Mujeres de Ciudad Juarez

Muchos conoceis ya la situación que se vive en Ciudad Juarez, en el Norte de Méjico. Un pais donde reina el machismo aqui van mucho más lejos. "Los feminicidios de Juárez" o "las muertas de Juárez" son expresiones que se refieren a los asesinatos de mujerez en Ciudad Juárez. Són mujeres jovenes, morenas, pobres y obreras , basicamente todas las jovenes de la ciudad alas que se las torturan y violan antes de matarlas y descuartizarlas.

Por parte de la población se ha acusado de la pasividad de las autoridades, así que no es considerado delito. En el mismo año 2009 casi 400 mujeres y niñas.
Contaminame es una organización que desarrolla proyectos de sensibilización atrvès de lenguajes artísticos, pretende generar una conciencia crítica sobre la sociedad que nos rodea, denunciando e informando acerca de situaciónes de vulneración de los DErechos Humanos.

El próximo 20 de junio es la presentación de este dico libro quiere servir de contacto con esta problematica, con un formato artístico, se quiere sugerir, conmover, pelear contra el marasmo: fomentar la ética de la incidencia ciudadana. La ética de la acción.

El dinero que se recoja de estas ventas sirve para poder hacer proyectos como este de difusión de problematicas es en mundo y para que la madres, abuelas, etc.. puedan seguir buscando alas desaparecidas.

Subirats en familía

L'altre dia vam decidir fer una sortideta amb tota la trupe i disfrutar de l'altre cara de l'esclada. Això vols dir desprendre's del fanatisme i les ganes per acabar petadisima de la jornada, i disfrutar mes de la companyia i de que els crios s'ho passin bé. I ho vam aconsseguir..



Vam decdidir anar a Subirats, una zona ideal perque els papis dels petits comencin a obrir vies, tot i que es la segona vegada que tenen contacte amb la roca i encara que es molt d'hora, estan prou motivats per anar obrint tercers i quarts, sempre amb supervició dels que som més veterants (referent a seguretat).

En aquesta zona i predomina el grau fàcil. I apartir de les 15h ja hi toca l'ombra. Zona molt concorreguda per escoles i gent que ve apendre, tant que es dificil trobar les vies fàcils lliures.



Es un sector d'aproximació curta
5-10m. Els peus de via no son gaire amples pero hi ha trams que no hi ha perill. Tret de les pedres que no se perque pero sembla que tinguin un iman en el cap que quan cauen hi van directes de morros.











Aqui en Yerai en els sues primers pinitos amb dos anyets.




















El més sorprenen de la jornada va ser la demostració den Victor petit, amb 4 anys ens ha demostrat que es un futur Dan Osman.













Aqui una servidora en Nomès pels teus ulls 6c.
A punt de xapar la de desprès del pas dur, no vaig tenir forçes. Desprès m'han comentat que es millor xaparla desde dalt un cop ja passat els moviments del desplom, aix..














Puntuació:
Aproximació 2, Peu de via 2, escalada 2

El futbolín - Santa Linya

Petita escola de Lleida en la comarca de la Noguera on hem pasat un dia amb el nen interesant i agradable. En aquesta zona hi ha tres sectors dos dels quals careixen d'interes pero el Futbolín de Dalt i Baix hi ha vies força interesants. De fet es un sector on es habitual trobar gent amb canalla. S'aparca en un camp de fútbol on si es cansen poden anar a jugar sense perills. I l'accés en una pujadeta força amb pendent de 5m. El peu de via a la major part del sector es bastant ampli amb la pega que les vies d'aquesta zona no es gaire compacte així que és bastant recomenable portar el casc i allunyar-se del escalador de la pared.

Amplada del peu de via

Camí d'accès al sector

Puntuació: Aproximació 2, Peu de via 2, escalada 3.

El món és de les atrevides

Al davant, un projecte: la via. És un repte. No serà fàcil... o potser sí. Sigui el que sigui, nervis i motivació m'invaeixen el cos: en algun punt de la via, fregaré els meus límits. Vaig per ells, a traspassar-los... si puc. Sé que l'ojectiu és arribar allà, a dalt. El recorregut és incert, però el meu cos i la meva ment, la meva sang i els meus sentits tenen masses ganes de provar-ho, ansiegen intentar-ho. Miro els alejes, imagino les caigudes. No em mereix la pena pensar-hi, ho intentaré igualment. Em preparo: estiro el meu cos, el relaxo; inspiro, expiro. Em col·loco les cintes, em lligo la corda, em poso els gats. Comprovo el vuit, el grill de la meva companya, ¡i que no em falti el magnesi! Allà vaig.

