Setmana Santa de visita a Margalef




Vistes de El cami de de l'Ermita

 

Aquets dies de semana santa per proximitat ens hem acostat a Margalef. Per mi, un lloc màgic , amb un encant especial, Una petita zona del món que et fa sentir com a casa. Soposo que es per la seva proximtat, comoditat i bon ambient. Tot aixó comença a canviar quan com dies com aquests s'omple d'una gentada impresionant que com venen de pas no ho veuen amb els mteixos ulls. No veuen que es un espai únic que s'ha de cuidar i respectar perque tothom ho poguem disfrutar durant molt de temps. No m'entra al cap com un grup de persones soposadament adultes arriben al costat del riu, monten la seva festa, al costat de la nostre furgo on nosaltres dormim i en despertar ens trobem la vorera del riu plena de llaunes de cervesa...perfavor!!!! L'INCIVISME ES CAUSA DE MOLTES PROHIBICIONS, per culpa d'uns pocs ho podem pagar tots, i esperem que Margalef ho poguem disfrutar molt de temps.

Doncs primer sector a visitar...el Racó de les Espadelles on vam flipar de la quantitat de gent, no es que sigui un sector amb una dificultat accesible per tothom pero clar, partint de que comencen a escalar als 5 anys, no veas,... com li apreten aquesta canalla...pero molt bé!!! Soposo que es un sector de moda i dona el sol aixi que la tranquilitat es dificil. La pluja tampoc ens va deixar fer gaire cosa aixi que cap al bar on tampocno hi ha ni cadires!!



Carlos en l'entrada de Kagate Kid



El dia seguent el vam  pasar al Cami de de l'Ermita, no recordava unes vies tan guapes, llargues, piloses i agraïdes. Sol tot el dia i el peu de via es més perillòs del que sembla. Després de recollir a un nano que relliscaba muntanya avall, ens comenten que no es el pimer que li salva una corda que penjava....aix...compte amb els nens que no son ells els que tenen que vigilar!!!

Carlos en Kagate Kid 6c+

Carlos en l'Ermiñaño 7a

Aixi que dia d encadene pel Carlos, tot ho encadenava a vista. Llàstima que el 7b Julia, no sabem perque li falten les dues primeres xapes i tot que sembl fàcil la primera xapa es molt perillosa a uns 8m del terra i caiguda fatal.

 

Uri en La chinita de al lao 6b



Carlos a Lolita Pasion 6a+








 



 

Vies que hem probat
Soc Roig 6a. Molt maca. Molt fàcil , la dificultat esta en les ultimes tres xapes.****
Lolita Pasion 6a+. Guapa, amb un paset dificil de veure a vista.***
La chinita de ala lao 6b, Guapisima. ****
La divina Colette 6b. Semblant a la del costat. ****
Kagate kid 6c+. Molt xula, via llarga de pila.***
Ermiñaño 7a. Molt maca, cotinuitat. ***

Dia de fisfrute, bones vies, bona gent, bon temps, i tranquilitat. que mes podem demanar??

Merche a Flor de llit 5+

Merche a Sampindolí 6a

 



  







Dones, muntanyes i escalada: més enllà de la feminitat

Existeixen evidents asimetries de gènere en la pràctica dels esports de muntanya i en l'escalada. Aquests esports compten amb una llarga tradició a Catalunya i, en els últims anys, la seva pràctica no ha deixat de crèixer. Tot i què les dones també en practiquen cada cop més i que el nivell de les escaladores d'èlit ha assolit les fites masculines, aquestes dones continuen sent una minoria, tant en el lleure com en la professionalització. La majoria de persones que practiquen l'escalada i el muntanyisme continuen sent homes i, d'altra banda, la majoria de dones que també escalen o fan muntanya estan en nivells habitualment inferiors a aquells. I si ens fixem en el sector laboral i/o econòmic, el 90% són homes, éssent les dones que treballen en el sector, moltes vegades, recepcionistes o monitores, categoritzades professionalment en nivells inferiors.

 

Muntanyisme i escalada a la societat actual: dels estereotips a la subversió del gènere

 

La nostra societat està construïda i construeix les persones en base a una socialització sexuada que dona lloc a la dicotomia de gènere home/dona, tenint cada gènere una psicologia associada, unes preferències, un rol social. Estudis recents, més centrats en la biologia i la medicina, han anat més enllà afirmant que el gènere no només és una manera d'estar no innata dins la societat, sinó també una construcció sexual i física: que les dones som petites/febles i hormonals i, per tant, histèriques i sentimentals, mentre que els homes són grans/forts i, per tant, racionals, freds i valents, no és real. És només una categorització cultural i social que ha pretès justificar-se en generalitzacions físiques ón l'única regla general són les excepcions. La societat, però, tot i haver acceptat en aparença la igualtat d'homes i dones, fomentant la desaparició dels tradicionals rols, continua transmetent i perpetuant els estereotips, en base a una errònia arrel biològica de diferències, afavorint la persistència de la dominació masculina en la major part dels aspectes.

