Escalada y criar a los hijos: un equilibrio entre ir y dejar ir

Kate Reese con el nacimiento de su primer hijo, Annie, se encuentra con las obligaciones de la paternidad: "de repente somos dos personas, que dependen el uno del otro, pero cada uno con una vida, sueños y aspiraciones diferentes"

Ara, ha sortit aquest article en el Desnivel, i es que quan surten mares que cumpleixen el seu dessig de ser mare sense planteixar-se deixar la vida que esta fent, m'emociona.

Perque una, primer es persona i aixo inclou ser dona. Una dona té aspiracions, projectes, ganes i sobretot té molta energia per fer-ho tot. Una dona té esperit de sacrifici pero aquest sacrifici s'ha d'utilitzar per cumplir amb tot el que es planteja i no renunciar a tot alló que li fa creixer com a persona. I desprès, és mare, i quan pots disfrutar d'aquests projectes amb el ser més gran de la teva vida , ho tens tot.

M'he trobat a moltes dones escaladores que renuncien a la maternitat perque pensen que no són compatibles, o perque durant un any no podrán tibar i baixaran de grau. Aquest seria l'únic sacrifici que es demana, baixar el ritme una temporada per després tornar-hi a més ganes. I pasa molt depressa.

No vull ni influenciar, ni convencer a ningú, s'ha de tenir el doble d'energia per poder amb tot, s'ha de mirar una mica els sectors d'escalada i els companys, t'has de quedar a casa quan el petit esta malalt... i es dur. Pero a canvi has pasat per l'experència de tenir l'oportunitat que té una dona, la de ser mare.

Kate Reese con su hijo

Video:    Kate Reese

Berta Martin compartiendo podium con su hija Galia.
Foto: Desnivel

Mariona Marti, deja el carrito con su hijo
Nil a pie de vía, y se lleva Mutante (8a+).
Foto: Desnivel

Lynn Hill enseñando a su hijo la fauna de Siurana



Marta blocando con sus dos peques en la Riba

Mi Peque haciendo bloque en la Riba

Tot i que ja fa més d'un any...

Ja fas més d'un any que visc al Berguedà, zona de roca calissa i d'escalada tècnica principalment, que provoca rebuig i pànic en molts escaladors. Jo, del pànic, no m'escapo; però com a gran plaquera i amant de la tècnica, m'ho passo genial.

Però al Berguedà també hi ha conglomerat. Un dels sectors més preciats d'aquesta roca, especialment a l'hivern (ja que hi toca el sol de ple), és el Mal Pas. Hi vaig anar per primer cop al Desembre del 2010 i em va encantar. Vaig estar-hi amb el Catx, l'Àlex i la resta de la colla. Però sobretot, vaig estar escalant, per primera vegada, amb el meu pare.

Als seus 60 tacos, mon pare no havia escalat mai. Així que com a gran amant de la natura, les muntanyes i de les ànimes salvatges, va probar-ho en aquella ocasió. Motivar-li el tema, doncs no gaire; però riure, sí que vam riure un montón.

Mon pare també és un gran amant de la fotografia i els vídeos. Fa uns dies, un any més tard, em va passar el material que havia gravat aquell dia amb la càmera del seu mòvil... I el preciós muntatge que m'havia fet amb música.  I aquí us ho deixo, tot i que ja fa més d'un any...

Aquí provava jo, per primer cop, l'Esperó del Petitó, un dels 6a més macos i recomanables que he fet en ma vida. Té uns 25mts, és tècnic i molt disfrutón.

Després em vaig ficar a l'Amic Traït, un 6c+ de placa i continuitat, també molt maco i recomandable. En aquell moment, vaig pensar que l'encadenaria en un parell de pegues més, un altre dia. Però fia-te'n!! La continuitat d'aquesta via és, tal i com diu el seu nom, traïdora, així que he hagut d'esperar gairebé un any per poder encadenar-lo. Això sí, a 2 pegues cada 3 mesos...

I aquí tenim l'artista!!! Mon pare, a l'Esperó del Petitó, amb texans, peus nus, molta energia i bon humor: que alguien lo pare!

I jo, feliç, assegurant-lo...


Per acabar: us deixo amb unes dades adicionals sobre el sector del Malpas. D'aproximació, res: aparques el cotxe, com a lluny, a 3 min a peu per una carretera cimentada. I el peu de via és bo; ara bé, per anar amb nens, prefeixo que una mare o un pare opinin i també depen de l'edat de les nenes i nens. No és ample per què la canalla corri, però tampoc seria arriscat portar-los.Us podeu fer una idea a la última foto.