L'entrada: ni pensar en que encara no he passat la corda. Ara és el millor moment de començar a fer-ho bé: m'oblido de si vaig o no txapada, coloco les mans, els peus, un pas darrera l'altre. Clac, clac! Primera cinta passada, salvada! I a per la resta!

Miro cap a dalt, visualitzo per ón he d'anar. Enraono amb la roca: ella esbossa el camí, jo decideixo cada pas, cada moviment, quina serà la ruta definitva. Palpo, provo els moviments que em van bé. Amunt. Dubtes... miro cap abaix. Pors... cauré, em faré mal? No em serveix de res! Agafo aquests pensaments i emocions i zas! Els desterro del meu desig, de la meva finalitat, de les meves forces, de la meva motivació. Prudent? I tant. Covarda? Mai! Poso en marxa els meus sentits, enfoco tota la meva energia cap a cada detall, cada pas, cada moviment i, tot i que cada cop que txapo respiro alleujada, gaudeixo entregant-me a cada mil·límetre que avanço.

Reprenc alè, concentració: només existim la paret, la companya que m'assegura i jo. Confiem en que puc fer la via i en que la faré; m'ho crec, ens ho creiem, és el que vull fer, ho sento molt endins. Apretón aquí, moto allà, uufff, nervis, tremolors, mantinc la calma, controlo el meu cos, els meus pensaments i sensacions, em moc amb precisió, seguretat i decisió. Ho estic fent bé, segueixo, passo la... no sé ni quina cinta és, quant em queda? És igual, segueixo.

No veig el pas, tantejo, palpo, observo. Provo això, no m'agrada; d'aquella altra manera, tampoc. M'estic rebentant. Segueixo fins a caure? No, no veig el pas. “Pilla!” Millor paro. M'ho miro amb la calma, tot i que sé que fins que no ho provi, no se'm desvelarà el misteri. He fet bé de parar, necessito parar-me per tenir clar com ho vull fer. De totes maneres, no m'aturo gaire estona, sóc impacient i vull fer-ho ja. Tinc una lleugera idea així que m'animo i vaig: em col·loco, apreto, uf, què dur, continuo apretant, intento moure'm, no encallar-me, llisco per la seqüència de passos que intueixo que haig de fer. Intento tirar-li, a mort!! Ara mateix, no existeix ni la caiguda ni òsties. Adrenalina i... “Merda!” He caigut. “Merda, merda! Va, puja'm fins a la cinta!” Ja m'he engoril·lat. El pas em porta als límits però sé que jo estic per sobre d'ells, jo això ho supero. “Ei, txula, espera, descansa i mira-t'ho.” Sí, és un bon consell... que només segueixo uns instants. Torno a intentar-ho: apreto, em col·loco, tremolo, adrenalina a mil, llenço el braç i zas! “Merda, merda, joder!” He tornat a caure. “Puja'm fins la cinta!” - “Sí, vinga, però descansa, mira-t'ho, va. Per què no intentes...?” Tots els consells em serveixen. Però perque em fan sentir la complicitat de qui m'assegura. A l'hora de fer el pas, totes tenim forces, flexibilitats, alçades diferents; també és cert que, de vegades, nosaltres podem no veure passos que d'altres sí veuen: alguns consells serveixen. Però d'altres no: la manera com jo faci una via, en un moment precís, és única. I tinc clar que ara superaré la barrera que se m'aixeca al davant. Conscient de les meves limitacions, sé que aquest pas el puc fer, està clar, ho sento dintre meu... i la veritat és que el consell rebut és bo. Em centro: la meva ment, els meus sentits, la meva energia. Torno a intentar-ho. Peus, mans, moviments, força, adrenalina, cor accelerat, respiració, control, mirada centrada en els punts clau... ara sí, amunt!! Bé!! bé!! Se m'instal·la a la cara un somriure feliç, satisfet i orgullós. “Dona'm corda!”

Continuo pujant, concentrada. Un altre pas difícil, aguanto; tot i sentir que m'estic rebentant ho provo, m'hi llenço directa, plena de determinació, deixant de banda, un altre cop, inseguretats i pors; tots els sentits estan alerta. Fet! Pujo, pujo, reunió! “Baixa'm!” Toco terra optimista, he donat el millor de mi mateixa.

De mentres que intento treure'm el vuit sense gaire èxit, qui m'assegura s'acosta a mi, somrient i felicitant-me, al temps que em neteja el magnesi de la boca. La miro amb ulls còmplices: sé que no podria haber-ho fet de no haber estat pels seus ànims constants, la seva atenció, les seves cures, el seu recolzament, pel fet que ella cregués tant en mi, en les meves capacitats. Moltes gràcies.