 

Tal i com explicita la Guía para la incorporación de la perspectiva de género a la gestión deportiva local, «las asimetrías de género son un fenómeno aún presente en muchos ámbitos de la sociedad española actual, también en el deporte. Revertir esta situación constituye uno de los retos del siglo XXI» (2011). Segons la Encuesta sobre los hábitos deportivos en España 2010 del CSD, el 45% de les persones majors de 14 anys practica alguna mena d'esport, però només un terç són dones. I és que el món esportiu és androcèntric. Per això, no ens ha d'estranyar que el mateix concepte d’esport hagi pres com a model referencial l’home: la força, l’esforç i la superació, la competició, i tot plegat lligat al poder i a la vida pública. Així doncs, els esports no competitius compten amb una major participació femenina (en l'esport federat només un 20% són dones) però, evidentment, no tenen el mateix reconeixement social. Les dones acostumen a associar l'esport a la salut i l’estètica, mentre que els homes el realitzen com a entrenament, espectacle, sortida professional o factor de reconeixement social. I en el context sociocultural actual, la publicitat, els mitjans de comunicació, l'espai públic, els recursos en infraestructures i econòmics (patrocinis, beques, etc.) reforcen la persistència d'aquestes representacions socials de gènere, potencien l'esport masculí i limiten la pràctica i el rendiment femenins. Finalment, la presència femenina als òrgans de direcció de les federacions i clubs esportius és mínima (10%). 

 

Dins l'àmbit més específic que ens ocupa, d'acord amb D. Moscoso, «el gènere d'una persona constitueix una variable amb una càrrega important en el camp del muntanyisme, tant en la pràctica de l'esport com en la gestió i la professionalització.» (Moscoso, 2008). Les dades així ho confirmen: segons l'Anuari 2011 de la FEDME, només un 26,6% de les llicències federatives eren de dones, sent les proporcions molt semblants a Catalunya. I és que, de predomini tradicionalment masculí, la cultura muntanyenca ve marcada per valors androcèntrics com la força, el coratge, la perseverància i l'esforç o l'esperit de conquesta: la cultura del guerrer, vaja, en la què els homes creixen des de ben petits. En contraposició, les dones s'identifiquen amb la debilitat, la interdependència, la cura, la maternitat i la criança, les emocions i la por, l'estètica i la bellesa. Diversos estudis recullen que aquests estereotips genèrics són molt presents entre aquests i aquestes esportistes de la muntanya, no només en referència a la imatge o expectatives que puguin reflectir cap a ells i elles mateixes i la seva pròpia relació amb el muntanyisme i escalada, sinó també en el tracte i les expectatives respecte al sexe contrari, creant ambicions i motivació en els homes, però limitacions i dissuassió en les dones (Plate, 2007; Kiewa, 2001; Moscoso, 2008). Però referents com la Sílvia Vidal, Lynn Hill o Josune Bereziartu han deixat clar que les dones són capaces de la mateixa força, perseverància, esforç i possibilitats d'assolir el nivell de rendiment masculí, dels mateixos coratge i superació de les pors i limitacions personals, que els homes; el masclisme muntanyenc les considera casos anecdòtics o anormals o fins i tot bromeja sobre la seva 'naturalesa' realment femenina. L'androcentrisme muntanyenc incentiva l'estereotip femení de debilitat i bellesa. Gestors d'entitats esportives, entrenadors, organitzadors d'events i periodistes, mitjançant les revistes de muntanya i escalada, limiten constantment la publicació de fites i referents femenins, donant-hi menys credibilitat o importància; publicitant, d'altra banda, el seu rol de mares o l'element estètic en les esportistes enfront la fortalesa, l'habilitat en situacions difícils o l'esforç, entre altres (Goodey, 1997; Kiewa, 2001; Moscoso, 2008; Plate, 2007; Ryan, 2005; Frohlick, 2006).

 

Una dona amb poc pit i musculada no és acusada socialmente de marimacho? I una dona suada, amb roba ampla, amb la pell destrossada pel fred de l'alta muntanya? Educades en una societat ón la base de ser dona és la bellesa i/o debilitat física, la muntanya és una possibiltat per les dones per transgredir les normes de gènere patriarcals. Concretament en l'escalada, els homes senten reconeguda la seva virilitat quan, a peu de via, s'animen els uns als altres sobre lo forts i/o valents que estan quan arriben o superen certs graus. Aquí trobem la primera barrera per les dones: la nostra forma habitual d'estar en societat, de relacionar-nos o comunicar-nos, no passa per ser valentes o estar fortes. Aquí tenim una primera barrera psicològica que cal trencar: ¡som molt capaces! I a més, preferim estar guapes sent femenines o superar reptes, guanyar en autoconfiança i assolir fites pròpies?

 

 

Però és que a més a més, si mirem l'escalada des d'un enfocament més tècnic, ens adonem de que és un esport ón les habilitats de les dones són molt rellevants. Seguint amb K. R. Plate, «l'escalada seria una curiosa barreja de característiques femenines i masculines donat que comporta alts nivells de risc i força, però també bona tècnica que implica equilibri, elegància i és molt estètica. (...) Afirmo que l'escalada continuarà reproduint l'hegemonia masculina a menys que s'emfasitzin els valors de les característiques femenines» (Plate, 2007).