Amb això us deixo, salut i fins aviat!

Montgrony

Angi a Patir pel pati 7a+

Gran descubriment i decepció a Montgrony. Una d'aquestes zones pendents de visitar pero la distància sobretot demés de dues hores sempre tira enrrere. I per fi, el visitem. Tan espectacular le pareds com el rollo de les chorreres que es com  tornar a començar a escalar, que si pinces amb una má, rebotes una altra pinsa, bicis, per tot arreu i genolls empotrats per descansar. Maco, maco pero dur, si no vas amb grau de 7a no val gaire la pena.

Vistes al Pla de Sant Pere

Per mirar cosetes més fàcils jo i la Silvia vam marxar cam al pla de Sant Pere, on també esta recomanat per anar amb criatures pero unicament esta recomanat per aixó. No ens va agradar gens. Placa rampera on les chapes allunyen la vida i d'escalada extranya i gens agraïda. Crec que ho he definit prou bé. Si es va a visitar aquest sector en tot cas es per assegurar-se que no hi tornará, i llàstima perque les vistes desde dalt i el paratge es guapisim. Pero tenin unes vies la mar de interesants a la Vena...aix.




En el parking ni les vies son tant atractives i moltes s'han de assegurar desde ina repisa gens segura pels petits.

Aprimera vista em vaig enamorar de la Venus 7a, Via curteta i potent, amb un peazo repos abans de la R, com a mi m'agraden. La vaig provar d'obrir i la meva inexperiencia amb les chorreres em va fer pensar-ho i probar aixo amb la corda.. pero brutal!

Viatge a Venus 7a

Aromes de Montgrony 8a

Foto del Marc Sanchez descansan a Venus

Els demés van estar lluitan amb la Aromes de Montgrony 8a, On el Curu se'n va emportar el primer tram que es 7c+. 

Peu de via de la Vena

Siurana, Can Paràsit en familia

La Edel al 4º

L'Iker fent bloc

Can Paràsit es un dels sectors nous reoberts de Siurana, de fet no hi ha ni les ressenyes a la guia. Estava prohibida l'escalada fins ara que s'han aixecat la restricció. Tacte molt adherent, consistent i un bon peu de via. La idea era pasar un dia amb familia i aviam si nens i adults comencen a pendre contacte amb la roca. El lloc ens va semblar genial. Entorn agradable i un parell de vies molt fàcils amb un xapatge molt segur.
Sap greu que les fotoss no son de qualitat pero es que una servidora, guia, asseguradora i fotografa amb un mobil, es que no es pot demanar més, no?

En Nil al 4º

L'Ivan baixant de la via

Vam provar els dos cinqués que són quarts en realitat, ideal per començar i per la canalla. No vam tenir gaire més temps, vam poder provar Ateva 6a+ , sorprendenment  espectacular, començant per l’esperó. I a l’esquerra de tot i ha una pared taronja amb unes línies maquisimes, crec que un 6c on hi havia cua pre provar-lo.

Les ressenyes les tenen al camping escrites en llapis.

Bon peu de via

Odio Africano

Hi havia una vegada en un racó de montserrat, un sectoret entre sol y

 sombra on hi destacava una pertuberancia que emergia de la roca, tant destacable com per inspirar-se al donar-li nom a la zona, dient-li en un principi el Falo del Africano. Era un agarre d'una de les vies i a mida qu es va fent servir, al falo es va trencar i el nom li van cambiar.

No se si molt acertat o no ara se'n diu Odio Africano. I tot que el nom, es de mal gust i que no se sap si anar al estiu o al hivern.. i m'agrada. No son vies típiques montserratines, al menys les que jo he provat. El 6c de canto, canto fins que arriba la sorpreseta a dalt de tot. i el 7a de bidits bons, guapa, guapa. Aixó si, els 6a, i 5ens, a patir com sempre a montserrat!!

El problema es qu al estiu s'ha danar al matí, y al hivern el sol esta massa baix i al migdia que hi tindria que tocar ens vam congelar de fred, mentres que davant estaven amb tot el solete aixi que cadascú trii.