Podria haver-me trobat amb una via que no hagués pogut acabar; hauria baixat, llavors, amb la mateixa alegria? La resposta és una altra pregunta: què he fet durant l'ascens? Donar-ho tot!

Està clar que cada dia és diferent, mai estem iguals respecte a les nostres capacitats físiques, emocionals i mentals. Els nostres límits són, doncs, fluctuants, canviants. És important tenir-los en compte però, passi el que passi, regalar el millor de nosaltres als nostres desitjos, als nostres projectes, a les vies que provem, és el veritable avenç, la veritable saviesa. Donant-ho tot, no hi ha derrota.

Els reptes ens mantenen vives, ens il·lusionen i ens desafien, ens animen a superar-nos. Les pors i la dolor són transitòries. Som més capaces del que ens creiem; més, si estem rodejades de bona companyia. El món és de les atrevides.

Berga

Hi ha 10 zones importants d'escalada repartides pel Berguedà, 6 d'elles al voltant de la propia ciutat i les altres a molts pocs km. A partir d'ara anirem possant entrades perquè serà una zona on volem començar a conèixer, ja que l'Alicia se'n va a viure a en aquesta fantàstica terra.

En aquesta ocasió ha tocat Malanyeu. I tot la extranya textura de la roca, la pared un pèl tombada i el fred que feia, ens va deixar força satisfets a totes.

Vam anar amb el Fernando, el Fran, l'Alicia, la Marta, la Laia, el Yerai i jo. Ens dividim en dos grups i mentres, la Laia i la Marta es posen a probar els 5º del Devessó, just a uns metres els demès es possen amb els sisens que semblen més interessants.


Malanyeu es una zona apropiada per anar amb nens tot i que la aproximació no es curta, un agradable passeig a un pas normal de 15 min. Nosaltres vam tardar 30. Al sector Taules de la llei, te replans i camins que poden arribar a 2m de amples a trosos, aixi que una vegada passen o no hi arriben a la edat dolenta ( 18 mesos als 3 añs), pots ser una bona zona per anar amb canalla.

• Puntuació: Aproximació 1, Peu de via 2, escalada 3.
  
  
  

La Pell Roja, Els graus - Collbató

Tornem en aquest mini sector de Collbató per fer els deures pendents. Un 6c de 25m. que vam probar la vegada pasada i el ens va semblar factible encadenarlo. aixi que tot i que semblaba que el dia no ens permitiria escalar ens arrisquem i nem cap a Montserrat. Just arribar, desapareixen els núbols, es calenta la roca i es converteix en un dia perfecte per encadenar.


Escalfem en un 6a del costat, tots tres encadenem sense dificultats.


Anem directes al 6c Burinot ensopit. Jo la monto posant les cintes i com sempre em pasa a Monserrat, no m'hi fixo bé quins son els bidits correctes, i em vaig parant per coneixer la via. Segon pegue, una caiguda.




A en Fran tampoc li dona molta confiança el passar la corda, ja que en un parell d'ocasions els agarres son una mica cabrons per xapar. Així q la deixem per una altre dia.

La Alicia segueix amb la sava racha encadenadora i se'n porta el seu primer 6c.

Tornem al Coll

Tornem al Coll de la Barraca , una zona molt agradable amb forces vies de grau mig i algunes de molt bones. Es coneguda pel grau apretat i es potser per això que no hi va gaire gent. Zona tranquila amb orientacions per escalar tot l'any.

Nomès arribar ens plantem davant de Cristina 6a+, via que fa temps vam probar i no vaig poder acabarla. Es una via que intimida, una escalada diferent amb tot de chorreretes i anar pujant peus pero sense cap pas de dificultat. Una via per disfrutar-la quan el coco funciona.
Alicia encadenant Cristina al segon pegue.


Anem a buscar algún 6b i trobem del blog de la Marieta un 6b+ que recomanen, Ai Karmela photo. Placa de 15m. amb algún pas de bloc. Els graus en general ens semblen acertats, durillos pero com tot els del Penedés.


Pablo en Ai karmela photo, 6b+.

Alicia intentat encadenar el 6b+.

No ens ha donat temps de provar mes vies pero en queden moltes pendents. Entre una cosa i l'altre vaig deixar la camara de fotos damunt d'una roca i allà va estar durant dos dies. Fins que vam poder tornar a buscarla. Amb la sorpresa que ens trobem que estem en una zona de caça de senglars i no ens deixaven pujar pels trets, així que esta bé informar-se abans de tornar-hi.