 

El muntanyisme i concretament l'escalada són espais ón obrir esquerdes a la dicotomia hermètica dels gèneres, ón l'autoconfiança, l'avaluació i decisió davant els riscos però també l'equilibri o l'elegància en els moviments es combinen, tant en homes com en dones; les possibilitats d'ambdós gèneres es veuen equiparades i el context obliga a modificar les habilitats i visions de l'altra/e. Aquesta és la línia desenvolupada als articles i recerques de R. Dilley, la qual, prenent de referència el pensament post-feminista de Butler o Grosz sobre la contingència cultural del gènere, el sexe i el cos, fixa en les escaladores 'contradiccions culturals': «la seva subjectivitat es vivencia com un tot unitari ón s'hi combinen la capacitat resolutiva, els coneixements tècnics, l'agilitat física, la valoració de riscos en funció de les habilitats, la força i la destresa. (...) Les escaladores es descriuen a elles mateixes i les altres com 'no convencionals', 'eccèntriques' i 'no conformistes'. La 'contradicció cultural' entre el cos musculat d'escaladora i la feminitat és evident.» (Dilley, 2007).

 

Conclusió

 

Quantes vegades he vist al roco tios molt forts però que no es mouen a la roca! O és que no hem vist prou a Lynn Hill o Leire Aguirre ballant a les parets? Escalar requereix altes dosis d'equilibri i d'habilitats en els moviments del cos, aspectes en els què els homes no estan en avantatge respecte a nosaltres. La diferència és que ells s'ho creuen més que les dones, evidentment perquè hi ha un context cultural i muntanyenc que els hi fa més fàcil, tal i com venim dient. Nosaltres som tan capaces com ells en tots els aspectes, incloent la superació, la constància i la fortalesa. «Les dones no són millors o pitjors que els homes en la seva competitivitat i aspiracions, tot i què la sociabilització femenina sovint les deixa en desavantatge per realitzar les seves ambicions.» (Fillion a Kiewa, 2001). La pràctica del muntanyisme i l'escalada pot empoderar les dones convertint els seus cossos i les seves ments en eines per assolir objectius, desenvolupant el coratge, la força, l'esforç i la perseverància sense perdre l'equilibri, la flexibilitat i l'elegància de tot el repertori de moviments corporals, millorant la segurat i la confiança en elles mateixes, deixant de banda el prejudici de la dona feble però bella, insegura i incapaç del mateix rendiment que els homes en el terreny d'aquests.

 

 

 

 

 

 

Bibliografia

• Guía para la incorporación de la perspectiva de género a la gestión deportiva local. Federación Española de Municipios y Provincias y Consejo Superior de Deportes. 2011.
• Dones i Esport. Reflexions en femení nº29. Diputació de Barcelona, Àrea d'Igualtat i Ciutadania i Àrea d'Esports. 2010
• Encuesta de hábitos deportivos en España 2010, Centro de Investigaciones Sociológicas y Consejo Superior de Deportes, 2010.
• Anuari 2010 de la Federació d'Entitats Excursionistes de Catalunya (FEEC), a www.feec.cat
• Anuario 2011 de la Federación Española de Deportes de Montaña y Escalada a http://issuu.com/bibliotecafedme/docs/anuario2011/1
• “The social construction of gender identity amongst mountaineers”. D. Moscoso (2008). European Journal of Sport and Society, 5 (2), 183-190.
• “La institucionalización del montañismo en España”, Moscoso, D. (2004). Acciones e Investigaciones Sociales, 19, 5-29.
• La montaña y el hombre en los albores del siglo XXI. Una reflexión sociológica sobre la situación del montañismo en España. Moscoso, D. (2003). Huesca: Barrabes.
• “Stepping around things: Gender relationships in Climbing”, Kiewa, J. (2001). Gender and Extreme Sports: The case of Climbing, ed. V. Robinson, University of Sheffield, 2007
• "Rock climbing is a masculine sport? Understanding the complex gendered subculture of rock climbing", Plate, K. R. (2007). Gender and Extreme Sports: The case of Climbing, ed. V. Robinson, University of Sheffield, 2007.
• "Women's Climbing Physicalities: Bodies, Experience and Representation", Dilley, R. (2007). Gender and Extreme Sports: The case of Climbing, ed. V. Robinson, University of Sheffield, 2007.
• Climb like a girl, Ryan M. (2005), a www.ukclimbing.com
• “Wanting the Children and Wanting K2: The incommensuaribility of motherhood and mountaineering in Britain and North America in the late twentieth century”, Frohlick, S. (2206), in Gender, Place & Culture, 13:5, 477 – 490
• “No Frills”, Goodey, D. (1997), On the Edge, nº 72: 60-6.

