. Se ha convocado una reunión ¿por qué no se me ha invitado? Yo soy miembro del grupo.

-Se lo hemos dicho a Jesús

-Pero Jesús no soy yo. Me teníais que haber invitado a mí. La próxima vez sino me avisáis, presento la dimisión».

Després de l'Alliberament va instal·lar-se a Montpellier i desprès a Montady; casa seva, Villa Sara, serà, fins al final dels seus dies, un lloc de trobada d'anarquistes.

A començaments dels anys seixanta va aparèixer lligada als grups d'acció antifranquista, arran de la re-unificació confederal dels anys 1960 i 1961, al costat d'Alberola, de Mera, de Cañete i d'altres. En 1963 va ser detinguda amb son company, arran de l'execució de Granado i de Delgado, per «associació de malfactors». Després del Congrés de 1965, el seu company i ella van ser exclosos de la CNT pel seu recolzament als joves activistes antifranquistes que el moviment no reconeix. L'anarquisme, però no l'abandonà mai.

Especial menció mereix la seva participació a Mujeres Libres. Portavoz de la Federación de Mujeres Libres de España en el Exilio que començaren a editar l'1 de Novembre de 1964 a Londres, amb la Suceso Portales, amb la següent declaració de principis:

«¡Mujeres! se trata de nuestra intervención y orientación en el devenir de la vida, de la necesidad cada vez más apremiante de que cada mujer, se transforme ya, desde ahora, en un ser definido y definidor; para ello hay que desechar con energía los titubeos, las ignorancias, las debilidades. La mujer ha sido condenada a vivir fuera del tiempo, en el retraso del tiempo; pues bien hay que recuperar el tiempo; tenemos la necesidad apremiante de compenetrarnos con los problemas de nuestro tiempo. Para ello hay que vencer el conformismo de un 'estar' por el positivo de un 'ir haciendo' que trascienda de nuestras inquietudes. De nuestra vibración de hoy, de nuestro acierto en el arranque ha de depender formarse el núcleo estimulante del desenvolvimiento de la transformación social del futuro que ha de alcanzarnos a todos los seres humanos...».

En referència a la seva poesia, l'Antonio Téllez opinà que «la poesía de Sara Berenguer se inspira en la vida social, y sus axiomas pretenden ser sólo una advertencia, una llamada de atención al ser humano, sin que con ello pretenda enjuiciar; sólo desea que el avisado juzgue con su propio discernimiento... Comparto con Sara Berenguer la aspiración de vivir en una comunidad humana fraterna, que será realidad cuando la educación haga innecesario el resorte de la autoridad para lograr una convivencia armoniosa, sin odios y pacífica entre los humanos».

Va col·laborar, fent servir diversos pseudònims (Alisma, Blanca, Anade, Sara Lahosa, Sandra Berenguer, Evora), en diverses publicacions llibertàries, com Adarga, Amicale Durruti, Ateneo de Alcoy, Cultura Libertaria, ECA, Evocación, Gramenet del Besòs, Libre Pensamiento, Mujeres Libertarias, Mujeres Libres, El Noi, Noticiari, Polémica, Pueblo Libertario, Quaderns, Rojo y Negro, Ruta, Solidaridad Obrera, Tierra y Libertad, El Vaixell Blanc, La Voz Anárquica, etc. Col·laborà en antologies poètiques, com ara Fleurs du Midi (1977, 1980 i 1981) Les deux arbres (1977), A Juan Ramón Jiménez (1981), España sangra (1985), Antología de novísimas poesías de habla hispana (1986), Nostre club (1989), Poemas de luz (1994); i és autora de Cardos y flores silvestres (1982), Jardín de esencias (1986), Entre el sol y la tormenta: treinta y dos meses de guerra (1936-1939) (1988 i 2006, autobiografia), Las tres adelfas (1989), El lenguaje de las flores (1992), Mujeres Libres. Luchadoras libertarias (1999, en col·laboració), Sentiments (2004), entre d'altres. Jacinte Rausa va publicar a l'octubre de 2000 a França la biografia Sara Berenguer. En 2004 Sara Berenguer va participar en el documental de Susana Koska Mujeres en pie de guerra, amb María Salvo, Rosa Laviña, Rosa Díaz, Neus Catalá, Teresa Buígues, Carme i Merçona Puig Antich. El 13 de desembre de 2008 es presentà a l'Ateneu de Madrid el seu llibre Mujeres de temple, un recull biogràfic de 26 dones lluitadores (Simone Weil, Maria Bruguera, Ligia de Oliveira, Jeanne Ragaudin, Ana María Cruzado, Mollie Steimer, May Piqueray, etc.).

La Sara també formà part d'altres projectes com la B.A.S.E (Biblioteca y Archivo de Sociología y Economía), ubicada a casa seva; la Associació Colonia Española, creada per escurçar els vincles fraternals i de solidaritat entre espanyols i facilitar la divulgació del patrimoni cultural i artístic espanyol, declarant-se lliure i independent de tota creença política i confessional però basant-se en els principis de solidaritat, el respecte als drets fonamentals de la persona humana, la llibertat de consciència, la lliure expressió d'idees i la tolerància mútua.

Durant els seus últims anys continuà la tasca en SIA, realitzant activitats culturals (teatre, poesia), formant part de grups de dones.

Que la terra et sigui lleu, companya.

Fonts:

• Sara Berenguer, entrevista, Montady (Francia), 28 de desembre de 1981; publicada al llibre “Mujeres Libres. El Anarquismo y la lucha por la emancipación de las mujeres”, de M. Ackelsberg.

• “Entre el sol y la tormenta”, de Sara Berenguer.

• “La cultura del exilo en Francia vista a través de dos libertarios: Sara Berenguer (poetisa) y Jesús Guillén (pintor e ilustrador)”, de Rafael Maestre Marín, Fundació Salvador Seguí, València.

• “Las mujeres en la revolución libertaria. Cuarta conferencia de las Jornadas Libertarias de Málaga”, a www.memorialibertaria.org

• www.alasbarricadas.org/ateneovirtual

• www.estelnegre.org