Alice en l'entrada de "Placa" 6a

Neus en "Es meva" 6c

Alice en en paset del 6a

Les ressenyes al blog del Fernando

Lynn Hill climbing The Nose

Lynn Hill escalando en solo el Nose. Foto de http://fcorpet.free.fr

Lynn Hill (Detroit, Michigan, 1961) es una escaladora estadounidense conocida por ser una de las mejores escaladoras durante finales de la década de 1980 y principios de la de 1990 y realizar la primera ascensión en estilo libre de la vía The Nose El Capitán en el Valle de Yosemite.

En 1979 se convierte en la primera mujer en encadenar una vía de octavo grado (5.12+/5.13) con Ophir Broke en Ophir, Colorado. Realizó la primera ascensión a vista de la vía Yellow Crack (5.12R/X) perteneciente a la escuela de escalada The Gunks en 1984. De 1986 a 1992 Lynn Hill se erigió como una de las mejores escaladoras deportivas del momento al ganar más de 30 títulos internacionales entre los que cabe destacar cinco victorias en el Arco Rock Master. En 1991 marcó de nuevo un hito en la escalada de dificultad femenina al ser la primera mujer en encadenar una vía de 8b+ con Masse Critique en Cimai, Francia.

Tras esta etapa dedicada a la competición como escaladora profesional, Hill retornó en 1993 a la escalada con la primera ascensión absoluta (femenina y masculina) en libre a la vía The nose, una de las vías míticas del Valle de Yosemite, formando cordada con Brooke Sandahl. Un año después volvió a escalar la misma vía en menos de 24 horas, para lo que inició su ascensión a las 22.00 del 19 de septiembre de 1994. La graduación original que la escaladora estadounidense otorgó a esta vía fue de 8a/8a+. Hubo de pasar una década para poder ver la primera repetición en libre de The nose pese a los numerosos intentos protagonizados por los mejores escaladores de todo el mundo. Con el paso del tiempo, se ha consensuado que el grado para el vigesimoséptimo largo de la vía, el Cambio de diedros, considerado el más difícil, es de 8b+. Este dato confirma las ascensiones en libre de Hill de esta vía como uno de los logros más impresionantes de la historia de la escalada. 

Font: www.wikipedia.org

Aquí us deixem amb uns vídeos sobre aquesta gran escaladora:

http://www.youtube.com/watch?v=2KlA77j6xAc 

http://www.youtube.com/watch?v=0NW7tFtdq2U 

http://www.youtube.com/watch?v=R8zg2n_OIuQ 

I per les què sabeu anglès, alguns consells:

http://www.youtube.com/watch?v=YxRpeFQmyQ4

Esperem que us agradin, salut!

L'Estany Berguedà

Peu de via en el No t'apuris Kumbayà 6a, tot el diedre que va cap a l'esquerra

 Que maco que es el Berguedà! Dia idílic en un entorn preciòs, tranquil... on es fa perfecte quan desprès d' esperar amb el cafetó a la mà mirant através de la finestra que desaparegui la boira i els núbols, el gel del matí i per fi surt un sol increíble ens fa suar de valent..un dia perfecte. Perfecte per el lloc i per la companyia perque feia molt temps que no sortiem juntes i ja tocaba.

 Una zona de unes 30 vies d'escalada entre el 6a i 7c. La escalada es tècnica com a casi tota l'escalada berguedana. A mi em va semblar més que de costum. A més de técnica, psicológica fins i tot en el "No t'apuris Kumbayà" 6a, un viote per tot el diedre que es veu en la fotografia on si no vas sobrat de grau millor no possar-hi.

Alice, en "No t'apuris Kumbayà" 6a

Ens vam possar en el "Mofat de'n Jerry" 6c, on flipavam en cada pas, algún xapatge inhumà, i es que es un via que tot i que no es de força, has de saber colcar-te, agafarte o no hi ha res i buscar peus innexistents pensant que amb la pressió del teu cos contra la pared no t'aniràs cap a baix....aix, quina por! quan sembla que ja has fet la via, et troves una placa llisa, no, pero de veritat llisa, on a la aresta es decubreix que te un gruix de mig metre i et pots anar pujant amb una posició apuradisima fins a la R. Via guapa pero s'ha de repetir per valorarla millor.

Peu de via i camí, al fons la boira per sota nostre.

El peu de via perfecte, el camí perfecte, crec que la gent no hi va gaire perqué la escalada no es gaire agraïda. I aixó si, sols no hi estarem perque que es veu que a les vaques els hi mola la nostra companyia i encara que veiem que s'acosten en plan estampida es que venen a xafardeixar..

Un dels parquins, les vaques vigilant els cotxes