 

Fotos: Ja coneixem a Sílvia Vidal i a Lisa Rands, la primera és tota una fita en vies llargues i la segona ho és en bloc i gritstones. Però a més, hem volgut posar-hi a Hazel Findlay a la Golden Gate de Yosemite, via llarga que va acabar després d'esforç i perserverància tot i no tenir cap mena d'experiència en via llarga. I finalment, també hi ha la Tere, a la reunió d'una via a Montserrat que no estava gens segura d'encadenar.

25-N: Democràcia i violència contra les dones

Text publicat al Pèsol Negre nº59 (http://www.bllibertari.org/pesolnou) i escrit per Gaia Talls

Aquests dies de campanya electoral estem gaudint de l’habitual invasió de l’espai públic pels diferents candidats polítics. Entre el trist del PSC, el tonto d’ERC, la xunga del PP, els pseudo-enrotllats de ICV, Ciutadans i CUP o altra púrria de SI o PxC, destaca el gran Artur Mas de CIU. Aquesta campanya és sospitosament semblant a les campanyes nazis de la primera meitat del segle XX, les quals també es fonamentaven en l’antagonisme i odi nacionals per enlluernar la gent amb una sortida-farsa de la profunda crisi que, durant els anys 20 i 30, Alemanya estava patint. Però sobretot, la foto del gran Artur en actitud de gran messies i el seu missatge de guia de la voluntat del poble, el converteixen en la personificació del domini patriarcal.



Borratxo de messianisme nacionalista, sembla que el senyor Mas podria ser el nou Moïsès, salvador i redemptor del poble, alhora que gran patriarca, autoritat moral que destaca per sobre la resta del poble, que el mana i que en posseeix les dones i la canalla. Això no té res d’estrany. El substrat nacionalista és l’heroisme mític, l’home viril i virtuós que guia al temps que defensa un grup social identificat com a poble. Recuperant una mica la història de la gènesi de l’Estat, aquest va consolidar-se a Europa a finals del segle XV per la necessitat militar que hi havia, per part dels diferents regnes, de controlar les colònies. Els caps militars i el rei (el patriarca, el messies escollit per Déu) van organitzar en Ministeris el govern i l’administració dels territoris i societat per assegurar-ne el control: la maquinària de guerra i els seus valors es normalitzaren. Les guerres profunditzaren i ampliaren l’heroïcitat del soldat i la seva masculinitat, així com l’emergent nacionalisme, substrat ideològic d’aquesta barbàrie masclista. El capitalisme va acabar d’arrodonir la jugada, consolidant la possessió i la propietat dels homes com el bé màxim i deixant el paper de mares i esposes a les dones, esclaves reproductores de l’ordre social i propietat bàsica de qualsevol home.

Així, l’apogeu del nacionalisme sempre ha anat de la mà dels valors conservadors com la família tradicional, on l’home és qui porta els pantalons, qui protegeix la dona i la canalla de la unitat familiar, qui és racional i té enteniment, qui mereix respecte i sobretot, obediència i servilisme a la seva autoritat, a les seves decisions… a la seva mà ferma i brutal, quan toca aplicar-la.

No és menys estrany, en definitiva, que l’Estat i el nacionalisme que el sustenta siguin patriarcals i fomentin la violència de gènere. Potser per això el senyor Mas, quan va posar data a les eleccions al Parlament, en 25-N, no va tenir en compte que és el Dia Internacional per l’Eliminació de la Violència contra les Dones. No va tenir en compte que durant aquest dia s’acostumen a fer actes, mobilitzacions i reivindicacions per acabar amb aquest llastre de la nostra societat. Per ser dia d’eleccions, tot plegat ha quedat prohibit. Una vegada més, la glòria nacional i viril fagocita la vida de les dones, evidenciant que les seves necessitats són menyspreades per la democràcia i l’Estat patriarcals.

I després ens vindran amb rotllos sobre igualtat de gènere i les diferents polítiques institucionals i policíaques per afavorir-la. Que si les dones tenen un paper principal en la nostra societat. Que si les dones són el motor de l’economia. Que si les dones també són convidades a gestionar el poder econòmic i polític. Que si pegar o violar les dones està mal vist. El cert és que les dones continuem sent maltractades pel patriarcat que ens rodeja, ja sigui en l’àmbit domèstic o pel conjunt social, polític i econòmic: la democràcia fomenta la violència contra les dones. Les fèmines continuem sent les principals cuidadores, educadores i garants del benestar de la societat, rebent poc o res a canvi, ni respecte ni reconeixement, vaja. Som les principals afectades pel malestar polític i econòmic, ja que les àrees econòmiques feminitzades són les que primer pateixen les retallades; som les més explotades a nivell laboral, tant en quant a la precarietat de condicions i sous, com a nivell psicològic pels assetjaments que vivim a la feina; som el gruix de pobres que creix dia a dia, joves, velles o de mitjana edat; som mà d’obra barata i eina de xantatge per part de les èlits, cap als companys; som les més humiliades per la cultura misògina, que explota la nostra imatge d’objecte, que castra la nostra personalitat, que ens aboca a l’assetjament físic, sexual i psicològic diàriament.

La democràcia, la Nació i l’Estat no són més que dictadura patriarcal al més pur estil ranci i conservador. Participar de les seves lleis i de les seves eleccions és enfortir la dominació masculina, el seu lideratge i heroïcitat viril i guerrera, alhora que el menyspreu a la integritat femenina. El 25-N, jo no participaré de la violència, no participaré de la violència contra les dones: jo no votaré.

               

Catherine Destivelle: Ascensiones

 
Catherine Destivelle és una alpinista i escaladora francesa, una de les persones més populars d'aquest món. Iniciada en l'escalada als 12 anys a Fontainebleau, de seguida accedeix a les parets, ón s'apassiona ràpidament per la muntanya i descobreix les seves qualitats a la roca. Als seus 20 anys, ja ha realitzat les vies més difícils dels Alps francesos. A finals dels 80 del segle XX, esdevé una de les millors escaladores a nivell mundial, realitzant el primer 8a femení. La seva manera d'escalar es singularitza per la rapidesa i per ser una de les poques dones en fer solos, fent la major part d'aquests durant els anys 90. Aquesta dècada també la consolida en l'alpinisme, ascendint vies com el pilar Bonatti dels Drus; obrint sola un nou itinerari en aquestes muntanyes, la via Destivelle; la Trango al Pakistan; també sola ascendeix la cara nort de l'Eiger, la més mortífera dels Alps; la cara nord de les Grandes Jorasses; i en solitari, la Directa de la cara nord de la Cima Grande di Lavaredo, la via “Brandler-Hasse”.

Al seu llibre Ascensiones (editorial Desnivel, 2004), Catherine Destivelle relata les seves diferents etapes i evolució en la seva relació amb l'escalada i l'alpinisme, les lesions i, sobretot les seves ascensions més conegudes, en primera persona i detallant les seves percepcions, emocions, és a dir, des del punt de vista d'una persona enamorada de la muntanya i també de la vida. Amb un discurs clar i sincer, ens descobreix una dona que fixa els seus objectius a la muntanya i gaudeix de la roca en el contacte directe i pur. Però, alhora, l'alpinista Destivelle no encara les seves ascensions des de la perspectiva típica masculina del guerrer, que mitifica la conquesta dels cims, superant els límits i arriscant al màxim; ben al contrari, aquesta dona, fent mostra d'una gran humanitat, sap quan retirar-se i així poder gaudir d'una de les seves principals fonts de motivació, decisió i coratge, que són la gent que s'estima i que l'estima i envolta.

Us deixo amb alguns fragments del llibre que trobo que són força significatius i motivadors.

“Aquesta ascensió, la vaig fer per mi i per ningú més. Era el meu repte. Volia saber si n'era capaç. Com que sóc una professional de la muntanya, em vaig organitzar per treure'n profit amb les fotos i la pel·lícula.

Jo no vivia pas de l'amor a la muntanya i d'aigua fresca. Però tampoc tenia la impressió d'estar desnaturalitzant aquesta passió donant-me, alhora, els mitjans per viure'n. Tot i així, sabia que els diners mai s'han avingut bé amb la muntanya: sovint es considera que associar-los com un mercantilisme que desvalora la conquesta d'allò inútil! (...) Aquest problema no data pas d'ahir, de sempre els diners han estat necessaris, però era menys visible: o bé la condició social dels alpinistes els permetia fer front a les despeses, o bé estaven finançats per l'Estat. (...) Jo havia decidit viure a fons la meva passió i em donava els mitjans.”

“De segona, sense haver de preocupar-me de la seguretat, podia seguir gairebé per tot arreu. Al principi, era més aviat agradable fer-se portar, però ràpidament vaig començar a sentir-me frustrada per no poder fer llargs de primera. Escalar en cap de cordada continua sent la meva preferència: el joc de l'escalada és més palpitant, més captivador, ja que no n'hi ha prou de trobar els moviments per elevar-se, cal també vetllar per la pròpia seguretat, assegurar-se de la solidesa de les preses o ancoratges, anticipar-se a la dificultat dels passatges per protegir-se adequadament, gestionar l'esforç per tal de no trobar-se brutalment paralitzada i al límit de les forces en llocs als quals la caiguda no és una opció, escollir detingudament el material (cargol de gel, pitó, cintes) i el terreny ón serà col·locat. És aquest joc tàctic el què m'apassiona en l'escalada.

Per mi, fer una ascensió, és escalar en cap o alternant llargs amb un company, sinó no em diverteix prou. De segona, tinc la impressió de què no faig res, que no hi participo.”

“Per escollir el solo, la raó romania més personal. M'encanten les sensacions experimentades en aquestes situacions: els meus pensaments totalment focalitzats evacuen la por i em fan executar gestos perfectes i precisos, i aquest sentiment de domini absolut i de potència m'agrada. L'últim motiu és gairebé inconfessable, i l'he descobert recentment sondejant la meva consciència: en solo ningú podria dir que és el meu company de cordada, sense dubte masculí, qui ha realitzat tota la feina. Durant l'ascensió de la via dels Yugoslaus a les torres de Trango, vaig ser calumniada injustament. Al moment, pensava que no li havia donat gaire importància, però, amb el temps, m'he adonat de què m'havia ofès profundament. Aquestes ascensions en solitari anaven en certa manera guarir el meu orgull ferit.”

“A la tornada de cada expedició, l'èxtasi ve del fet de retrobar-se amb la humanitat. La meva muntanya no ha estat mai un exili o una fugida. Escalo amb les persones. Són elles les què em fan evolucionar, les què em permeten sentir emocions. Afrontar les dificultats d'una paret, les intempèries, ho puc fer perquè, justament, les persones amb qui em retrobaré m'estimen. Marxar per fugir, per despit, ni m'ho plantejo.

No em plantejo tampoc la possibilitat de marxar amb alpinistes dels quals no aprecio la companyia: el plaer de la companyia és tan important com l'ascensió en sí. És per això que mai he acceptat participar en grans expedicions. El cim pel cim no m'interessa pas.

Al Makalu, vaig experimentar per primera vegada la gran altitut i em trobava debilitada, tant físicament com intelectualment. Tot i què sigui normal, aquests fets em molestaven, car me n'adonava de què en cas de problemes, no estava segura de poder fer front a la situació i tampoc podria comptar realment amb el meu company, ell també afeblit per la manca d'oxígen. Aquesta vulnerabilitat m'inquietava i el plaer de l'escalada quedava una mica malaguanyat, ja que no suporto tenir por.”

“M'agrada prendre'm el meu temps per digerir cada ascensió, en tinc necessitat. Un gran projecte de tant en tant em satisfà plenament. D'altra banda, la muntanya no és tota la meva vida, no aspiro a escalar constantment, a coleccionar vies (...). Tinc la necessitat de pensar a altres coses més enllà dels gestos de l'escalada i de consagrar-me a altres activitats.”

“Estar preparada psicològicament, implica sentir-me bé en la meva pell, tenir l'esperit lliure de tota contrarietat. Molts alpinistes em donen la impressió de marxar per fugir, per despit, d'anar allà dalt per temptar de solucionar les seves preocupacions. Jo necessito estar en pau amb mi mateixa per ser capaç d'assolir una gran concentració i escalar adequadament.”

“L'acció és un dels pocs moments en els quals no penso a res més que en allò en el què estic fent, durant la qual el cap i les cames són només un. És el què m'agrada en l'escalada i el què m'ha agradat, de nena, als inicis. No et mires movent-te, actues i si no tens por no ho fas de qualsevol manera: cal pensar, anticipar, gestionar l'esforç... És aquest joc tàctic amb els elements que m'estimo per sobre de tot, aquesta presa de compromís calculada que sempre és una aventura i que m'obliga a qüestionar-me cada vegada.”

“Però el què més em commou és fer descobrir als infants i, sobretot, al meu nen, el què he tingut la sort de viure a la meva infància. Aquestes jornades de descobriments són per mi un veritable encanteri. Jugar als rius, córrer per les pastures, descobrir la fauna, la flora, menjar les maduixes dels boscos, els gerds, avajoneres, recollir pedres “precioses” (cristall, quartz, mica), pujar a un refugi o a un llac, acampar, caminar per la neu en ple estiu, tot això és per ells font d'astoraments increïbles. I, sobre la roca, quina felicitat veure'ls gaudir concentrant-se per dominar les seves emocions i dur a terme els gestos justos per arribar al cim amb el somriure del vencedor! Com jo, d'aquestes experiències, aquests infants en guardaran el record tota la vida, i des del meu punt de vista és el més important.”

(La primera imatge és la portada del llibre Ascensiones, al qual fa referència aquesta entrada del blog. La segona és la mateixa Catherine Destivelle a Moses Tower, la foto és de Réné Robert; la tercera també és ella a Grifstones, Anglaterra).

També us afegeixo un parell de vídeos.

Catherine en solo en Devil's Tower: http://www.youtube.com/watch?v=HKsqgyyrH-k

Catherine a Mali: http://www.youtube.com/watch?v=N70DLM8Az_8&feature=related

I finalment, alguns links de referència.

Web de Catherine Destivelle: www.destivelle.com

Biografia: http://es.wikipedia.org/wiki/Catherine_Destivelle

Salut!!!

Sexismo en Desnivel

Buenas, 

Ojeando por la web algún artículo sobre escalada y sexismo, me he encontrado con una reivindicación del 2007 que hicieron las escaladoras Eva López y Ana Sanz, hartas de que un redactor de la revista Desnivel hablara de las escaladoras como si fueran objetos de deseo masculino. El texto me ha parecido que tiene mucho interés, dado que no es un caso aislado, sinó que muchos son los medios de comunicación deportivos y, en concreto, los relacionados con el montañismo y la escalada, que insisten en priorizar la imagen de las alpinistas y escaladoras como bellos seres que además, suben montañas y paredes.

Aquí os dejo con la carta y el link con la noticia: http://desnivel.com/cultura/sexismo-en-desnivelcom

Querido Jorge:

Ya sabemos que muchas de nosotras estamos muy buenas, y que somos bonitas. Algunos de los escaladores a los que aludes en tus crónicas, también están muy bien y sin embargo de ellos solo resaltas su gran fortaleza, su resistencia, su motivación, en definitiva su gran preparación deportiva... aspectos que no son exclusivos de los hombres, de los hombres deportistas. A nivel personal, en tus fantasías o en tus conversaciones con amigos, hasta nos puedes llamar "gatitas", "bonitas" o lo que quieras, o desear que encadenemos más porque así te motivamos o porque te alegramos la vista con las fotos que te enviamos, es normal que así sea... Pero Jorge, tú eres periodista, y tienes en tus manos la posibilidad de cambiar un poquito a la sociedad - o contribuir a potenciar sus errores-, es una de las cosas bonitas y admirables del trabajo de un periodista, no crees? Suponemos que es uno de tus objetivos...sería maravilloso que lo fuera.

Utilizar el lenguaje en una web que lee tanta gente como instrumento para mejorar la sociedad es una tarea preciosa y motivante, y también de una gran responsabilidad. Es por eso que pensamos que sería bueno que nos ayudaras a las mujeres en esta difícil e interminable tarea de intentar cambiar de una vez por todas nuestro papel casi exclusivo de estar ahí para "agradar a la vista de los hombres", "ser objetos de sus deseos"; en vez de ser protagonistas de grandes hazañas deportivas, de romper barreras, de ser actrices principales de nuestro propia película, de nuestro propio destino dentro del deporte al que nos dedicamos. De conseguir logros porque entrenamos, porque queremos progresar, porque nos esforzamos. De tener fuerza, resistencia, de ser buenas escaladoras, de tener motivación. Queremos que se nos reconozcan los logros deportivos por todo ello, al margen de que seamos guapas o no, de que estemos buenas o no... eso no es relevante. Recuerda siempre que escribes en una web deportiva, no de sociedad, ni de moda...

Y para darte cuenta de lo agresivo de tus palabras, prueba una cosa sencilla: Aplica los mismos términos que utilizas para las chicas escaladoras a escaladores con nombre y apellidos, verás qué efecto te causa:

"...Esta me gusta. La bonita __________ se apuntaba la primera ascensión de Mick et le secret de la chambre noire..."

"Andrada y las chicas de roca"

"Queremos más fuertes féminas de roca!"

"__________, tan pequeña y sonriente que jamás parecería la bestia que es, es la que llega más arriba. La norteamericana Emily Harrington le pisa los talones. Tan pequeña y rubia como su colega, enseña los dientes y con pasos pequeños, se aproxima hasta donde lo dejó su colega austriaca"

"De Patxi y las mujeres"

"Como se lo cuento; llega el buen tiempo, la buena roca y las buenas mujeres. Que bien"

"Francesa, bonita y del 81: _________(sobre Juliette Danion)."

" ________es una bonita rubia, ha sido voluntaria este fin de semana (xtone)"

"Es dura, es hermosa y trae vientos de honor. Adjetivos aplicables también, por decir alguien, a ______ (Daila Ojeda) que anda encaramada a una roca,"

Quedaría muy "raro", ¿no? ¿Te preguntas por qué? Estamos hartas de que a una buena actriz se le presente siempre como la guapa actriz, de que se critique a las políticas porque visten bien o mal o porque son guapas o feas...

Hablad de nuestra competencia o incompetencia, de nuestra capacidad o incapacidad para el deporte o para el trabajo que desempeñamos "Los medios de comunicación son más propuestas de lectura de la realidad que reflejos de la realidad misma. Ver el sexismo a través de la lengua es importante, porque el pensamiento influye en la lengua, pero, sin que parezca tan evidente, también la lengua influye en el pensamiento, lo que alimenta un círculo que sólo se puede romper desde las tribunas que difunden la lengua" (García Moutón, 2004) "...el lenguaje es el fundamento de la reproducción del sexismo; es un aparato de construcción y de representación de la realidad y por consiguiente de la acción sobre ella por medio de elaboraciones simbólicas.

A través de él internalizamos ideas, imágenes, modelos sociales y concepciones de lo femenino y de lo masculino, entre otras. En este sentido no habrá ni devenir femenino, ni nuevos sujetos, si dejamos el trabajo sobre lo simbólico y sobre el lenguaje, todo ese sistema de representaciones del mundo que conforman los pilares de nuestras identidades..."(Florence Thomas)

Para acabar, te proponemos que eches un vistazo a este link: http://news.bbc.co.uk/hi/spanish/misc/newsid_4103000/4103742.stm (título de la noticia ¿el cuerpo más q la habilidad?)

Gracias por escucharnos y un saludo, "

Eva López

Ana Sanz

Se suman a nuestra reivindicación:

Adriana Targarona
Ana Belén Úbeda
Ana Brox Bartolomé
Andoni Pérez
Ángeles Cogolludo Irnan
Dafnis Fernández
Daila Ojeda
David Maciá Paredes
Eva Almendros Melero
Gracia Sánchez Arribas
Iñaki Marco
Irati Anda
Juan Carlos Caules Camps
Juan Olarte
Lorea Madina
Lourdes Almendros Melero
Luis Alfonso Félix
Macarena Carmona
Marcos García de Paz
Monica Martínez Huerta
Nuria Alcaraz
Olga Robles Rivera
Pablo Santos
Pedro Melero Zabal
Raquel Hernández
Raquel Martín Bermúdez
Sara Aicart Ortiz
Saúl Robledo
Vanesa Burillo
Verónica González Martín

Primera Visita a Cavallers

Sector "el Antro"

Ja teniem ganas de fer una visita a aquesta maravella de lloc i es que només per la situació, ja val la pena. En el mig dels pirineus, tocant al parc d'Aiguestortes i amb una infinitat de sectors de roca bonisima i adherent..en fi, que val la pena el viatge.

Son més de tres hores de viatge i segons els locals el millor camí es no arribar a Lleida, desde Tàrrega agafar carretera cap a Alfarràs pasant per Balaguer, despres Benabarre i Pont de Suert, sempre direcció Vielha. Es la opció més ràpida.

La Laia provant els cinquès

Una vegada allà no coneixiem cap sector i per recomanacions vam anar al antro, buscavem vies desde 5º grau, i bon peu de via, pròximitat i ombra. Despres vam agraïr que toqués el sol, apartir de la 13h. Amés la pared te una sesació de mullada, nose si sempre es aixi o es aigua filtrada de dies anteriors.

L'escalada es molt guapa en les primeres sensacions on sents que t'enganxes per tot arreu..

El peu de via

Vam probar el 5º i 5+, vies normaletes. Un 6a curtet de cantos grans en un lleuguer desplom. El 4 el vam intentar per hi baixaba molta aigua just per on eren el pasos.., Ala part de baix hi ha un piló on surten 3 vies curtetes, 6b bonissim i un 6c plaquero. A mi em van agradar.

Les vistes desde el sector

La cordada de visita al riu

Trobada d'escaladores a Vilanova de Meià

La trobada. Vilanova de Meià, 5 i 6 de Maig.

Aquest cap de semana hem assistit per fi a la concentració de dones escaladores a Vilanova de Meià. Com cada any i desde fa 10, dones de tot arreu de Catalunya pricipalment es reuneixen per escalar, mejar, dormir i sobretot passar-ho bé. Amb la condició que no vinguin homes i si venen que no els veiem.

 La trobada consta en arribar al bar on s’esmorza i repartir les samarretes i un super bufff, amb el qual estem ideals de la muerte. I aixi totes uniformades no passem desaparsebudes (o algo aixi).

 Al final del dia quedem a la masia o campo base, on ens trobem amb el problemilla de que ningú s’imaginaba que forem tanta colla i moltes ens tenim que buscar la vida per dormir.  La masia te capacitat per poca gent i es que erem més de 100 entre totes!!! La idea era dormir en el paller pero no contavem en que plouria i el concert es feia el el paller. Com que nosaltres que tenim vida de abuelitas... a les deu al llit! I a buscar refugi. Per el demés, estupenda organització, no es gens fàcil butifarrada per cent persones sota la pluja..

I després...el més esperat de la nit, el SORTEIG! Perqué olé els patrocinadors, regals per a totes i quins regals! A la Alice li va tocar un casc per estar monísima, rosa i blau cel tant dolç com tota ella, ara tenim que buscar una bona pegata anarquista per acabar de retocar..i jubilarem al casc d’obrera que tan apreci tenim. A mi una cinta express i ala petrosnow un neceser..llàstima de les dues cordes amb qui alguna afortunada va triunfar.

Escalada.

Vilanova de Meia es un municipi de la Conca de Meià, conegudísima zona per a tots els escaldors, pero sobretot de via llarga. Nosaltres com no, juntament amb les noies de la Bisbal vam anar cap a els totxos i tot i que les vies erem maques totes ens semblaven molt iguals. Escalada de presses romes i fisures molts adherents.

Primer dia, Sectors Roca dels Arcs.

 La franja horitzonal de sota a la dreta es el sector de esportiva amb vies molt faciletes entre 4º i 6b+.

Neus a l'esquerra en un 6a, i les vistes de les pareds del davant.

Segon dia, La Pauta.

Vistes de dos dels sectors de la Pauta

Anem a visitar aquest sector recomanat, i vam tenir que voltar més del comte per trobar-ho.  El sector també impresiona. Plaques técniques i fisures. Alguna via recorda la les plaques berguedanes, així que a patir!

Sector de la dreta desde la Couchsurfing

Couchsurfing 6a+

Un 6c cabrón..

Al sector de més a la dretas'accedeix per sota un pedrot, sembla la part més nova on vam provar el Chouchsurfing 6a+, la via més fàcil del sector, chulísima.